la ciutat

Podem mirar la ciutat des de dues vessants; indestriables, tanmateix. La ciutat és objecte i subjecte a l'hora -ho ha esdevingut històricament. 

Com a objecte, la ciutat és:

un ens a gestionar, un artefacte funcional. Es tracta, doncs, de fer la ciutat. 

un objecte de discurs, un artefacte ideològic. La ciutat es diu en règims discursius produïts des de determinades relacions de poder/saber. Ara del que es tracta és de dir la ciutat. 

un objecte llegible, un artefacte significant. Un conjunt de signes, senyals, símbols, missatges, indicadors i codis interpretables. En fi, es tracta de codificar la ciutat. 

La correlació de forces i de relacions de poder i saber en cada context -la conjuntura- determina qui domina les formes de fer, dir i codificar la ciutat.

Quan en un cert "imaginari col·lectiu" (sigui el que sigui això, que en tot cas és un producte) la ciutat cobra vida, també esdevé subjecte. Aleshores li atorguem capacitats, forces, moviment... vida! Quan es parla en nom del subjecte "ciutat", po que quedin anul·lades totes les veus diferencials que de fet la travessen: la ciutat fa o diu... 

Així,  tot el que passa en els escenaris urbans s'acaba considerant un fet natural, afectat per l'evolució pròpia d’un organisme que té el seu cicle de vida específic -sense agents ni interessos particulars. Aquesta és l'enganyifa!

mil paraules

Avui al diari hi ha un brillant (com tots els de Vila-Matas) text on es reflexiona (i se'ns convida/excita a fer-ho) sobre la banalitat de les imatges. Banalitat que va més enllà d'ella mateixa, en la mesura en què l'abundància ad infinitum d'imatges acaba amagant la realitat -la vida!. Ho tapa tot, ho amaga tot. 

Lligant-ho amb això, podem considerar unes paraules de G. Anders (a La obsolescencia del hombre): 

... por todas partes y con todos los medios de la técnica de reproducción, se invita al hombre actual a quedarse con la boca abierta ante imágenes del mundo, o sea, a la participación aparente en todo el mundo (es decir, en lo que debe de ser para él "global"); 

y, además, 

. que se le invita más generosamente cuando menos se le ofrece la comprensión de los contextos del mundo, cuando menos se le admite en las decisiones importantes sobre el mundo; 

. que, como se dice en un cuento molúsico (*), se le "embotan los ojos": o sea, cuando menos tiene que decir, más se le da a ver; 

que la iconomanía (**), en la que se le ha educado mediante esa inundación sistemática de imágenes, pone de manifiesto ya hoy todos esos tristes rasgos, que acostumbramos unir al voyeurismo, considerado sensu stricto; 

que las imágenes, sobre todo cuando sofocan el mundo con su proliferación, a menudo conllevan el peligro de convertirse en aparatos de entontecimiento (***), porque, en cuanto imágenes y a diferencia de los textos, en el fondo no dejan ver ningún contexto, sino siempre únicamente trozos de mundo desgajados, o sea, que, mostrando el mundo, lo velan.

(*): ni idea de què vol dir això del cuento molúsico

(**): interessant terme, aquest. Societat de l'espectacle, inconomania... totalitarisme icònic.

(***): aquesta és bona! més clar que allò dels aparells ideològics de l'estat; o que parlar d'aparells alienants.

Anders!!! mirada lúcida, ben contemporània. 

associar-se

La recent exposició mediàtica d'un congrés a Madrid ha tornat a posar el focus d'atenció en el món dels sindicats -atenció fugissera, és clar: dura el que dura qualsevol notícia, res. I també interessada: molts han aprofitat per intentar cridar l'atenció (que també serà volàtil, banal) sobre algun aspecte a parer seu rellevant. 

Deixant de banda d'altres consideracions, recordo que el sentit dels sindicats era l'autoprotecció obrera. El vell Marx ho diu expressament:

...media una gran diferencia entre el nivel salarial determinado por la oferta y la demanda, esto es, el nivel que resulta de la honesta operación de intercambio mercantil, cuando el comprador y el vendedor tratan en un pie de igualdad, y el nivel salarial que el vendedor, el obrero, ha tenido que dejar caer cuando el capitalista negocia individualmente con cada hombre e impone una rebaja aprovechándose de la miseria fortuita de diversos obreros. Los obreros se asocian para ponerse hasta cierto punto, en el contrato sobre la venta de su trabajo, en pie de igualdad con el capitalista. *

Ras i curt: ens associem per a què no ens fotin, per a què no ens toquin els sous; per a defensar un salari ja no digne, sinó simplement just. 

Segle XXI, després del després: part del precariat és remunerat (i gràcies, almenys té feina) per sota del llindar de les quantitats necessàries per a viure. El salari no garanteix l'accés a unes condicions de vida dignes. Cercle tancat, derrota total. Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten a llegir encara la mateixa plana...  hi han trobat un modus vivendi comodíssim, potser.

(*) K. Marx: El Capital. Libro I, Capítulo VI (inédito). Siglo XXI, México, 1971, pp. 143-144

puresa, si us plau

Al costat del camí l'aire càlid d'última hora del matí removia el bosc i creava un tapís tan fi de llum i sons i tan caòtic en les seves oscil·lacions que cap ordinador de la terra no el podria haver modelat. Fins i tot a l'escala més local possible, la naturalesa es burlava de les tecnologies de la informació. Encara que el magnifiquessis amb tecnologia, el cervell humà era irrisori, infinitesimal, en comparació amb l'univers. I, amb tot, hauria d'haver sigut agradable tenir un cervell i caminar per Bolívia un matí assolellat. Els boscos eren d'una complexitat insondable, però no ho sabien. La matèria era informació, la informació matèria, i l'únic lloc on la matèria estava prou organitzada per ser conscient de si mateixa era el cervell, només al cervell el cúmul d'informació en què consistia el món podia manipular-se a si mateix. El cervell humà era un cas molt especial. Hauria d'haver estat agraït pel privilegi de tenir-ne, per haver tingut un petit paper en el coneixement que l'ésser tenia de si mateix. Però al seu cervell en concret li passava alguna cosa molt greu. Era com si ja només pogués reconèixer la buidor i l'absurditat de l'ésser.

Un fragment molt fragmentari d'una novel·la, on es narra -amb discutible resultat- un determinat estat mental d'un personatge. La presència aclaparadora de la natura -selvàtica!- fa de contrapunt a l'estar-perdut-vençut. I, enmig, una ràpida pinzellada sobre què som -matèria conscient... que segons com només pot copsar la buidor i absurditat de tot plegat, sense ser capaç d'atorgar-li sentit.

lo que hay

Realidad, para nosotros, es más bien el resultado del entrecruzarse, del contaminarse (en el sentido latino) de las múltiples imágenes, interpretaciones y reconstrucciones que compiten entre sí, o que, de cualquier manera, sin coordinación central alguna, distribuyen los media (Vattimo)

encara més

si, si... he d'escriure alguna cosa sobre com està la cosa. Però hi ha tan soroll que és ben difícil fer-ho; és ben difícil perfilar una opinió mínimament entenimentada. El silenci, potser, és l'única resposta a una realitat tan esquerpa. Tan agressiva, tan surrealista. Sense entrar en la samfaina més propera, el joc de trons a Madrit, la fugida cap endavant aquí. La Política és necessària, tanmateix. Si no ho considerem així, i li atorguem la centralitat que realment té, prendrem mal -gairebé com sempre. 

Els límits de dèficit públic en els països europeus podran saltar-se... per sufragar noves despeses en "defensa" i "seguretat". Les factures dels farmacèutics (la pasta que se'ls hi deu) són objecte de rebequeria entre mediocres "polítics".

Sense institucions no hi ha convivència en pau, ordre i progrés!

commoció

Superats per la realitat, oi? una realitat aclaparadora, que se'ns mostra a través de la tele... (realitat que adopta la forma de ficció per a afectar-nos anímicament amb eficàcia). Perquè estem commoguts, i molt: per la barbaritat de matar; per les reaccions heroiques d'algunes persones; per les reaccions emotives d'altres (la gent cantant La Marsellesa en el túnel de l'estadi, mentre sortien); pel dolor, la ràbia. Una commoció certa, honesta. Que remou el més profund, que ens fa sentir quelcom radical. 

Tanmateix sabem també que la "seguretat" (juntament amb el deute, potser) és i serà la gran coartada per a configurar formes de domini cada cop més feixugues. Ja fa anys que hom parlava de "teologia de la seguretat", així com també de les causes (causades per això tan bonic que diem "occident") que expliquen tanta reacció forassenyada, i en això estem. Justificant barbaritats, que també ho són. 

Som una contradicció sense interrupció; i cada cop es fa menys suportable, això. Commoguts, també i sobretot, perquè som impotents davant la realitat.

vida conscient

El penúltim llibre del Santi acaba dient... "No hay marcha atrás. Volveré a leer a Marx. La guerra continúa". Tot i el ruido de fondo, és una opció encisadora, un (nou)projecte que enamora. Potser tornar a és la manera de continuar caminant, de no deixar d'empentar cap endavant. D'eixamplar els límits d'allò que és possible, i obrir-ho a quelcom realment nou. Les llavors ja hi eren, i ens vam precipitar volent córrer massa. Tornar, tot i el soroll.

(re)començar pel principi, i (re)emprendre la reflexió sobre el què som -i d'on venim: 

"És a dir, no partirem d'allò que els homes diuen, imaginen, conceben, ni dels homes narrats, pensats, imaginats, concebuts, per tal d'arribar als homes de carn i pell; partirem dels homes reals i actius i en base a llur procés vital real demostrarem el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d'aquest procés vital. També els espectres formats en el cervell dels homes són necessàriament sublimacions del llur procés vital, verificables empíricament i lligades a premisses materials. La moral, la religió, la metafísica i tota la resta d'ideologia i les formes de consciència corresponents no conserven ja cap espurna d'independència. No tenen cap història, no tenen cap desenvolupament, sinó que la producció material i l'intercanvi material dels homes alteren conjuntament amb la seva existència real també el seu pensament i els seus productes. No és la consciència qui determina la vida, sinó la vida qui determina la consciència". (a La ideologia alemanya)

Aquí hi ha tema d'estudi i aprofundiment, eh? quin és avui "el procés vital real"? com això és tan individual, es pot pensar? és a dir: es pot encabir-ho en conceptes? O una altra: què és avui la producció i l'intercanvi materials? perquè una cosa és segura: no és quelcom que es pugui encerclar en una sola categoria.

En tot cas, la vida; la vida! i no la xerrameca. Anar a les arrels per decidir cap on anem! i no deixar-nos enganyar amb les enganyifes.

el trànsit

Però igual que el llamp sorgeix dels núvols,

sorgeix del pensament potser, espiritual i madura, l'acció?

(Hölderlin)

El problema és l'efectuació sensible del concepte; la materialització de la idea. El trànsit entre els dos àmbits de la realitat: l'ideal/conceptual i el sensible/material. 

Dur a terme una idea, doncs: la capacitat que es necessita per fer-ho; els recursos, les possibilitats. Tàctica i estratègia; assumpció de contradiccions (fins on?). Voluntat i circumstàncies que es puguin modelar. Optimisme militant, i una certa fe en què sigui possible.

També la gràcia de definir la idea de tal manera que sigui possible materialitzar-la poc a poc -sense desvirtuar-ne el sentit, sense perdre'ns en voluntarismes, sense donar pals de cec. 

No és només la dicotomia paraules-fets, perquè en moltes facetes de la vida les paraules són fets -fetes també, és clar. 

En el món ideal tot és coherent. Tot acaba essent perfectament delimitat, formalment perfecte, com els objectes matemàtics. Ens hi trobem còmodes, i som capaços d'accedir a la beatitud espiritual llegint un llibre (cada cop menys); o arribar a l'excel·lència escrivint un post o deixant anar ocurrències en un grup de whatsaap. Una zona de confort que ens reconforta, doncs. I la vida va per un altre cantó... I tenim set de possibles, collons!

Innerarity ha publicat un llibre d'obligada lectura per entendre una mica el què ens passa. Una visió problematitzadora, com no pot ser d'una altra manera, de tots els típics tòpics amb què anem farcint les nostres pobres, esbiaixades i parcials anàlisis sobre l'actualitat.

Entre moltes altres coses, diu el mestre que en política els assumptes (els afers, els temes, els problemes, les qüestions) no són absolutament objectius i evidents. Consisteixen en una combinació de diversos criteris, no sempre compatibles. Això exigeix una certa complexitat en el judici polític. I també una mica de gosadia: cal decidir en entorns d'incertesa, amb informacions insuficients i suportant múltiples i contradictòries pressions. 

No és fàcil, no. Ocupar-se d'allò que és públic -fer política- és extremadament complicat. Per això els populismes són una enganyifa. 

Per això la campanya electoral permanent és un obstacle objectiu a la solució dels problemes. La lògica de les campanyes no és la de governar. La retòrica de les campanyes (el marketing i tot plegat) forma una part irrenunciable de les pràctiques democràtiques, només faltaria. Però governar és una activitat (un servei!) radicalment diferent: cal pactar, col·laborar, fer concessions, flexibilitzar posicions... La natural competitivitat de les campanyes porta a accentuar les diferències, a dramatitzar la polarització, a prometre de tot. I res d'això és útil per a governar bé. 

I una segona derivada: quan les actituds de les campanyes penetren en l'acció de govern, els acords són difícils, i el sectarisme segresta les institucions. La campanya electoral permanent és l'orientació d'alguns governs en exercici, també. D'alguns, només? 

Doncs bé: que no decaiga. La festa continua, i fins el 20 de desembre l'espai públic estarà dominat -com ho està des de fa tant de temps- per tot allò que dificulta el bon govern.

la cosa

Anomenar-ho "procés" em sap greu, perquè és una paraula que no designa en absolut el que ens està passant. Un significant buit, utilitzat com a eina propagandística  i mobilitzadora. Siguem exquisidament neutres, tot i que aquesta (la de la neutralitat) no és més que una postura estètica. Anomenem-ho cosa.

Què, com està la cosa?  Doncs força embolicada. Les eleccions del diumenge no han ajudat a aclarir res; potser al contrari: ho han embolicat una mica més. Tot i que han deixat tot un seguit d'evidències en relació a qui i com som, què volem, cap on anem, etc. Dades interessants n'hi ha moltes, i han estat subratllades per uns i altres. L'embolic, però, persisteix -si és que el que volem és "trobar aigua", com diu en Mendoza avui al diari: ...por mi parte, sigo en el mismo estado de incertidumbre y perplejidad (...) y, por lo que veo, no soy el único. Los periódicos afirman rotundamente una cosa y la contraria, según su tendencia y algunos hacen ambas cosas a la vez, mientras el ciudadano pasea cabizbajo con un péndulo en la mano tratando de encontrar agua bajo la dura y seca superficie de la información. 

Necessitaríem massa temps per assimilar tanta anàlisi, per provar de sintetitzar tants punts de vista... La cosa és, com tot el que té a veure amb allò social, incommensurable: és allò que decidim que sigui -o allò que alguns decideixen que sigui, tenint en compte que aquests "alguns" formen parròquies diferents. I prenem partit, d'una manera o altra. Tomar partido hasta mancharse, que deia un poeta. No fer-ho és indigne, deshonest, hipòcrita; es de ser mala persona... Prenem partit, of course, però no volem renunciar a entendre (pensament crític, se'n deia d'això) el que ens passa; sabent-nos imperfectes i necessàriament esbiaixats a l'hora de mirar (perquè sempre mirem des de -des d'on hem decidit ser).

Tampoc serviria de massa acabar d'entendre res, perquè una mica abans de Nadal tornarem a votar (a decidir!), i la cosa encara s'embolicarà més. La política hauria de ser l'art de solucionar conflictes, o almenys el de crear espais per a conviure amb ells de manera raonable. Tanmateix, no estem en el terreny dels hauria de ser, sinó en l'esquerp terreny d'allò que és. I potser és que el conflicte ja els hi va bé, a alguns. Però hi ha vida al marge de la cosa, eh? Hi ha la vida, potser.

comunitat

Extret d'un assaig de G. A. Cohen:  "Per comunitat entenc el principi antimercantil segons el qual jo et serveixo no a causa d’allò que puc aconseguir fent-ho, sinó perquè necessites el meu servei. Això és antimercantil perquè el mercat motiva la contribució productiva no a partir d’un compromís amb els éssers humans iguals a un mateix i d’un desig de servir-los en tant que ells em serveixen a mi, sinó a partir d’una compensació en metàl·lic. El motiu immediat de l’activitat productiva en una societat de mercat és una típica barreja de cobdícia i por.... La cobdícia ens mostra a l’altre gent com a possible font d’enriquiment i la por com una amenaça. Es tracta de formes horribles de veure als demés, per molt que ens n’haguem acostumat i estem immunitzats enfront d’elles, com a resultat de segles de desenvolupament capitalista".

La comunitat és un ideal moral -i ja sabem quina és la funció dels ideals: regular les actituds i conductes (el capteniment, diuen els que saben usar correctament la llengua), assenyar-lis un horitzó de sentit, fonamentar els valors. Però també és una qüestió pràctica, relacionada amb la resolució satisfactòria d'un problema inherent a les persones: que només podem sobreviure i, per suposat, créixer humanament, si cooperem uns amb els altres. La cooperació es pot fer per egoisme, és clar, però serà més feble i estarà necessitada de sancions i vigilància, al revés que la cooperació que emana d'un sentit de reciprocitat, obligació mútua i solidaritat -la fraternitat!

Defensors (il·lusos, potser) dels valors inherents a l'ideal comunitari... ens haurem d'anomenar comunistes?

contradiccions

He llegit que aquesta és LA millor interpretació que s'ha fet mai de l'obra musical més important de la història. Era Berlin, i era el mes de març de 1942. La vida és una p... merda!

ésser i capital

Han deixat que corri la notícia de què les eleccions espanyoles (la segona volta del 27S?) seran el dia 20 de desembre. Opinadors entenimentats ja s'han apressat a valorar que l'esperit nadalenc i una esperable millora en qüestions econòmiques podran beneficiar a qui convoca les eleccions. Creuen que tan poca memòria tenim? Que hi ha una majoria de persones -o un nombre considerable d'elles, tant se val- que són tant influenciables?

No podem pensar que siguem tan tontos, tots plegats. Perquè un obrer vota a un partit de dretes? És a dir: perquè votem a qui farà una política en contra nostra? Aquesta pregunta, formulada en l'estricte marc d'una determinada concepció del món, ja fa molts anys que no té significat -que no la sentim com a nostra.

Algú (potser un acadèmic) va dir que hi ha una cosa pitjor que ser explotat pel capitalisme i és no ser-ho. Hem de pensar que es referia a les dificultats que pateix qui es troba en l'atur, i no a què l’explotació com a tal fos desitjable.

Ara bé, aquesta brometa (o no ho és?) ens recorda que el capitalisme organitza les condicions materials de vida de la gent, de tal manera que a la majoria ens va millor quan l’economia capitalista (el punyetero sistema) funciona bé. En el si d’un capitalisme que funciona bé, els interessos materials d'una majoria significativa depenen en un grau significatiu de l’èxit de l’activitat econòmica capitalista.

Aquesta dependència dels interessos materials de cadascú respecte al correcte desenvolupament de l'economia de mercat atorga versemblança a la idea de què el capitalisme funciona de fet en interès de la majoria. I pot posar de manifest un majoritari recolzament popular a tot un seguit de polítiques públiques dissenyades per a mantenir l'acumulació de capital i l'explotació -potser per això el front polític de les dretes espanyoles s'anomena partit popular.

El sistema, doncs, sembla que aconsegueix vincular efectivament els interessos materials de la majoria de la població als interessos del capital. Això atorga credibilitat a les opinions que justifiquen l'estat de coses (la ideologia, en dèiem) i que es materialitzen en allò que anomenàvem mecanismes de reproducció social o aparells ideològics. Opinions, per cert, divulgades amb eficàcia pels "clergues" a sou -això del clergat està bé per a denominar els opinadors professionals que transmeten unes idees que són consignes; s'utilitza en un article d'avui al diari sobre "el procés", que per cert és força interessant.

L’estabilitat i persistència del capitalisme, per tant, depenen en gran mesura de què continuï essent capaç de generar un cert tipus d’integració econòmica (amb retroalimentació ideològica) per a gran quantitat de persones.

Les crisis econòmiques són èpoques de rebombori i confusió, de necessari replantejament, perquè en condicions de crisi l’estret vincle entre els interessos materials individuals i el capitalisme queda afeblit. En una crisi profunda, de llarga durada i global, molta gent pot quedar marginada del mercat de treball o, fins tot, rebre pel treball unes quantitats de diner que no permeten una acceptable participació en el mercat (el consum!).

La plena ocupació no és l'objectiu de les polítiques públiques, la llarga i trista crisi ens ha abocat a aquesta veritat (que fa temps que és així). Una derivada a estudiar, doncs: el treball ja no garanteix l’accés als mecanismes de la integració capitalista (perquè no n'hi ha per tothom o perquè en alguns sectors està infraremunerat).

S'ha obert una escletxa (vist amb un cert voluntarisme): la possibilitat d’imaginar una vida diferent pot ser pensada/viscuda. No ho ha estat perquè les classes subalternes percebin el capitalisme com una obstrucció a la llibertat (o a la vida autèntica), sinó quan aquest ja no aconsegueix atendre les necessitats bàsiques de benestar material i seguretat.

llista

1901: a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901, la recent creada "LLiga Regionalista" es presenta amb la candidatura dels «quatre presidents»: Bartomeu Robert, ex-alcalde i ex-president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País; Albert Rusiñol, ex-president del Foment del Treball Nacional; Lluís Domènech i Montaner, ex-president de l’Ateneu Barcelonès; Sebastià Torres i Planas, ex-president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.Quatre ex-presidents, representants del bo i millor de la "societat civil". En aquestes eleccions, per cert, també s'hi van presentar amb èxit els republicans d'en Lerroux.

2015: es parla d'una llista per a les eleccions autonòmiques que representi l'anhel d'independència política (sigui el que sigui el que això vulgui dir) d'una part dels catalans. I es diu que no la formin "polítics" sinó membres de la societat civil. Com si els primers no fossin persones; com si els segons fossin un deix de virtut (el senyor Millet, per exemple). Quins serien, avui, els "quatre presidents"? Perdó: els/les quatre presidents/es. I quina seria la llista republicana? Ah! és clar: ara ja s'han superat totes les contradiccions socials, i s'està en una línia d'unitat patriòtica per assolir el paradís (asaltar los cielos) de la independència, la república i la justícia social.  Doncs vinga, som-hi!

Tanmateix, potser no n'estem preparats (en contra dels anuncis que paguem entre tots que diuen que ho estem).

habilitació

En el llarg i a voltes tortuós camí de les lectures, ens trobem amb idees que ens sobten. Per inesperades, per provocadores, o ves a saber perquè. Així, per exemple, amb la noció de governança participativa habilitadora. 

Una orientació general en el govern de les institucions, la governança participativa. Amb tots els riscos, sembla que això és part del que el passat 24 de maig van expressar les urnes (ui! què n'és, de tòpic, substantivar "allò que diuen les urnes") per als ajuntaments. 

Tanmateix, amb participar no n'hi ha prou. Recorda una mica a allò de la llibertat negativa i positiva; sense les capacitats per usar-la, difícilment es pot gaudir de la mera absència de restriccions exteriors. Sense una ciutadania amb criteri, difícilment podrem escapolir-nos de la temptació populista-demagògica (lo que diga la gente i coses així per emmascarar decisions adoptades a partir de cridar més que els altres).

La noció d' empowerment és la que ens ha de permetre donar el necessari pas o salt qualitatiu. Més que "empoderament" o "apoderament", sembla que la paraula més adient pot ser "habilitació"; potser també "capacitació". En tot cas, el nom no fa la cosa; i es tracta de posar en valor allò de power to the people. El poder social, alternatiu al poder econòmic i al poder estatal. 

I les institucions (garantia d'igualtat per a tothom) tenen la capacitat d'adaptar-se i posar-se al servei d'un projecte de transformació real. Sempre que siguem capaços de respectar-ne els tempos i les formes; sempre que això vagi de debò.

som mercaderia

No abandonar els clàssics, i menys en temps de soroll i banalitat. Tornar a llegir a Marx, potser. Un suggeriment encisador. Tanmateix, potser n’hi ha prou amb recuperar algun fil. Per exemple, el sempre excitant inici de El Capital. Marx hi expressa la determinació ontològica (oletú) que justifica tota la seva anàlisi: 

La riquesa de les societat on domina el sistema de producció capitalista apareix com una “acumulació immensa de mercaderies”, amb la mercaderia individual com a la seva forma elemental. 

Tot el que és, és mercaderia. Juntament amb el seu valor d'ús, té també un valor de canvi. Som mercaderia, per tant. Subjectes a les "lleis" que la regeixen i que configuren allò que totes les mercaderies (en tant que ho són) tenen en comú.

A aquest nostre present inhòspit li diem crisi, però tot apunta a què en realitat és la lluita darrera (per ara) del capital per a imposar-se com a única forma en què és possible la vida. El triomf del capitalisme arriba quan s'efectua el diktum marxià: tot el que és, és mercaderia.  

Sabem que el que és es diu de moltes maneres. Una formulació paral·lela podria ser: la societat on domina el capital apareix com una "acumulació immensa de persones que van a la seva", amb la persona individual com a la seva forma elemental. On diu "persones/persona" caldria posar-hi un nom més adequat, però. Aproximació fenomenològica (oletú 2) que qualifica allò que som (en tant que mercaderia). Lo que somos, lo que hay. 

populisme

Per celebrar el recent premi atorgat a la Wikipèdia, acudim a ella per a fer-nos amb una definició de "populisme":

El populisme ve del concepte llatí de populus que significa "poble" i que en l'actualitat és un terme polític utilitzat per designar diferents corrents heterogènies però que es destaquen per la seva aversió discursiva o real a les elits econòmiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals (institucionals i ideològics), la seva denúncia de la corrupció política per part de les classes privilegiades i la seva constant apel·lació al "poble" com a font del poder.

Bé, fins aquí la definició wikipèdica. Suficient? és clar que no. Però pensem en què cada cop més persones veuen -veiem?- el món a través de filtres d'aquests tipus: accès instantani des de l'smartphone que porto a la butxaca. Reducció de la complexitat. L'apel·lació al "poble" vertebra el discurs, que des d'aquest vector també es simplifica. "La gente", el nou subjecte.

En certa manera, el que fan alguns dels actors en l'escenari actual -que és, segons els entenimentats, un momentum populista. El populisme crea un clima públic frenètic, d'imminent "batalla final". Des de la pràctica discursiva -animada per crits i "mogudes" de tot tipus-, dissenya l'excepcionalitat. Tot i assenyalar molt bé on són els mals del nostre temps, no va gaire més enllà. Presenta com si tinguessin resposta instantània problemes o aspiracions que cap acció de govern té la facultat de resoldre de manera repentina. 

No perquè la dreta es llanci salvatgement contra els que accedeixen a alguns llocs de representació política (el poder és una altra cosa, eh?), com està passant a Madrid. Sinó perquè les qüestions a abordar són molt complexes, impossibles de resoldre o dissoldre de cop.