Al costat del camí l'aire càlid d'última hora del matí removia el bosc i creava un tapís tan fi de llum i sons i tan caòtic en les seves oscil·lacions que cap ordinador de la terra no el podria haver modelat. Fins i tot a l'escala més local possible, la naturalesa es burlava de les tecnologies de la informació. Encara que el magnifiquessis amb tecnologia, el cervell humà era irrisori, infinitesimal, en comparació amb l'univers. I, amb tot, hauria d'haver sigut agradable tenir un cervell i caminar per Bolívia un matí assolellat. Els boscos eren d'una complexitat insondable, però no ho sabien. La matèria era informació, la informació matèria, i l'únic lloc on la matèria estava prou organitzada per ser conscient de si mateixa era el cervell, només al cervell el cúmul d'informació en què consistia el món podia manipular-se a si mateix. El cervell humà era un cas molt especial. Hauria d'haver estat agraït pel privilegi de tenir-ne, per haver tingut un petit paper en el coneixement que l'ésser tenia de si mateix. Però al seu cervell en concret li passava alguna cosa molt greu. Era com si ja només pogués reconèixer la buidor i l'absurditat de l'ésser.
Un fragment molt fragmentari d'una novel·la, on es narra -amb discutible resultat- un determinat estat mental d'un personatge. La presència aclaparadora de la natura -selvàtica!- fa de contrapunt a l'estar-perdut-vençut. I, enmig, una ràpida pinzellada sobre què som -matèria conscient... que segons com només pot copsar la buidor i absurditat de tot plegat, sense ser capaç d'atorgar-li sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada