23/12/16

la complejidad es inevitable, no hay soluciones sencillas, pero si hay algo que nos acerca a ellas no es la identidad, sino reconocernos en la aparente diferencia gracias al problema compartido

19/11/16

evitar-ho

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.

S’acaba el mes i porta un altre mes.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.

Aquest darrer vers m'encisà ja fa temps... ho lligava amb allò de què cal alliberar-se de l'estructura de l'espera, i viure el moment -i viure!. L'etern retorn nietzschià, potser. Esgotar els instants, "como si no hubiese un mañana". 

El poema sencer m'esgarrifa, tanmateix. Com evitar-ho, això: heus aquí el repte. Cavafis, en traducció d'en Joan Ferraté. 

16/11/16

veritat absoluta

E ti vengo a cercare 
anche solo per vederti o parlare 
perché ho bisogno della tua presenza per capire meglio la mia essenza
Questo sentimento popolare 
nasce da meccaniche divine 
un rapimento mistico e sensuale 
mi imprigiona a te. 
Dovrei cambiare l'oggetto dei miei desideri 
non accontentarmi di piccole gioie quotidiane 
fare come un eremita 
che rinuncia a sé. 
E ti vengo a cercare 
con la scusa di doverti parlare 
perché mi piace ciò che pensi e che dici 
perché in te vedo le mie radici
Questo secolo oramai alla fine 
saturo di parassiti senza dignità 
mi spinge solo ad essere migliore 
con più volontà. 
Emanciparmi dall'incubo delle passioni cercare l'Uno al di sopra del Bene e del Male 
essere un'immagine divina 
di questa realtà. 
E ti vengo a cercare 
perché sto bene con te 
perché ho bisogno della tua presenza




7/11/16

actuar

El nostre pare Aristòtil deia que la vida d'una persona lliure ha de ser independent de les precarietats de la vida i dels seus imperatius. Per exemple, la vida del comerciant no ho és, de lliure, doncs està centrada en el guany. Les formes de vida lliure tenen en comú –segons H. Arendt- el seu interès en allò bell, és a dir, en les coses no necessàries ni merament útils.

El savi suggereix tres formes de vida lliure, contraposades a d'altres que només estan enfocades a la mera conservació de la vida; són: la que s’orienta al gaudi de les coses belles, la que engendra actes bells a la polis i, en fi, la vida contemplativa dels filòsofs.

Deixem per ara la primera i la tercera. El polític i la vida lliure, doncs. la vida que engendra actes bells a la polis. La vida del polític està constituïda pel fet d’actuar (Arendt, també). Quin actuar? Si ha de ser lliure, no pot estar sotmès al veredicte de la necessitat ni de la utilitat. Ni administrar ni produir, doncs, poden ser una vida política. No es troben entre les formes de vida que són dignes d’una persona lliure i en les que es manifesta la llibertat, doncs es limiten a produir allò necessari per a viure i allò que és útil -per a una societat. No són accions que es realitzin per si mateixes, sinó que es subordinen a una finalitat. A causa de la seva manca de llibertat i de què vénen determinades des de fora, no són belles –incorporant la noció de bellesa que abans hem manllevat d’Arendt i que té a veure amb la gratuïtat i la manca de necessitat.

Com per la convivència humana es necessiten organitzacions socials, aquestes no apunten a  cap acció genuïnament política. L’economia i l’organització, l’administració, que calen per a mantenir una comunitat no són accions genuïnament polítiques. Són absolutament imprescindibles, sí; però són àmbits per a la tècnica, no per a la Política.

En tant que lliures, els polítics han de generar dies bells més enllà del que és necessari per a viure i d’allò que és útil. Actuar políticament significa fer que comenci quelcom nou de debò (Han).

Heus aquí una línia de demarcació per a establir quins són els àmbits –complementaris- dels polítics i dels tècnics.

La política actual sembla sotmesa per complet als imperatius sistèmics. Gairebé no disposa de marges. La manca d’alternatives, jou sota el qual treballa la política actual, fa impossible l’acció genuïnament política. La política actual no actua, sinó que treballa –administra. La Política hauria d'actuar, d’oferir una alternativa, una opció real. El polític, en tant que lligat pel sistema, no és lliure en sentit aristotèlic, sinó servent. Servent del Capital. El Polític hauria de generar dies bells; fer que comenci quelcom nou de debò. I després el tècnic farà possible que es materialitzi.

Ah! dues notes:

(1) Quan parlem de “polític” o “Polític” ens referim al subjecte o a la figura, independentment del gènere. També podríem haver dit “la persona política”, o “el polític i la política”.

(2) Naturalment, i en contra del que deia Aristòtil –que al cap i a la fi és fill del seu temps- també es pot ser lliure i feliç treballant i/o produint. Des de l’època antiga hem anat descobrint i construint àmbits de llibertat i vida plena cada cop més amples... Tot i que els anem fent més estrets. Quina paradoxa, no?

lo bello.1

Allò bell promet llibertat i reconciliació. 
En presència del que és bell desapareixen els anhels i els imperatius. 
És així com fa possible una relació lliure amb el món i amb si mateix.
No una relació mecànica, instrumental, interessada. 
Art versus Capital.

24/10/16

la consciència

Hi ha un corrent de l'activitat filosòfica (potser el que té més sentit de tots, segons el meu amic Jordi Fernàndez) que té en la consciència un dels temes on cal centrar més l'interès. Una manera d'abordar-lo.... una sèrie brutal! Descoberta per l'Eduard, com tantes coses... 


8/10/16

desig

Comprendí que a veces las palabras me obedecen, y entonces se convierten en un arma inigualable para desenterrar lo que pienso y el ruido vano del mundo me esconde. 

Supe que redactar un texto puede convertirse en un proceso vital.

2/10/16

Pensar és alterar els menús que ens han escrit

No m'agrada gens (gens!) aquest diari que es diu "Ara". Però alguna cosa bona sí que té: per exemple, una entevista amb la Marina Garcés.
No puc estar-me de copiar ("Copiar y pegar", signe dels temps) aquest pas; que el subscric plenament és dir-ho malament i pobrement; és molt més que això:
A vegades acabes de mirar les notícies i dius “Avui no ha passat res”. Vostè proposa distingir entre realitat i simulacre.
Sí, aquesta sensació que cada dia és històric però en realitat és el mateix que el d’ahir. I jo em pregunto: què seria que passés alguna cosa? Doncs que hi hagués alguna mena d’irreversibilitat en allò que ha passat. Què és irreversible? En la vida podríem dir que la mort. Per això la mort segueix sent un dels fets més ocults, perquè, en el fons, no suportem la irreversibilitat. Però és que quan es pren una decisió política també hauria de ser irreversible. No vol dir que fos una condemna per sempre, sinó que el que passarà a partir d’aquí tingui a veure amb aquella decisió. I en la vida, igual. Quan ens declarem, quan es té un fill, quan es fa una classe, no pot ser que no hagi passat res. Gestionem els nostres afectes com si es poguessin esborrar a cop de clic... i així també ho fem en la vida política: que passin coses però que no passi res. ¿Estem disposats que passin canvis socials i polítics de veritat? Veig molt foc d’artifici i poca batalla. Molt foc vol dir que hi ha un nivell d’hostilitat en l’esfera pública, en les relacions privades i les xarxes socials, que ens estem fent mal en la manera com ens adrecem els uns als altres, amb una exacerbació, una violència, una hostilitat enormes, però que no són veritables antagonisme. L’antagonisme és bo. L’hostilitat és estèril, desertitza, arrasa. I l’hostilitat és un simulacre de l’antagonisme. ¿I si fóssim una mica més simpàtics els uns amb els altres? Ens ha d’importar viure amb aquells que no hem triat, que són al nostre vagó de metro. En aquests moments em preocupa el maltractament, la nostra condició política de ser maltractats.
Maltractats?
Som maltractats (precarització de la vida, de condicions laborals) i maltractadors (com estem depredant les condicions de vida sobre el planeta). Si cadascú de nosaltres pot maltractar-se tant, no és casual que maltractem tant el planeta, a qui ve de fora, a les dones o a qui sigui. “Oh, Europa, quina vergonya!” Esclar que fa vergonya. Però l’escàndol moral no aporta res. La pregunta és: de què està feta aquesta Europa que ens fa vergonya? Entre altres coses, de gent que té por de perdre petits privilegis. I d’incultura. La incultura profunda amb la qual s’amaga la nostra societat del coneixement.
Quina contradicció.
Sí, per a mi hi ha incultura quan els sabers deixen de tenir capacitat de transformar la vida. Avui el món acadèmic és profundament inculte, perquè ha separat els sabers que s’hi produeixen de la vida. Hi ha un analfabetisme profund en aquesta desconnexió, que és la causa de tanta obediència, perquè sabem coses que no tenen relació amb res. El problema de l’educació és un dels més grossos: com abordem aquesta incultura que creix amagada perquè estem saturats de coneixements interessantíssims i ens focalitzem en metodologia i en innovació educativa. Però si no tornem a connectar vida i sabers, és igual que els posem més tecnologies, no haurà canviat la nostra condició humana.

23/8/16

la bellesa, la veritat

El "goce immediato" no da lugar a lo bello, puesto que la belleza de una cosa se manifiesta "mucho después", a la luz de otra, por la significatividad de una reminiscencia. Lo bello responde a la duración, a una síntesis contemplativa. Lo bello no es el resplandor o la atracción fugaz, sino una persistencia, una fosforescencia de las cosas. La temporalidad de lo bello es muy distinta de la del "desfile cinematográfico de las cosas". La época de las prisas, su sucesión "cinematográfica"de presentes puntuales, no tiene ningún acceso a la bello o lo verdadero.Solo cuando uno se detiene a contemplar, desde el recogimiento estético, las cosas revelan su belleza, su esencia aromática. Se compone de sedimentos temporales que fosforecen.

Doncs sí. Això que diu Han... sí!  Al "google", cercar imatges amb el substantiu "bellesa" t'omple la pantalla de rostres arregladets. Superficialitat. Banalitat. Virtualitat. Pur espectacle; pur consum. La vida viscuda com una carrera contínua entre presents puntuals. Ai, si ens en poguéssim escapolir...  A la recerca de sentit, doncs.

19/8/16

i per a què?


Han


La primera palabra de la Iliada es menin, a saber, la ira. “Canta, oh diosa, la ira del Pelida Aquikles”, leemos al principio de la primera narración de la cultura occidental. La ira puede cantarse aquí porque soporta, estructura, anima, vivifica. Es el medio heroico por excelencia de la acción. La Ilíada es un canto de la ira. Esta ira es narrativa, épica, porque produce determinadas acciones. En esto se distingue la ira del enfado como efecto de las olas de indignación. La indignación digital no puede cantarse. No es capaz de acción ni de narración. Más bien, es un estado afectivo que no desarrolla ninguna fuerza poderosa de acción. La distracción general, que caracteriza a la sociedad de hoy, no permite que aflore la energía épica de la ira. La cólera, en sentido enfático, es más que un estado afectivo. Es una capacvidad de interrumpir un estado existente y de hacer que comience un nuevo estado. La actual multitud indignada es muy fugaz y dispersa. Le falta toda masa, toda gravitación, que es necesaria para acciones. No engendra ningún futuro.