15/6/17

populisme



... "populisme", diem. Problemes -reals- i aspiracions -legítimes- es presenten com si tinguessin resposta immediata, fàcil, directa. I es crea un ambient social -i polític- frenètic, com si estigués a punt la batalla final i decisiva.

L'espectacle dels arribistes i caradures que ocupen la tempesta contínua i pública de les opinions. Que estan en pantalla -a les pantalles. 

12/6/17

llegir, viure

Cercas, autor collita del 62. Ni que sigui per afinitat generacional, per la il·lusió de què veiem el món des del mateix punt -ja m'agradaria!. Amb El monarca de las sombras ho ha tornat a fer: m'ha atrapat, m'ha encisat... m'ha remogut per dins, m'ha fet sentir... sentir! Per tant, literatura.
Doncs el meu il·lustre coetani persevera en el noble empeny de complicar-nos la vida. Sí: la seva història va molt més enllà de ser la seva història. I ens diu moltes coses del passat -que condiciona el present molt més del que som capaços d'acceptar. Del passat-present, que com tot a la vida és polièdric.

Hi ha una dimensió, diguem-ne, sòcio-històrica (també cultural), que ens defineix, que parla de nosaltres. Cercas ho torna a fer, i ja ho ha fet en d'altres ocasions: també amb la Guerra Civil, i amb el 23F, i amb l'al·lucinant història d'Enric Marco. 

Tanmateix, allò que més em colpeix té a veure amb una experiència íntima, profunda. L'operació de dissecció que ja havíem vist en obres anteriors va una mica més enllà. Ara, utilitzant-se a si mateix com a matèria d'anàlisi detallada. A "si mateix", en el benentès que qui som és el compendi de tothom que ens ha precedit... i potser també de tothom qui vindrà. 

I de nou el mateix missatge, la mateixa conclusió. Les coses no són tan senzilles com pensem. Ni blancs ni negres, sinó tot el contrari. Tot el que és... és de tantes maneres que ens esgarrifa. Potser per això utilitzem reductors de complexitat:per a sobreviure. 

I és per això que cal agrair el "chute" de lucidesa que ens proporciona de tant en tant la literatura. Sí, és així, perquè suscita en nosaltres una mirada al món més honesta. Que ens situa davant la complexitat. Com ho fa Cercas.

Per cert: el joc dialèctic Aquil·les-Ulisses... Genial! Per si algú no hi havia caigut... situa el llibre allà on és: en l'etern debat sobre qui som, d'on venim, a on anem, quin sentit té tot això... ai, el misteri de l'univers!

8/6/17

Khan

Avui voten a la Gran Bretanya. Durant la campanya electoral, ha fet acte de presència el terrorisme. Amb tota la càrrega d'irracionalitat, violència, declaracions incendiàries, laments i penes. El terror social, causat amb actes criminals. Que en una campanya irrompeixi això... ho hem estat veient, també, a la 5a temporada de House of Cards; i d'una manera semblant, a la darrera de Homeland. Societat de l'espectacle. Dislocació d'allò que és real; desplaçament de les referències. I, enmig, gent patint.

Postveritat, també. La mentida cínica i malintencionada de sempre. A escala global, per exemple; amb les figures estel·lars de Putin i Trump; i a escala local, també. I cada dia. 

Entre tanta foscor... alguna escletxa de llum s'endevina. Malgrat tot. Per exemple, la capacitat de les ciutats -d'algunes!- de regenerar la vida en comú; promovent lideratges nous, nous de debò. Com l'alcalde de Londres, Sadiq Khan.  



22/4/17

llibres

Un parell (o tres, o quatre, o….) de cops ja m’ha passat: em costa dormir, molt. Donant voltes al llit, el cap sembla una pantalla on van projectant-se fragments de pelis, on apareixen i desapareixen moments viscuts, valoracions sobre coses que han passat, aspectes de la feina que m’angoixen, pensaments políticament incorrectes, i tot un munt de coses rares: gent, idees, vivències, desitjos, records... 

La sensació que provoca aquesta allau d’imatges és d’un descontrol total. Tant de bo em passès com al protagonista de Bruíxola, l’esplèndida obra d’Ènard. En una nit (one night only) li passen pel cap tot un munt de records, tota una vida que representa molt més: una lúcida reflexió sobre el què som. I mira que faig una mica el mateix, quin remei! M’aixeco, em preparao una infusió, escolto música… però res. Tot és més avorrit. Més cutre. 

El que penso/sento té a veure més amb la reacció de Dostoievski quan llegeix a Hegel en el seu confinament siberià. Descobrir que no som res, que no sóc res de res de res de res. Exclòs de la Història, del temps. Fora de; no comptar; no ser. Això ho he entès amb la intel·ligentíssima apropiació que en fa el savi Andrés, a Pensar y no caer (gràcies, Joan Carles!). 

Ah! en el fons, com s’acaba relacionant tot. El món és una biblioteca borgeana, el món i la vida. El savi Andrés construeix un llibre en què desenvolupa pensaments a partir d’allò que d’altres han creat. Què és pensar, què és viure? Això mateix!. Palimpsests, tot plegat. 


La literatura com a món. Vila-Matas en estat pur, com a Mac y su contratiempo. Els libres i la vida, els llibres són la vida. 


Bé, com els senyors importants (els que sí són a la Història, els que compten i són comptats), acabo de recomanar tres llibres per aquest Sant Jordi. Sense voler i sense poder fer-ho.

13/4/17

fer-nos, fer-ho

D'una coordenada socio-històrica donada no és possible que ens n'escapolim; no hi ha sortida. No l'hem escollida, i tampoc ens en podem desfer. Com aquella metàfora que diu que l'ocell pot pensar que si no hi hagués aire volaria més àgil... i no se n'adona que sense aire no volaria. 

L'aire de l'ocell, límit i condició de possibilitat.Tampoc escollim la família en què naixem, ni la condició biològica que els gens ens determinen. Ni les creences dominants en la nostra època, ni les patacades que ens dóna la vida, ni tants condicionaments...

Tanmateix, disposem de la peculiar possibilitat de modificar-nos, ni que sigui una mica, Ni que fos mentida. La vida pot construir-se de maneres diverses, a partir de les condicions establertes i en el si de les mateixes. Pot anar-se emmotllant, a partir de decisions que hom pot prendre.

Aquest és el punt de vista bàsic a partir del qual té sentit considerar que podem bastir-nos una espècie de segona natura. Aquella que hem convingut en anomenar "humana".  Jo sóc allò que han fet de mi; també -i sobretot!- allò que he decidit ser. 

Aquesta dimensió "afegida" l'anem construint tot al llarg de la vida, com a resultat dels nostres actes. Ètica, se'n diu, a l'art de cisellar-se a si mateix, de fer-se. La saviesa té a veure amb això, ho sabem des dels clàssics. 


23/12/16

la complejidad es inevitable, no hay soluciones sencillas, pero si hay algo que nos acerca a ellas no es la identidad, sino reconocernos en la aparente diferencia gracias al problema compartido

19/11/16

evitar-ho

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.

S’acaba el mes i porta un altre mes.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.

Aquest darrer vers m'encisà ja fa temps... ho lligava amb allò de què cal alliberar-se de l'estructura de l'espera, i viure el moment -i viure!. L'etern retorn nietzschià, potser. Esgotar els instants, "como si no hubiese un mañana". 

El poema sencer m'esgarrifa, tanmateix. Com evitar-ho, això: heus aquí el repte. Cavafis, en traducció d'en Joan Ferraté. 

16/11/16

veritat absoluta

E ti vengo a cercare 
anche solo per vederti o parlare 
perché ho bisogno della tua presenza per capire meglio la mia essenza
Questo sentimento popolare 
nasce da meccaniche divine 
un rapimento mistico e sensuale 
mi imprigiona a te. 
Dovrei cambiare l'oggetto dei miei desideri 
non accontentarmi di piccole gioie quotidiane 
fare come un eremita 
che rinuncia a sé. 
E ti vengo a cercare 
con la scusa di doverti parlare 
perché mi piace ciò che pensi e che dici 
perché in te vedo le mie radici
Questo secolo oramai alla fine 
saturo di parassiti senza dignità 
mi spinge solo ad essere migliore 
con più volontà. 
Emanciparmi dall'incubo delle passioni cercare l'Uno al di sopra del Bene e del Male 
essere un'immagine divina 
di questa realtà. 
E ti vengo a cercare 
perché sto bene con te 
perché ho bisogno della tua presenza




7/11/16

actuar

El nostre pare Aristòtil deia que la vida d'una persona lliure ha de ser independent de les precarietats de la vida i dels seus imperatius. Per exemple, la vida del comerciant no ho és, de lliure, doncs està centrada en el guany. Les formes de vida lliure tenen en comú –segons H. Arendt- el seu interès en allò bell, és a dir, en les coses no necessàries ni merament útils.

El savi suggereix tres formes de vida lliure, contraposades a d'altres que només estan enfocades a la mera conservació de la vida; són: la que s’orienta al gaudi de les coses belles, la que engendra actes bells a la polis i, en fi, la vida contemplativa dels filòsofs.

Deixem per ara la primera i la tercera. El polític i la vida lliure, doncs. la vida que engendra actes bells a la polis. La vida del polític està constituïda pel fet d’actuar (Arendt, també). Quin actuar? Si ha de ser lliure, no pot estar sotmès al veredicte de la necessitat ni de la utilitat. Ni administrar ni produir, doncs, poden ser una vida política. No es troben entre les formes de vida que són dignes d’una persona lliure i en les que es manifesta la llibertat, doncs es limiten a produir allò necessari per a viure i allò que és útil -per a una societat. No són accions que es realitzin per si mateixes, sinó que es subordinen a una finalitat. A causa de la seva manca de llibertat i de què vénen determinades des de fora, no són belles –incorporant la noció de bellesa que abans hem manllevat d’Arendt i que té a veure amb la gratuïtat i la manca de necessitat.

Com per la convivència humana es necessiten organitzacions socials, aquestes no apunten a  cap acció genuïnament política. L’economia i l’organització, l’administració, que calen per a mantenir una comunitat no són accions genuïnament polítiques. Són absolutament imprescindibles, sí; però són àmbits per a la tècnica, no per a la Política.

En tant que lliures, els polítics han de generar dies bells més enllà del que és necessari per a viure i d’allò que és útil. Actuar políticament significa fer que comenci quelcom nou de debò (Han).

Heus aquí una línia de demarcació per a establir quins són els àmbits –complementaris- dels polítics i dels tècnics.

La política actual sembla sotmesa per complet als imperatius sistèmics. Gairebé no disposa de marges. La manca d’alternatives, jou sota el qual treballa la política actual, fa impossible l’acció genuïnament política. La política actual no actua, sinó que treballa –administra. La Política hauria d'actuar, d’oferir una alternativa, una opció real. El polític, en tant que lligat pel sistema, no és lliure en sentit aristotèlic, sinó servent. Servent del Capital. El Polític hauria de generar dies bells; fer que comenci quelcom nou de debò. I després el tècnic farà possible que es materialitzi.

Ah! dues notes:

(1) Quan parlem de “polític” o “Polític” ens referim al subjecte o a la figura, independentment del gènere. També podríem haver dit “la persona política”, o “el polític i la política”.

(2) Naturalment, i en contra del que deia Aristòtil –que al cap i a la fi és fill del seu temps- també es pot ser lliure i feliç treballant i/o produint. Des de l’època antiga hem anat descobrint i construint àmbits de llibertat i vida plena cada cop més amples... Tot i que els anem fent més estrets. Quina paradoxa, no?

lo bello.1

Allò bell promet llibertat i reconciliació. 
En presència del que és bell desapareixen els anhels i els imperatius. 
És així com fa possible una relació lliure amb el món i amb si mateix.
No una relació mecànica, instrumental, interessada. 
Art versus Capital.