sense tenir cap eina

La gran derrota se'ns fa present, aclaparadora, quan no veiem més enllà d'aquesta boira espesa. La dominació final, la victòria absoluta del capitalisme, no és tant una enganyifa dels de dalt o una violència extrema exercida sobre cossos i ments. Ja no cal. No és el NO, sinó que és un SI: produeix la realitat, configura allò que podem saber... estableix l'horitzó d'allò que és, delimita amb precisió l'àmbit de l'experiència -la vida. Es lo que hay.

Ja Gramsci ens ho va advertir (era Gramsci?): el poder del capitalisme no es recolza només -ni essencialment- en les estructures institucionalitzades de coercions i violències, sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural. Han passat tres o quatre vueltas de tuerca. La tendència natural del capitalisme -tant ben descrita, per cert, molts abans de Gramsci, per cert post-hegelià cèlebre- s'ha anat consolidant. I el sistema s'ha anat estenent, totalitzador, omplint-ho tot, sense deixar res fora de.

Perplexos, astorats, atemorits, perduts... ens sentim ara colpejats per una nova iniciativa que a l'Estat Espanyol va en la mateixa direcció: l'anomenada reforma laboral. Aprofitant la crisi -la gran coartada- s'imposa el programa capitalista al món de les relacions laborals. Fi dels precaris equilibris aconseguits per allò que anomenàvem "moviment obrer". S'ha acabat el miratge, ja no cal dissimular. Model anglosaxó pur i dur.

Caldrà oposar-nos a aquesta agressió, ni que sigui per dignitat. I a la vegada perseverar en el combat per la cultura. Resistir i obrir escletxes de sentit. Aprendre a lluitar sense tenir cap eina, potser.

a que no...

Avui m'han "picat" dues vegades. La primera ho he resistit: potser sí que en sabem, però pensem que no podem i per tant no volem.

L'altra ha estat el final de l'article d'en Ramoneda al diari. A l'acabar un article tant intel·ligent i provocador com sempre, es pregunta per la possibilitat de recuperar la credibilitat perduda (en un projecte d'utilitzar la política afavorint la justícia social, millorant les oportunitats per a tothom, etc...).

Doncs ja ho sabem, segurament no és tan difícil: treballant i, sobretot, donant exemple. Vivint les virtuts que volem representar (tolerància, respecte, fraternitat, proactivitat, etc). Liderant processos d'extensió i de vivència col·lectiva d'aquestes virtuts (a vegades diem valors, però aquesta paraula ja està massa gastada) A les trinxeres de la quotidianeïtat, en l'avorrida seqüència del cada dia. Des dels serveis públics de proximitat, des del teixit associatiu, des de qualsevol eina que ho permeti. Poc a poc i cop a cop. Perseverants, contracorrent, resistint...

le souci de soi

malgrat tot

Els rituals es repeteixen, les frases fetes, les convencions, els costums; tot plegat, la cansada cacofonia de les paraules repetides una i una altra vegada, un any rera l'altre. Celebrem, amb il·lusió, el cap d'any, aquí -no el fin de año. Mirem cap endavant. No som més que ningú, però tampoc som menys que ningú.

Potser hem entrat a l'època del gran restrenyiment. Després de l'eixordador silenci -silenci que manté encara el cap formal del govern-, ahir, des de Madrit, començava a sentir-se el sorollós tsunami de l'adequació manu militari al diktat europeu. I ja se'ns avisa que això no és més que l'inici de l'inici. Vé una època de glaciació. Tanmateix, alguns encara conserven una mica del vell paternalisme: ens prometen que, si seguim fent bondat, veurem algun dia la llum al final del túnel -gràcies!

No hi ha diners, no es pot pagar tot... Per culpa dels que hi havia abans, o per culpa de Madrit -ara, després d'un any amb la 1ª excusa, el nostre govern comença a utilitzar aquesta segona causa de les dificultats financeres. Estan creant l'escenari perfecte per a què acceptem l'inconcret i inconcretable "pacte fiscal" com a la solució de tots els nostres mals?

No tinc ni idea de fiscalitat, però em sembla que gravar a les rendes del treball (escurar nòmines) és massa fàcil, oi? Gravar-les a nivell escandalosament escandinau, sense que els sous ni -sobretot- els serveis ho siguin. Gravar-les sense apretar més per la part de les rendes del capital -la vella dialèctica, de nou d'actualitat: rendes del capital versus rendes del treball. I desgravar de nou per la compra de la vivenda, a qui beneficia -de nou- realment? A la pobre gent que necessita disposar d'un sostre per a viure?

Europa, sempre horitzó d'esperança, ho deixarà de ser? "Mogudes" interessants a seguir en l'any nou: la deriva filofeixista a Hongria, la campanya presidencial a la França, el procés d'Escòcia, Itàlia (sempre Itàlia). Comencem l'any Unamuno dubtant d'Europa -d'espanyolitzar-la, ja ni en dubtem. Avui mateix al diari es relaciona aquesta vella Europa, tot i la radical crisi que la té greument malalta, amb l'esperança. Ho escriu Sami Naïr:

ha estallado el grito: respeto a la dignidad social en una Europa sometida a la dictadura de los mercados financieros y a la irresponsabilidad de las élites políticas. Lo que venga después de 2011 se inscribirá inevitablemente en el eco de ese grito de esperanza

Bé, doncs això: esperar contra tota esperança -acte de fe. Fornir de raons la voluntat de creure. I arremangar-nos. Bon any nou, malgrat tot. Que tinguem salut i amor; i un poc de sort...

voluntat, esperança, necessitat

viure

La felicitació cívica del Nadal i les festes a Barberà ens ha permès descobrir un poema meravellós. És de Joan Maragall, de qui es celebra el centenari. El seu títol és tot una declaració de principis -de valors i principis: Elogi del viure. Diu així:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si

de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

El quadre de Klimt és, potser, el millor decorat per a acompanyar el poema: l'esperança. Perquè el principi esperança ha de bastir el futur volgut i desitjat... que només és possible si assumim com un deure indefugible acomplir el nostre deure amb amor. Sí, ja ho sabem: tot està ben fotut, i els mercats, i les dretes, i la ideologia del tenir, i els valors capgirats, i la gent que desprecia la gent per ser de fora o diferents. I cal plantar-ne cara, teixir aliances i resistir/crear. El primer pas, tanmateix, és el que ens afecta individualment: VIURE.

què fer

No hi ha res a dir, doncs. Incontestable la decisió que han pres la majoria dels que van anar diumenge a votar. Ens agradi més o menys la cosa està clara: el sistema de representació (democràtica) política consisteix en què la majoria de paperetes en urna estableixen allò que és. La democràcia real és això. Més enllà, les elucubracions i els somnis (als que ara haurem de tornar, segurament com a refugi i caserna hivernal).

Però allò real queda circumscrit pels límits d'allò que és possible, i el cercle és ben tancat -els mercats, sí... però no ho oblidem: les persones (+ de 10 milions) que van dipositar el vot a la dreta espanyola ho van fer segons la Constitució, que dicta que el congrés dels diputats serà escollit per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. ¡Lliure! Recordo alguna discussió, de jove, sobre la consciència que escolleix els Parlaments -en el marc de l'estudi de les alienacions i aquestes coses.

Sí, és clar, la lluita -pelea por lo que quieres- és cultural. No només en el camp de les idees, també i sobretot en el dels valors. Però no som posseïdors d'una perspectiva clara, científicament fonamentada i veritable, des de la qual jutjar que la majoria està equivocada. Bé, en tot cas, ens pot donar una miqueta de consol. Ni això: és el que té saber que no hi ha el saber, sinó sabers modests que ens ajuden a viure, treballar i estimar. De l'inoperant (inútil, doncs) consol a la lucidesa del no-saber. No et fa gaire feliç, això -tot i que et manté viu!

Què fer, ara? Viure, amb tot el que això implica: construir la fraternitat, per exemple, des de l'àmbit concret -per més petit que sigui- que ens correspon. A més, molt del que ara "toca" fer comença per RE: resistir, i també renovar, recuperar, refer, renéixer, reinventar, revitalitzar, reformar... En tot cas, la clau de l'operació RE està en les persones: en l'exemplaritat radical de les seves conductes i els seus gestos. Alguns en diuen Lideratge -que cal basar-lo en aquesta capacitat de "predicar amb l'exemple".

el laboratori italià

Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.

Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.

excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].

Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.

excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].

l'art, potser

Robert Rauschenberg, 'Erased de Kooning Drawing,' 1953.

Potser si, doncs; i per crear cal destruir. Tot i que la bombolla mediàtica dins la qual vivim ens recorda cada dia que no hi ha alternatives ni sortides ni res. I ens fa por imaginar-les... i pensem que seria insuportable viure-les.

fa temps que

A cops de calendari i de rellotge. Dos cops l'any, el canvi d'hora m'aboca, irremeiablement, al forat negre de pensar el temps. Enguany, el canvi cap a l'horari d'hivern coincideix amb les celebracions al voltant de la mort i la seva presència constant -als països catòlics celebrem tots els sants, déu n'hi do. Un altre motiu, la mort, per a enfrontar-nos de cara al dilema del temps. Un vers de mestre Martí i Pol deia allò de què hi fa ara saber el temps!. Doncs sembla que hi faci molt, doncs no podem deixar de medir-nos amb el seu caràcter inefable, irreductible. Tantes reflexions, tantes idees, tanta literatura... tant de temps!

El temps que ens pot i ens venç, potser. L'angoixa. El temps de camí ens indica, tanmateix, que podem arribar a pactes assenyats per a què no deixi de brollar, en els nostres actes d'amor, la Vida. A la ràdio -icatfm, of course- sóna una cançó que diu amb veu dolça que no tenim discurs, no tenim futur. Ens haurem equivocat de generació, potser.