Cal viure en el present... per a Viure el present.
Alliberar-nos del record paralitzador i de l’estructura de l’espera. Ja els
clàssics ho percebien, això. Em sembla que fou Horaci qui ho va sentenciar: Carpe
diem, quam mínimum crédula postero. Cada cosa té i requereix el seu temps... i
hi ha un temps per a cada cosa. No precipitem esdeveniments; el temps acaba
posant-ho tot al seu lloc.
Quan pensem el carpe diem li afegim allò d’alliberar-nos
del pesat passat. I també, si ho estirem una mica (ho il·lustrem radicalment),
podem imaginar que el moment en què vivim defineix la única realitat del temps –la
única que ho és. Ahir i demà
La immediatesa gairebé en estat pur. El passat
o el futur no tenen valor, procurem fer del present un temps dens, joiós,
ple... Tant prescindible és patir pels errors del passat com tenir por de tot allò
que ens depararà l’esdevenidor. Només existeix el present.
Fa uns anys dèiem que “el futur ja no és allò
que era”. Ara ja sabem que el futur no hi és. I mira que n’és de difícil, assumir/pensar
això...
L’art potser ens dóna pistes... la seva proposta
consisteix en no torbar l’instant amb inútils consideracions nostàlgiques o predictives.
Ai, la bellesa! (i la tendresa!).
