fe

Continues mirant els relats de la vergonya, a través dels papers dels diaris i de les imatges del telenotícies, amb una barreja estranya de sensacions. Estoy pasmao... Tantes tristeses de cop, tanta infàmia. El capitalisme salvatge internacional, els caradures nacionals, i tot plegat. Has vist, avui al diari, un petit senyal. Si més no, t'ha fet gràcia que un filòsof (i ex-alcalde!!!), acompanyat d'un matemàtic, intentin materialitzar l'anhel platònic... Tot i que l'escèptic que està creixent dins teu ho veu amb un punt de sarcàstica ironia: un altre intent de reconstruir la passió política. Ara bé: saps des de fa temps que has d'actuar -i pensar, i sentir- com si.

quin patiment

Tot dinant, mires per sobre el diari. Hi veus informació sobre les trames i les trampes de l'anomenat mediàticament "cas pretòria". Esfereïdor. Dos homes forts -molt forts!- de l'etapa de govern de la dreta (dels 23 anys de pujolisme) intercanvien opinions i impressions. Ho llegeixes poc a poc, tornant enrera contínuament, fregant-te els ulls. No és que no t'ho puguis creure, t'ho creus, i tant! Perquè ja havies intuït -i afirmat- que aquells 23 anys van ser un exercici constant de vertebrar xarxes clientelars amagades sota el discurs nacionalista -identificant ciu amb Catalunya. Potser és el que se li va escapar al President Maragall, quan va apuntar el problema del 3%. No, no és que no t'ho creguis. És que és molt pitjor que el podries haver imaginat, passarell de tu. Llegeixes que en les seves converses, els dos homes forts del pujolisme confiaven que Artur Mas desbloquegés alguns dels negocis si arribava a ser president. Encara més, penses... Amb tot el que han estat capaços d'aconseguir embaucant als més llestos/tontos que han arreplegat. Tornarem als 23 anys d'amagar la cartera sota la bandera? Déu n'hi do. Creus que aquesta és una època fotuda, difícil, impossible. Et dius i dius: ai, que patirem! Amb els servidors públics als peus dels cavalls -aquí sí que és cert que paguen justos per pecadors- per tot això de les retallades, el camí a la demagògia més barata està obert. La tormenta perfecta: gent passant-ho malament per l'economia, corrupteles, descrèdit de la política.. La berlusconització. Prens el cafè, t'aixeques i pagues. Temps obscurs. Anda revuelto el tiempo.

a veure

l'èxit, de nou

De tant que se n'ha parlat i es parla, ja ha esdevingut un trist tòpic típic parlar dels "valors" de l'equip de futbol que tantes alegries ens dóna. Aquell anunci de cervesa, tan ben trobat, ho expressava amb precisió i elegància. Malgrat el personatge que fa de president del Club -ja plega, ja plega-, els esportistes ens dónen un exemple continuat i sostingut de savoir faire -igual que els del nostre esport.

De tant repetir-ho acabem considerant-ho el guió per a fer anuncis publicitaris -i la multinacional de roba esportiva que patrocina al Club ho ha pillat perfectament. Tanmateix, hi ha una càrrega profundíssima de veritat que no podem permetre'ns banalitzar. L'esforç individual al servei de l'equip; l'equip al servei d'uns objectius clars i d'un estil definit; la prudència i la contenció, la humilitat; la feina, feina, feina; el respecte per tothom i per tot; el lideratge. I tants detalls...

En un país que és capaç de produir gent com aquesta hi ha motius més que racionals per a creure. Hi ha esperança, malgrat tot. Celebrem-ho !

campions

Campió d'Europa, un NOU DE MAIG... Enhorabona, Xavi !!! i gràcies...