23/12/09

the countdown

La ciutat ha estat un dels grans invents culturals. Va suposar l'aparició d'un nou tipus d'intel·ligència compartida. Per a valorar la seva importància només cal recordar les paraules que deriven de ciutat, urbs, civis o polis -el seu camp semàntic. Del llatí urbs prové urbanitat, que es refereix a les normes que cal respectar per a viure a la ciutat, lluny de la barbàrie. Civilització vé de civis. I del grec polis deriva política, que és l'ocupació més noble, doncs cerca la manera intel·ligent i justa de regular la convivència.

Una ciutat ha d'ajudar a satisfer tres necessitats: benestar, vinculació social i progrés. És a dir, ha d'afavorir el benestar, amb bons serveis públics -neteja, transports, cultura, esports, etc. Ha de fomentar la bona convivència veïnal, evitant les conductes bàrbares, és a dir, les no regides amb urbanitat, i promoure les virtuts cíviques. I ha d'augmentar les possibilitats de progressar, de crear, de realitzar els plans de vida propis de tots els ciutadans.
La ciutat és la unitat bàsica d'integració social. Quan s'aconsegueix mobilitzar a una majoria del veïnat cap un objectiu comú, laa seva capacitat resulta imparable, gegantina. Per això cal proposar als veïns -als ciutadans!!!- metes nobles i alegres, que siguin capaces de despertar la seva energia. Som-hi, doncs.

sennet

No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

14/12/09

duda

La duda siempre ha tenido mala fama. La tiene hoy, pero también ayer la tuvo. Y sin embargo, es imprescindible. Especialmente en esta época en la que todos llevamos un juez en el cuerpo. Sin la duda metódica no habría avanzado la ciencia. Y sin la duda el pequeño dios que llevamos dentro carece de contrapeso. La duda nos familiariza con el otro, con las miradas opuestas. La duda, ciertamente, corroe la propia identidad. Desconcierta y fatiga, sí, pero fomenta la prudencia y cultiva el respeto. Es problemática, pero democrática. Václav Havel (aquel escritor que, por circunstancias de la vida, se encontró ejerciendo de presidente de Checoslovaquia y más tarde de la República Checa) aprendió a dudar mientras mandaba. Y cuando dejó el cargo, en un discurso memorable, dijo: "Cada día me asusta más la idea de no estar a la altura. Cada día tengo más miedo de cometer errores, de dejar de ser alguien en quien se pueda confiar. Cada día tengo más dudas, incluso de mí mismo; y cuantos más son mis enemigos, más me pongo mentalmente de su lado". [Puigverd]

Els Bossi a l'aguait

A casa nostre els aspirants a emular a Umberto Bossi estan d’enhorabona. Com diria un vell dirigent marxista: comencen a estar a punt les condicions subjectives per tal de què un líder, i una avantguarda agosarada de fidels, impulsin les masses envers un escenari de mutació radical. Ajudarien al projecte la famosa crisi econòmica que cavalca incontenible generant atur, o els afers de corrupció que colpegen la moral col·lectiva... I, per si això fora poca cosa, ahir un articulista ens deia, encertadament, que a Espanya hi ha gent que fa veure que no hi veu i que cal desempallegar-se dels tics inquisitorials mesetaris. Afegeixin vostès, si ho prefereixen, unes gotes de xenofòbia antiislàmica veient salafistes sota qualsevol plat de cus cus, cuinat des de “els minarets de la por” de la Pilar Rahola, i obtindran el brou de cultiu idoni per a que megalòmans impresentables i histriònics, no disposats a desaparèixer dels mitjans de comunicació, es dediquin a excitar les emocions i els sentiments del personal. Si remenen bé aquests ingredients tindrem a l’abast les condicions per esberlar la societat catalana com mai. És el moment dolç dels que juguen a fer antipolítica des de la política per després viure de ella. Aprofitats, i aprofitades, d’aquests escenaris n’hi poden haver de dos tipus: els inspirats/des en Berlusconi, o Fini, i els que voldrien esdevenir una mena de Umberto Bossi a la catalana. Però....al loro! Catalunya no es la Padania. [Joan Ferran]

12/12/09

parlem-ne

Una de las causas principales de la crisis de la democracia es el incontrolable crecimiento de las demandas que se dirigen a los gobernantes, derivadas de la pluralidad/multiplicidad de opciones, ideológicas y políticas, que tienen su origen en la sociedad y buscan en ella su imposible satisfacción. La cuidadosa ocultación de esta imposibilidad y su embellecido travestimiento por la retórica política y por las incumplibles promesas de los políticos es hoy la más frecuente y penosa de las formas de corrupción de la democracia.

8/12/09

abans d'ahir

L'article 9.2 diu: "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".
També en això tenim feina.

4/12/09

la memòria mai es perdrà


puigverd, avui a lv

Quien más quien menos contribuye con su manera de informar a exacerbar las emociones. Y acostumbrado al juego del estímulo-respuesta, el Dios de la Audiencia exige sin cesar sorpresa y morbosidad. Los periodistas ya sólo pensamos en provocar grandes impactos. ¿Quién puede reflexionar sobre un conflicto histórico ante la visión de niños troceados por los bombardeos? La política se cuenta como una película de buenos y malos: el reparto del poder entre Catalunya y España, la crisis económica, el legado del fotógrafo Centelles, la corrupción o los sumarios de Garzón. Informar es narrar. Leemos novelas de corrupción, vemos combates de boxeo ideológico y nos presentan grandes misterios (todo es sospechoso). Somos empujados a juzgar cada capítulo de estas narraciones políticas como se hacía en el Coliseo de la vieja Roma. Embargados por la emoción, identificados con una u otra fiera, condenamos o aplaudimos sin cesar. Mejor dicho: generalmente linchamos. La razón –aquel ideal de los ilustrados– se perdió por el camino.

Llum!!!

29/11/09

bono dixit

Subscriure algunes paraules de Bono... qui ho hagués dit!. "No puedo olvidar al asesino Pinochet tomando la comunión". "He pasado parte de mi vida tendiendo puentes entre quienes militamos en el socialismo y quienes queremos acomodar nuestra conducta al evangelio". "No quiero ponerme como ejemplo de nada, pero creo que la solución está en el entendimiento y no en la condena, en la espada inquisidora". "Tengo la conciencia tranquila, pero estoy triste porque un grupo de obispos me quiera excluir de la comunión". "Lo más triste sería que me quieran excluir por ser socialista, ya que con el PP no tuvieron una actitud tan inquisitorial cuando mantuvieron una Ley del Aborto, la actual, mucho más permisiva que la que ahora está en tramitación". "Los obispos se han equivocado con esta actitud, porque hacen daño a los millones de españoles que quieren compatibilizar ser socialista y ser cristiano, porque si no fuera compatible habría que cerrar la mitad de las iglesias y la mitad de las agrupaciones socialistas".

27/11/09

solidaritat catalana


1906/07, fa més d'un segle. L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral.
Una idea que ja va ser útil per al país. Ara, caldria adaptar-la al nou segle, però; per a no fer bo l'adagi aquell de què la repetició d'un drama acaba essent una comèdia barata. Llástima que servirà per a què molts ho aprofitin per a treure pit, per a fer-se veure; per a interessos de bandera, curts de mira, provincians. Les eleccions de l'any que vé condicionen, i molt. I sembla una utopia preparar una candidatura unitària, de la que només s'en despejarien els neolerrouxistes. Tampoc cal. La situació, per sort, és molt diferent. Tanmateix, nosaltres a lo nuestro. Seriosos, amb fermesa i claredat. Amb el President.

21/11/09

escepticisme optimista

El activismo no nos cura de la "necia sabiduría de la resignación" (Adorno). La esperanza no es ilusión sin conocimiento. Si tenemos derecho a seguir esperando es gracias a la conviccón de que los ideales de verdad y justicia tienen algún valor de explicación de la realidad y alguna viabilidad en este mundo; que la lógica de las cosas puede coincidir, al menos en parte, con la lógica de los valores. Un cínico es alguien que ha sustituido la esperanza por el conocimiento, mientras que un iluso es quien sustituye el conocimiento por la esperanza. Si existe algún motivo para, pese a todo, seguir esperando es porque no estamos condenados a elegir entre la ingenuidad y la resignación. Evitemos el dilema ruinoso entre una esperanza sin experiencia y un desencanto sin aspiraciones, como si no nos quedara más remedio que elegir entre estar ciego frente a las limitaciones o reprimir nuestros mejores deseos.

18/11/09

ocurrències

Les ocurrències pre-electorals de la dreta ja són cèlebres, en aquest pais. Tothom recorda allò de la selecció andorrana o l'excursió a cal notari. Ara, de nou, aconsegueixen algun titular avançant que en la propera campanya proposaran reduir el cost de l'acomiadament. Està bé, això: proposen per a unes eleccions catalanes una mesura que pertany a l'àmbit del govern central. La millor manera de guanyar la confiança de la gent... Segona derivada: la proposta és ideològicament propera a les que fa la patronal i la dreta espanyola; estaran preparant el camí per a pactar?

15/11/09

responsabilitat

Les apel·lacions a la responsabilitat acostumen a respondre a un desig de personificar el malestar -el boc expiatori, l'anyell. La recerca de culpables compensa els dèficits de sentit.Caldrà atendre, si podem, a les estructures que fan possible l'error, el mal. El concepte tradicional de responsabilitat és infracomplex. Abans d'assenyalar imputacions normatives a actors concrets i d'acord a causalitats inequívoques, cal analitzar els processos complexos, que es caracteritzen perquè en ells hi ha accions i decisions que no podem descriure com a propietats d'un actor individual. Ara bé, això no ens ha d'impedir defensar amb tota fermesa el vell principi: qui la fa la paga. Només que no n'hi ha prou. Personalitzar la responsabilitat pot arribar a tenir un efecte pervers, en dissenyar un tipus de causalitat individual que no pot ser identificada amb claredat en els processos complexos -d'aquesta mena ho són tots els que es dónen en les estructures d'una societat com la nostra. Com que ningú pot fer-s'en responsable, les coses poden continuar irresponsablement el seu curs. I això si que no, eh?

14/11/09

gràcies


decisió

En condiciones de extrema complejidad una decisión racional puede consistir en decidir no decidir. Aquí encuentra su sentido, por ejemplo, la racionalidad de esperar.
No tots els problemes son més difícils de resoldre amb el pas del temps; per a alguns, és exactament al contrari. Determinar quan ens trobem en un o altre cas és una discriminació intel·ligent. Hi ha molts problemes que amb el temps no varien el seu grau de dificultat, n'hi ha que es simplifiquen, que es dissolen -si no és ressolen; a voltes, el que passa és que amb el temps milloren els instruments de resolució. Esperar sense fer res a què millorin les condicions objectives i, mentrestant, intervenir per a millorar les condicions subjectives és una forma raonable de planificació. Hi haurà ocasions en què serà raonable, per exemple, posposar el tractament d'un problema fins a assolir un acord suficient amb aquells amb qui actualment es manté una relació conflictiva. Ser pacient té sentit quan es tracta d'un problema que no pot empitjorar, i anar creant les condicions que assegurin una obertura suficient per a prendre la decisió correcta en el moment oportú.
Lo razonable es acertar a identificar el grado de complejidad de la situación en que nos encontramos (tarea para la que suelen ser de escasa utilidad tanto los autoengaños de la ilusión como los de la pereza) y adoptar la mejor decisión dentro de lo que la situación permite.

13/11/09

una valeriana, si us plau

La desmesura, la cridòria. L'exabrupte, la grolleria. A veure qui la diu més grossa. Ahir, i encara no era divendres 13, les vàrem escoltar de tots els colors, de tots els tons... El portaveu de la jerarquia catòlica condemnant al foc de l'infern a més de mig pais, the Arzullus returns parlant dels enemigos de este pueblo, el valencià Camps bramant que el volen veure mort, el germà diputat del president de l'Espanyol al congrés, el president de l'altre club de futbol de Barcelona que està a 1ª divisió a la seu d'una fundació propera als convergents... Per posar el debat públic al nivell del que a algunes teles triomfa - y gira la noria, gira.

9/11/09

l'espai públic, un bé públic

La ciutat comença en allò que compartim, en el que ens és comú, l’espai públic. A llarg de molts anys, els socialistes hem treballat activament en la configuració d’un espai públic democràtic, integrador i respectuós amb tots els seus protagonistes. Perquè l’espai públic esdevé l’escenari central de la convivència, és on cristal·litza la ciutadania, i allà on els canvis i les transformacions tenen el seu reflex de forma més evident i ràpida.
En uns moments d’especial dificultat, quan la crisi econòmica global colpeja els nostres pobles, viles i ciutats, és quan més es posa en evidència la fragilitat de l’espai públic. I precisament per això, els socialistes refermem la nostra aposta per un espai públic de qualitat, que sigui garantia de l’equilibri social i territorial i fonament de la cohesió social. L’espai públic que els socialistes defensem és aquell en el qual, en condicions de llibertat i igualtat, tots els ciutadans poden exercir els seus drets, posant en comú unes regles de joc per a l’exercici dels deures de la convivència.
El nostre compromís és el de garantir aquest drets, evitant situacions d’apropiació excloent i la vulneració de les regles del joc. Ho fem desenvolupant tots els instruments que disposem, i també apel·lant al compromís de totes les institucions i a la col·laboració de la ciutadania.
És un compromís que passa per la dignitat de l’espai públic, amb una bona gestió de les polítiques de mobilitat, urbanisme, educació i medi ambient, i per treballar activament en el disseny i el manteniment urbà i en la inversió en equipaments.
Avui, el repte que tenim és millorar les polítiques que incideixen sobre l’espai públic, articulant accions concretes per fer front a les amenaces que el posen en risc. L’objectiu és construir i preservar un espai públic de qualitat, actuant des dels ajuntaments i el conjunt d’institucions, i de manera estretament vinculada a la comunitat. Col·lectivament, hem de garantir un espai públic net, segur i ordenat; compartit, participat i àmpliament utilitzat.
És en aquest sentit que la Convenció Municipal va acordar:

• El reforçament de l’autoritat municipal, i concretament, que es doti als alcaldes de plena capacitat per definir les prioritats i impulsar les accions necessàries en matèria de seguretat i convivència en el seu municipi.
Això passa ineludiblement per aprofundir en la coordinació de les forces de seguretat i per enfortir la cooperació entre policies, fiscalia i judicatura.

• Que a través de la legislació que correspongui, es tipifiquin aquelles conductes i situacions que per les seves característiques i repercussions generin problemes de convivència i seguretat en l’espai públic.
La normativa haurà de permetre als ajuntaments la seva concreció a través de les ordenances municipals, que d’aquesta manera obtindran l’empara necessària i guanyaran en efectivitat.

• Que s’activin les reformes legals que permetin lluitar amb més intensitat i més eficàcia contra les noves formes de delinqüència organitzada que fan de l’espai públic l’escenari de la seva activitat, i de manera molt especial, contra la multireincidència de faltes i petits delictes.
Cal eliminar els marges d’impunitat, i per això és imprescindible posar en marxa mesures concretes (organitzatives, executives i normatives) en els àmbits social, urbanístic, policial i judicial.
• Que s’intensifiquin l’educació en la convivència, la corresponsabilització de l’infractor i la mediació en els conflictes, mesures igualment bàsiques i imprescindibles en el manteniment de la qualitat de l’espai públic.

contra la crisi des dels governs locals

Els problemes de finançament que pateixen els ajuntaments són força estructurals, i es venen arrossegant des de l’inici de la democràcia. Ara, a causa del descens de l’activitat econòmica, els ajuntaments han vist com també disminueixen els seus ingressos, tant propis com pel que fa a les transferències de l’Estat. Però, paral·lelament, les demandes de serveis a les persones augmenten, i la responsabilitat dels ajuntaments per mantenir la cohesió social es veu condicionada per la disponibilitat d’uns recursos que no arriben, i unes demandes creixents per part de la societat que no es poden desatendre. Les incumbències, més enllà de les estrictes competències.
En aquest sentit, cal destacar l’esforç dut a terme pels ajuntaments catalans que, tot i les dificultats han fet grans esforços per seguir mantenint la prestació de determinats serveis. S’ha detectat un increment generalitzat, principalment a les zones industrials, de les demandes d’assistència, especialment per part de persones i famílies que mai n’havien fet ús. Entre les demandes principals es troben aspectes com la cobertura de les despeses d’alimentació, el pagament del lloguer i les hipoteques de l’habitatge, i els subministraments com l’aigua, la llum o el gas, l’accés a beques escolars per a llars d’infants o el pagament de bolquers, entre d’altres.
Davant d’aquestes situacions, i donat que els ajuntaments han hagut de fer reajustaments en les seves despeses, els equilibris i els esforços s’han centrat en mantenir, en la mesura del possible, tot allò que tingui a veure amb els serveis a les persones. De fet, en aquest replantejament que els ajuntaments han fet de les seves polítiques, no només no han abandonat la prestació de serveis a les persones sinó que, en molts casos, les partides s’han vist augmentades.
És evident que, en aquesta tasca de preservació de la cohesió social, els ajuntaments han gaudit de la col·laboració de la resta d’administracions. Mentre el nou model de finançament local no arriba, mesures com l’aprovació del FEIL han donat oxigen als consistoris i, també, han permès als ens locals exercir d’actors responsables en la reactivació de l’economia, generant ocupació, i millorant els serveis i les infraestructures dels pobles i ciutats. Al mateix temps, la Generalitat també ha canalitzat accions davant la crisi a través dels ajuntaments.
De cara al futur, i mentre s’inicien els converses per a un nou model de finançament local, el suport tant de l’Estat com de la Generalitat segueix vigent. Així ho demostra l’aprovació del nou FEIL per al 2010, que aquest cop centra els esforços d’inversió en l’ocupació i la sostenibilitat local. A més, tal i com reclamaven les entitats municipalistes, el fons estatal preveu que els ajuntaments puguin utilitzar el 20% per cobrir despesa corrent.
D’altra banda, el Govern de la Generalitat s’ha compromès a incrementar el Fons de Cooperació Municipal de la Generalitat per a l’any 2010 en un 3 % i també a incloure en els pressupostos del 2010 partides extraordinàries per tal d’incrementar els recursos destinats a formació i polítiques actives d’ocupació, millora dels menjadors escolars o dotacions per a la col·laboració amb els ajuntaments en relació a emergències de tipus social. A més, l’Institut Català de Finances establirà una línia específica de crèdit destinada al finançament d’actuacions municipals amb el tipus d’interès bonificat, amb un diferencial en relació a l’euríbor. També, i complint amb una petició històrica del municipalisme, el Govern de la Generalitat s’ha compromès a avaluar la despesa supletòria (competències impròpies) dels ajuntaments i a elaborar un calendari de finançament d’aquesta despesa. Per últim, es constituirà una comissió mixta amb l’objectiu de preparar el desenvolupament del model de finances locals previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el que s’ha d’incloure l’elaboració d’una nova llei d’hisendes locals i la millora de les transferències incondicionades.
Davant d’aquest esforç i bona predisposició, tant del Govern de l’Estat com del Govern de la Generalitat, per facilitar ingressos als municipis, la Convenció de dissabte va acordar:
1. Instar a les administracions a què en aquests moments de crisi econòmica, en què moltes famílies estan patint dificultats i en que molts ciutadans i ciutadanes es troben en risc d’exclusió social, reforcin, en la mesura de les seves possibilitats, les actuacions destinades a aquests col·lectius.
2. Reivindicar el nostre paper com a agents actius en la lluita contra la crisi i al servei de la creació de nova ocupació.
3. Liderar des dels ajuntaments i des del sector públic els esforços i les estratègies per fer front a la crisi en un moment en que el sector privat dóna mostres evidents de feblesa.
4. Treballar activament en la construcció d’un nou model de creixement econòmic basat en els sectors emergents, en la innovació i en la creativitat, alhora que, fer un esforç per adaptar els sectors madurs a les condicions de l’economia globalitzada.
5. Continuar treballant amb els agents socials i econòmics (sindicats i patronal) en l’elaboració de pactes locals per l’ocupació.
6. Tirar endavant polítiques actives adreçades a les persones aturades, com plans d’inserció laboral i formació, plans per a nous aturats, i programes de capacitació i foment de les competències personals, quan sigui possible en el marc dels pactes locals per l’ocupació.
7. Treballar en el recolzament d’aquelles persones amb talent i noves idees que decideixen tirar endavant un nou projecte empresarial als municipis.
8. Continuar treballant amb les entitats i associacions de l’àmbit social per respondre, des de la proximitat i la feina compartida, a les situacions d’aquelles persones i famílies especialment afectades per la crisi.
9. Continuar transformant els municipis, dotant-los de les infraestructures i serveis adients, per tal d’assegurar el seu lideratge i competitivitat en la sortida de la crisi.

28/10/09

avui, 28 d'octubre

Celebrem el 28 d'octubre... des de 1982. Va ser el dia en què una majoria va decidir que aquest país (el gran i el nostre petit país) havia de deixar definitivament de ser una anomalia històrica. Encara hi som, en aquest empeny, perseverants i tossuts.

20/10/09

quina barra!

Lo de Millet y la Fundación Trias Fargas ha dado pie a un sonoro episodio de lo que Jordi Pujol describía, cuando presidía el Gobierno catalán, como la táctica de l'empastifada. Acosado en varias ocasiones por asuntos que terminaron en ceses de algunos de sus consejeros, Pujol se defendía recriminando a su vez a la oposición de izquierdas que lanzara innobles acusaciones o sospechas de deshonestidad contra el Gobierno de CiU para distraer la atención de los ciudadanos sobre sus propias debilidades y la carencia de alternativas políticas.
Sostenía entonces Pujol que con esa técnica se desgastaba quizá al Gobierno de CiU, pero al precio de desprestigiar irresponsablemente a la globalidad de los actores políticos. Quien, sin embargo, acaba de recurrir ahora mismo a este método ha sido justamente el director de una plataforma de Convergència Democràtica, la Fundación Trias Fargas, Agustí Colomines, a la que el escándalo Millet ha situado como receptora de unos fondos que nunca debió recibir. A Colomines no se le ha ocurrido otra defensa que acusar a las fundaciones de los demás partidos, sin prueba alguna, de recibir también fondos de origen inconfesable.
Ver ahora cómo los convergentes practican contra la izquierda nada menos que la en otro tiempo denostada táctica de l'empastifada es una de las cosas que todavía no había deparado la ya bastante larga travesía del desierto de los herederos del pujolismo. Una novedad casi del mismo calibre que la de ver convertido en independentista al partido de Miquel Roca.

17/10/09

infàmies variades

La cobertura que la televisió pública està fent de les convivències a Núria dels d'erc. Recordem la burla al president la nit de l'11 de setembe, després del discurs institucional. N'hi hauria prou per a fer plegar a tots els responsabes de tant sectarisme, oi?
Els peperos valencians i el que fa de president del fcb: tothom està contra mi, la culpa és dels demés que em tenen mania... N'hi hauria prou per a què se'ls negui el suport popular que els ha posat allà on són, oi?


29/9/09

clar i català

"Convertir el dinero", para decirlo en palabras de Amin Maalouf, "en el criterio para cualquier respetabilidad, en el fundamento de cualquier poder, de cualquier jerarquía, hace trizas, a la postre, el tejido social"
(...)
Si la coartada patriótica no puede aceptarse como explicación de lo que ocurrió, tampoco podemos permitir que sirva para ocultar potenciales terminales de esta espectacular estafa. De lo contrario, será el tejido social entero el que saldrá dañado.

28/9/09

dèficit de capital social



Un dels patrimonis nacionals més preuats és (era?) la vitalitat del teixit social. Hi ha una pila d'institucions que d'alguna manera són presents de manera significativa a la nostra vida -individual i col·lectiva. Les associacions són entitats: ens amb personalitat pròpia, amb una vida de la qual participem perquè ens dónen socialitat, cultura, sentit. Partits i sindicats, si, però sobretot l'ateneu o el centre parroquial, la mútua i la ONG, i tantes figures associatives. I les grans patums: el Barça, el RACC, la Caixa, el Palau. Estem en una crisi molt més profunda del que sembla, doncs dues d'aquestes referències nacionals estan mal dirigides. El club esportiu se'n sortirà: té en Guardiola guardant les essències. Però el Palau... ja veurem! L'han feta molt grossa! Ens han ensenyat noves formes d'infàmia, de comportaments incívics sota el vel del nacionalisme. Les afegim a les ja conegudes -portar els diners a Andorra, per exemple. El patriotisme no és una qüestió nominalista: dir tot afectats que ens estimem el país.

24/9/09

ai ai ai

y otras no, podemos encontrarnos con que inmigrantes con permisos concedidos en Andalucía acaben en la Comunidad de Madrid".
El recurso contencioso administrativo está basado en dos argumentos, según explicó el consejero de Inmigración y Cooperación de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty. El primero hace mención al artículo 149 de la Constitución, que señala que "el Estado tiene competencia exclusiva sobre (...) nacionalidad, inmigración, emigración, extranjería y derecho de asilo". El segundo incide en el hecho de que el Gobierno ha reformado el Reglamento antes de haber modificado la propia ley, lo que, a juicio de Fernández-Lasquetty, vulnera los principios constitucionales de legalidad y jerarquía normativa.
La reacción de la presidenta Aguirre tiene un calado político que va más allá de la inmigración. Lo que hace la presidenta madrileña es echar sal en la herida del Estatuto de Cataluña, que fue avalado por el Gobierno y recurrido por el PP, y que se halla pendiente de una sentencia del Tribunal Constitucional.
Así lo ha entendido el Gobierno catalán, para el que la decisión de Aguirre "demuestra el carácter antiautonómico del PP". El consejero de Relaciones Institucionales, Joan Saura, aseguró ayer que el recurso es una muestra de que al PP "siempre le va bien ir contra Cataluña" y calificó de "insólito" e "incomprensible" que una comunidad autónoma recurra contra una competencia de otra comunidad. "El traspaso no supone ninguna invasión de competencias, sino mayor

26/8/09

prendre algo

Formatges i xoriços. Embotits de tota mena. Vins i licors. Pastes i dolços. Després de les vacances ("al poble" o en un viatge), tenim gust amb obsequiar-nos amb records saborosos dels dies d'estiu passats a un altre indret. Un detall per a mostrar l'afecte i demostrar que sí, que estem al teu costat. També una invitació a quedar un dia per a compartir-ho... Quedem una tarda i ens fem aquesta ampolleta amb una mica de formatge - és la resposta amable a un regal d'aquesta mena. Capital social gastronòmic. Xarxes d'amistat i complicitats. I, potser, un intent de conservar els gustos, les olors, d'allò que és autèntic. D'allò que volem pensar que ho és.

19/8/09

inquisició

"En cualquier país democrático, si la oposición dice que se siente observada y se le está espiando, lo que se hace por parte del Gobierno es abrir una investigación". Cospedal dixit.
La carga de la prueba recae en quien acusa. Es tracta d'un principi prepolític, de sentit comú. Si no són capaços d'entendre això...

17/8/09

estiu09

summer of love. 40 anys, ja. No en tinc record, però. Tot ha estat després, en els llibres. Pau, amor i música. De l'arribada d'un (dos) home(s) a la Lluna sí que en tinc, de record. És un fet d'aquells que marquen: recordem on èrem, amb qui, com... L'astorament del nen que veu, en blanc i negre i narrat per l'Hermida, un aconteixement sorprenent. Tenir un record d'una vivència de fa 40 anys... quin vertigen, el del temps. 30 anys de la revolució sandinista. D'això també ha quedat una petjada: les il·lusions que teníem, la fe. La creença en què havíen guanyat els nostres. El record és la nostra esperança... perduda??? La lucidesa dels anys, potser, i l'actual deriva cesarista de l'Ortega (en sintonia amb d'altres "líders carismàtics"), ens fan recordar amb una miqueta de vergonya aquelles esperances de l'estiu del 79, quan pensàvem que tot era possible. El record, tanmateix, també ens esperona: perquè renunciar del tot? Alguna cosa podem fer, hem de fer, fem... i farem.

13/7/09

més val tard que mai


Els bisbes bascos han fet un acte de contricció. Tard, molt tard. I potser amb intencions diverses, com insinúa de manera brillant un article ahir al diari. Però està fet, i ben fet. Els bisbes catalans, ja ho han fet, això? Tinc memòria de peix...


Entre 1936 y 1937, 14 sacerdotes nacionalistas vascos fueron ejecutados por las tropas franquistas tras su avance en Euskadi. Nunca recibieron un funeral digno, ni se registró el fallecimiento de la mayoría de ellos en los libros parroquiales ni aludieron a su trágico final el Vaticano ni la Conferencia Episcopal, a diferencia del trato dispensado a los 498 religiosos "mártires" en la España republicana. asi 73 años después de su fusilamiento a manos de los vencedores de la Guerra Civil, la Iglesia vasca celebró ayer en la catedral nueva de Vitoria una catártica eucaristía en la que pidió perdón por el "injustificable silencio de los medios oficiales de nuestra Iglesia" ante su muerte.
Al acto asistieron Iñigo Urkullu, líder del PNV, partido con el que simpatizaban los ejecutados, así como la consejera de Justicia y portavoz del Gobierno socialista vasco, Idoia Mendia, y la titular de Cultura, Blanca Urgell. También acudieron el ex lehendakari José Antonio Ardanza (PNV), el miembro de la Mesa del Parlamento Mikel Martínez (PNV) y diversos cargos municipales y forales.
"Hoy saldamos una deuda contraída", señaló el obispo de Vitoria, Miguel Asurmendi, encargado de leer la homilía, suscrita también por los prelados de Bilbao, Ricardo Blázquez, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. "Tan largo silencio no ha sido sólo una omisión indebida, sino también una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad", recalcó en la misa concelebrada por seis obispos y a la que se sumaron más de 200 sacerdotes en una catedral abarrotada.
La Iglesia vasca ha sentido necesidad de homenajear a los ejecutados (12 sacerdotes, un misionero claretiano y un carmelita descalzo) tras la beatificación en Roma de 498 "mártires", muertos a manos de republicanos, coincidiendo con la aprobación de la Ley de Memoria Histórica en España a finales de octubre de 2007.
Asurmendi indicó que el gesto no busca "reabrir heridas", sino más bien ayudar a curarlas para contribuir a la dignificación de quienes han sido olvidados o excluidos, y mitigar el dolor de sus familias y allegados. "La purificación de la memoria pide a todos un acto de valentía y humildad para reconocer las faltas cometidas por quienes han llevado y llevan el nombre de cristianos", recalcó citando a Juan Pablo II.
"El recuerdo de estos sacerdotes no ha caído nunca en el olvido ni por parte de sus familiares ni de los feligreses de sus parroquias ni de los presbiterios diocesanos y órdenes religiosas a los que pertenecían", añadió en la homilía, contraponiendo de forma levemente autocrítica esta memoria con la actitud de la jerarquía.
Tras la comunión, el sobrino de uno de los presbíteros ejecutados entonó unos versos en euskera en recuerdo de todos ellos. Además del acto de ayer, el boletín oficial de cada diócesis publicará una reseña con la biografía de los 12 sacerdotes que fueron ignorados y sus nombres serán incluidos en los registros y libros parroquiales de sacerdotes fallecidos, junto a los de los dos que sí fueron inscritos en su día, los primeros fusilados antes de la salida forzosa del obispo de Vitoria Mateo Múgica por criticar los excesos de los sublevados.
Los homenajeados son: Martín Lecuona Echabeguren, Gervasio Albizu Vidaur, José Adarraga Larburu, José Ariztimuño Olaso Aitzol, José Sagarna Uriarte, Alejandro Mendicute Liceaga, José Otano Míguelez (claretiano), José Joaquín Arín Oyarzabal, Leonardo Guridi Arrázola, José Marquiegui Olazábal, José Ignacio Peñagaricano Solozabal, Celestino Onaindía Zuloaga, Jorge Iturricastillo Aranzábal y Román de San José Urtiaga Elezburu (carmelita).
En la entrada de la catedral, representantes de Ahaztuak, colectivo a favor de la recuperación de la memoria histórica, se concentraron para mostrar su respaldo a la decisión de la Iglesia vasca de romper su silencio. No entraron al templo porque mantiene en su interior signos franquistas, entre ellos una gran águila imperial esculpida.

8/7/09

l'engany

El pitjor és la mentida. A propòsit de Camps i la inaudita peripècia a què està portant a la dreta espanyola (aguantant fins a l'absurd tota aquesta història) hem recordat el cas de Clinton (l'espòs). Quan l'afer d'aquella becària presidencial esquitxada, el problema real era que el president havia mentit. Mentir és el pitjor que pot fer un responsable de la cosa pública. Si menteixes un cop... mai més seràs creïble. I sense credibilitat no hi ha res a fer. Res de res! El sàtrapa valencià va mentir, almenys una vegada: quan va dir que los trajes me los compro yo. En el Foro de ABC, el 10 de marzo, compareció Francisco Camps. Le preguntó el director del diario mencionado, Ángel Expósito: “¿Se paga usted sus trajes?”. El presidente de la Generalitat valenciana respondió: “Claro que me pago mis trajes”. Nosaltres potser no tenim una ètica pública tan puritana com l'anglosaxona (teòricament, perquè a la pràctica tot és comèdia), però no podem deixar-nos endur cap el berlusconisme absolut. Mentir és greu, molt greu. Els responsables polítics treballen amb la paraula. Els fets dels polítics són, la majoria de les vegades, paraules. Si aquestes no són de fiar, què ens queda?
S'han fet públiques dades sobre el seguiment dels mitjans de comunicació (audiències). Som molts els que ens deixem enganyar (els medis, tots enganyen, diuen alguns) pels mateixos...

6/7/09

gestos

La desconfianza en las instituciones es el primer paso hacia la barbarie. Y por ahí vamos... las instituciones ya no pueden garantizar ni el cumplimiento de sus propias normas ni la seguridad de sus servicios. Recordando Perspectivas de guerra civil, el inquietante libro de Magnus Enzensberger, podemos comprender que no estamos tan lejos de los estallidos de violencia gratuita. La crisis, la presión demográfica y el hundimiento de la credibilidad política abren paso al desorden y a la violencia. Enzensberger recomendaba responder al avance del caos con pequeños gestos de resistencia civilizadora. A inventar estos gestos, pues.

30/6/09

calor

La previsió per als pròxims dies indica l’arribada d’una massa d’aire càlid procedent del nord d’Àfrica que farà pujar la temperatura arreu de Catalunya. Tot i que la calor afectarà tot el país, aquest augment tèrmic es notarà especialment a les comarques interiors, ja que es preveu que la marinada freni la pujada de la temperatura prop del litoral. Malgrat això, també augmentarà la sensació de xafogor en aquesta zona. Aquesta situació meteorològica fa preveure que se superi el llindar d’onada de calor, és a dir, la superació del percentil 98 de la temperatura màxima diària d’estiu durant 3 dies consecutius o més. Alguns valors indicatius d’aquest llindar que es podria superar són els 38 ºC de Lleida, els 36,5 ºC de Girona, els 33,1 ºC de Barcelona o els 31,3 ºC de Tarragona. La massa càlida abraçarà Catalunya entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol, i es començarà a enretirar de cara al cap de setmana, d’acord amb les prediccions a mitjà termini que indiquen que la temperatura iniciarà una davallada més clara a partir de diumenge. Durant aquest període, cal destacar que, a banda de l’augment previst de la temperatura màxima, les nits també seran molt càlides, ja que en molts punts del litoral les mínimes nocturnes no baixaran dels 22 ºC. A causa d’aquesta previsió, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès un avís d’onada de calor entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol de 2009 que afecta tot Catalunya, tot i que amb més probabilitat a l’interior del país.

28/6/09

memòria

Boníssim. I necessari. Una escriptura brillant (quin gran escriptor!!!) que per sí sola ja justifica el llibre, està al servei d'un discurs honest, valent i clar. El llibre és un excel·lent exercici de reconstrucció d'un moment històric que vàrem viure amb una estranya barreja d'intensitat, incredulitat i perplexitat. Amb el text , Cercas també dibuixa un paisatge versemblant d'allò que va ser la transició i els seus protagonistes. Per a la nostra generació (els que aleshores teníem +/- 20), aquest llibre és la lectura d'aquells fets, d'aquell pocés. És el relat propi d'aquella època, el nostre. És l'expressió gairebé exacta del nostre punt de vista (ara que l'hem llegit ho sabem). Al final del llibre se'ns en dóna la clau: es tractava d'intentar entendre perquè un personatge com Suárez va fer el paper que va fer... i perquè la generació anterior (els nostres pares) va adoptar les actituds que, tantes vegades, hem qualificat de conformistes i passives. De manera injusta, ara ho saem. Ahora la comprendo; antes yo no sabía... Més enllà, és clar, de les lectures intencionades i manipulades/manipuadores que tants han provat de vendre'ns. La poca felicitat que anem conquerint, a vegades, també es nodreix una mica d'això: trobar la perspectiva justa, precisa, nostra, envers la història. Per entendre'n.

8/6/09

the day after


El dia després -i ja la nit del mateix dia, i també uns quants dies més enllà- sempre és un festival de punts de vista. No hi ha fets, només interpretacions. Tots han guanyat, sembla -i aquest tòpic el sentim no només en una barra de bar. Fins i tot guanya un senyor que no es presentava a aquestes eleccions. Els resultats d'una elecció, amb molt poques excepcions, sempre deixen oberta la porta a entendre'ls de maneres diverses. O milor dit, a explicar-los des del punt de vista dels interessos -dels que s'han de fer públics, dels que es poden fer públis- d'uns i altres. Per altra banda, hi ha especialistes en els misteris del sufragi popular: l'electorat ha manifestat clarament que..., les urnes han dictaminat que..., el missatge dels electors és que... Fins i tot hi ha qui és capaç d'explicar els motius de les abstencions.
Quan l'elecció és com la d'ahir, que no genera la constitució d'un govern, les interpretacions encara són més obertes. I s'hi barreja un tema recurrent: la possible extrapolació dels resultats a les eleccions que -sembla ser, segons alguns- són les més importants: les legislatives (no en tant que configuren el parlament espanyol sinó en tant que permeten determinar qui governa a l'Estat). Un dels diaris més influents del mundo mundial ha calculat què passaria projectant els resultats d'ahir: El PSOE perdería 20 escaños y el PP subiría 15. Zapatero perdería casi por completo toda posibilidad de gobernar. Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. El propi diari aclareix que l'extrapolació és difícil, tot i que ja li agrada fer-la, ja: Aunque la convocatoria electoral de ayer no es en ningún caso un modelo fiable para prever el comportamiento de los ciudadanos ante unas elecciones legislativas -baste destacar que el índice de participación de ayer se quedó en el 46%-, la extrapolación ficticia de los datos sí que arroja algunos apuntes significativos. Doncs si, és força significatiu que ja avui comenci a córrer això de què... Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. Ojo al dato! La parte apoyante, ahir a la nit, ja anunciava la seva propera victòria electoral aquí al Parlament de Catalunya. Serà que compten amb què la parte apoyada de la primera parte serà parte apoyante de la segunda parte?
Un altre: els electors no s'equivoquen mai. Una persona, fent ús de la més absoluta i privada llibertat, diposita secretament una papereta en una urna. I totes sumades, les paperetes, deteminen qui mana. És per això, per aquest radical i íntim origen dels vots, que es fa ben difícil criticar perquè una majoria de ciutadans es decanta cap a una o altra opció. El límit d'aquesta crítica -necessària, tanmateix- a les idees de la gent és molt difícil de precisar, doncs estar a tocar del despreci -intelectual o moral- cap a les persones que han votat això o això altre. Vé això a compte perquè veient els resultats la temptació d'insultar és fortíssima. Berlusconi n'és el paradigma -els seus votants. Però aquí, ben a prop, tambe n'hi ha per llogar-hi cadires.
Llegit a una web: El presidente del PP de Castellón dijo este lunes que la gente es "muy lista" y le preocupa "que somos más de cuatro millones de parados ahora mismo y no si Carlos Fabra o Paco Camps somos culpables o inocentes". Més clar, impossible. Madrid i València, ai! Per cert: la web té com a títol "Libertad Digital". Llibertat, liberalisme... és la bandera de les faes, mayoresorejas, aguirres, etc... La bandera que amaga el feixisme postmodern dels hereus del feixime del segle passat. La de Bush jr. Toca ara a Europa, viure un període com el que van viure als EUA i que sembla que amb Obama l'estan superant?

3/6/09

si o si


Aquest és molt bo, Zaragoza. Certament, de tots els candidats catalans a les eleccions al Parlament Europeu només la nostra va dir amb valentia que SI. Si a una millora substancial per al progrés del país (Estatut) i si a un impuls decidit al projecte europeu (tot i que la constitució europea encara sigui una idea regulativa). Dir que SI... Per responsabilitat, perquè creiem en la gent i en les possibilitats d'avançar, tot i les dificultats, cap a estructures on la igualtat d'oportunitats i la promoció de la justícia social siguin més eficaces. Nosaltres, els del SI.
Avui hi ha al diari una lúcida reflexió del Pare Raguer, contra el negacionisme. Si en España es delito la apología del terrorismo etarra, también debiera serlo la del franquismo, que fue un terrorismo a escala estatal. Contundent, clar, directe. No sé si és apologia del franquisme el que fan aquests peperos, no sé. Perquè han incorporat tècniques postmodernes al seu capteniment. Neofatxes, oi?
Déu n'hi do. Els del NO a tot (versió espanyola ejpaña ejpaña) s'estan lluïnt, aquests dies. Ahir Rajoy va dir: creo en ti. No cantava la cançó de Bosé. No es referia a Aznar -que tot podria ser- sinó a Camps. Siempre estaré detrás de ti, o delante o al lado, me es igual. I el candidat Mayor Oreja, en la seva línia, va arribar a dir de Camps que és el más honorable de todos los valencianos y el más honorable de todos los españoles. El senyor a qui es refereixen està imputat en un cas de corrupció. Imputat!!! Després sortirà una sentència -que ja estan condicionant amb totes aquests pressions i més- lleugera, i resultarà que han tingut raó i que tot era un atac contra ells. Han après la lliçó de Berlusconi. Triomfaran a Espanya com triomfa aquest altre a Itàlia? Doncs la hipòtesi és esgarrifosa: ens espera una època obscura. No la caguem, doncs.
Ah! per cert, la campanya és per escollir el Parlament Europeu.

1/6/09

models



Temps de nous lideratges, basats en nous valors (nous?). Obama i Guardiola. Respecte al nostre, s'ha dit de tot, massa potser. L'alegria de tanta gent, pel futbol i les victòries, s'encomana. A veure si aquesta sobredosi de sensacions positives es projecta en els diferents aspetes de la vida pública al país. Tant de soroll, per altra banda, ens ha pogut despistar respecte a la importància de la figura de l'entrenador. Importància per a tots nosaltres, potser, en tant que pot ser un exemple, un model. L'Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, en fa un retrat força lúcid. I molt suggeridor pels paral·lelismes que dibuixa. En tot cas, quedem-nos amb el gest clàssic de considerar l'heroi com a model exemplar. És a dir, que ens pot ajudar a ser millors, ja que ens mostra el camí de les virtuts. El país ens regala de nou un arquetip de conducta provinent del món de l'esport -ara, però, corregit i augmentat. Gràcies, Pep.

24/5/09

lectura obligatòria



Lectura apassionant, perquè realment el llibre és boníssim. En Juliana és un crack. Els articles que escriu al seu diari són una delícia. Per exemple, el d'avui. I el lllibre dóna -en continuïtat amb La España de los pingüinos- el substrat discursiu per a entendre'ls, per a aprofitar-los de debó perquè ens ajuden a entendre. Una mica de llum, reclamaven els il·lustrats. Una mica de llum per a veure millor el nostre devenir col·lectiu és el que aporta en Juliana amb la seva feina. Feina brillant, i també necessària. Per altra banda, és un llibre que no insulta la intel·ligència del lector, ans al contrari. I en aquests temps de pensaments febles no deixa de ser una raó menor per a llegir-lo. Ara que estem intentant convèncer (i convèncer-nos!!!) de què el 7 de juny ens juguem l'Europa del futur és una bona referència per adonar-nos d'on venim i com anem cap on anem. El soroll de les disputes diàries i la radicalitat de la crisi ens poden despistar. Tard o d'hora haurem de tornar a posar sobre la taula el debat del federalisme (federalisme o barbàrie), que és el moll de l'os, també, del projecte europeu.

21/5/09

exemples

Una diputada de la dreta espanyola, de cognom Salmones, li va etzibar a la Carme Chacón, amb to melodramàtic: ... nuestro rechazo total a las declaraciones de una ministra de Defensa. Santo Dios, santo Dios. Indignas, abyectas y viles. Prendre el nom de Déu en va és pecat, senyora Salmones. I el que és absolutament indigne és el que fa el Sr. Trillo (el que fa, no que ho sigui ell, d'indigne: el qualificatiu que el defineix no existeix, la seva baixesa moral està més enllà de qualsevol diccionari). Llegim al diari que La impunidad de Trillo y la condena de subordinados irritan al Ejército. Ja és exòtic (com diria l'Eduard) que ens irritem amb el mateix que l'exèrcit espanyol (sin que sirva de precedente, eh?). La falla valenciana continua oferint un lamentable espectacle, també d'una baixesa moral alarmant. Un senyor, Camps, manté els seus càrrecs institucionals mentre és imputat (i per tant té càrrecs, Sr. Rajoy) per un tribunal, i va a declarar (com a imputat!) entrant-hi i sortint com una estrella del cinema. Li van organitzar un acte espontani (los palmeros que le recibieron en la alfombra roja fueron convocados por el PP en SMS masivos, llegim en un digital) de suport que déu n'hi do. Trillo i Camps: dues històries exemplars.
Mira, Javier: no me gusta estar siempre "rajando" de los peperos -pero no es del pp de lo que me gusta hablar, sino de ética pública (la base necesaria de lo que nos apasiona, la filosofía política). No dar lecciones de ello, en absoluto; sino aprender.

11/5/09

indecents


Sí, és molt indecent, això (Iceta dixit). De tant en tant (quan s'oloren urnes?, per compensar l'exercici de responsabilitat al Pais Basc?) els hi surt l'essència falangista; és que són com són. Indecència, si, és utilitzar la figura de dos menors per a atiar el foc de la intolerància. Indecència és tornar a utilitzar la llengua i l'educació per a l'enfrontament. Indecents càlculs demoscòpics, potser.
A fomentar l'odi, a intentar la ruptura civil del país, a cremar els ponts... a tot això es dediquen i més. Ni hi ha límits ni se'n cansen, de fer-ho. Indecents!

9/5/09

la por


L'ocasió dels cinquanta anys del crit vital de Raimon - Al vent! - ens permet revisitar per enèsima vegada la seva obra... A més de recordar-nos l'inexorable pas del temps, i què vells que ens fem i què curt és tot plegat i què tòpic és qualsevol comentari sobre els anys que passen i passen.
Hi ha una cançó que directament es deia Contra la por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
De vegades l'ordre no és més que por. Al terrorisme, a la crisi, al virus... Tan intangibles, i tan efectius.
I avui és el dia d'Europa.

27/4/09

més lluny


Avui al diari, una bona aportació al temps d'incerteses que patim. D'entrada, apostem fort: en periodos de crisis ser realista es cuestionar el presente e inventar el futuro: "Seamos realistas, propongamos lo imposible", se escribió en los muros de la Sorbonne.

Un matís: no creo que la utopía sea la respuesta a la crisis. Pero ante una crisis de sistema hay que plantear una alternativa como esperanza y como orientación de la acción diaria.


Per tant, benvingudes siguin les mesures internacionals per a embridar els mercats financers; tant de bo siguin útils/aplicables, perquè són justes i necessàries. I per descomptat que estan molt bé -perquè són imprescindibles- les mesures que arreu es van consensuant per a plantar cara a la crisi. En tots els nivells d'intervenció -europeu, estatal, nacional, comarcal i local- i amb tots els agents. Mesures que, amb tota la pluralitat i riquesa d'iniciatives, desenvolupen la recepta socialdemòcrata -la salida socialista, que evidentment SI existeix-: més inversió pública, més ajuts i més formació per als desocupats, foment de noves activitats econòmiques, etc.

Però cal anar més enllà, més lluny de l'avui. I és en aquest sentit que l'article esmentat apunta alguns suggeriments dels que, de ben segur, haurem de prendre nota: Sobre la oportunidad de inventar nuevas dinámicas (...), usar la imaginación en el presente como realidad futura, acciones transformadoras que también resuelven problemas inmediatos. Ocupación de edificios públicos y privados, rehabilitarlos y adecuarlos a nuevos usos como equipamientos o servicios autogestionados, centros sociales productivos, mercado de trueque. Recuperación de viviendas vacías para demandantes que no tienen o han perdido la suya, compra de hipotecas y gestión pública de las mismas. Mercados de intercambio de bienes, servicios, habilidades y tiempos. Promoción de profesiones poco reconocidas como usos y mantenimiento de los espacios públicos, convivencia y seguridad, apoyo escolar, diálogos interculturales y aprendizaje mutuo de idiomas, asistencia al hogar (llevar la ciudad a casa). Agentes de desarrollo local en los barrios, apoyo a iniciativas microempresariales, busca y generación de oportunidades generadoras de ingresos. Bancos populares y líneas de crédito alternativas. Consideración del espacio público como económico, gestión de la actividad informal, dar seguridad a los colectivos más vulnerables como la población de origen inmigrante. La lista puede ser infinita.
Vinga, doncs. Llibreta i llapis, i a dibuixar futurs possibles que vagin més lluny d'un demà conegut d'antuvi, pura repetició. I a provar-ho! La ciutat com a laboratori, no? Fem-ho! Sense fer trencadisses, sense faltar al respecte a ningú, sense sorolls. La cita de Hegel amb què acaba l'article ens reconcilia -una miqueta només, eh?- amb l'antipàtic pensador: La principal categoría histórica no es el recuerdo sino la esperanza, la espera, la promesa.
De l'hivern del descontent a la primavera de l'esperança? Bloch, Bloch, Bloch.

26/4/09

la raó austera

El diari avui ens regala una veritable obra d'art. Una petita peça de qualitat indiscutible, de bellesa subtil i encisadora. L'article en qüestió, de títol "El grano y la paja", apunta directament a un dels vectors més importants a l'hora d'explicar-nos allò que ens passa- si és que això és possible, que ja sabem que no gaire. És la responsabilitat! El valor de portar al debat actual -d'avui mateix- l'aportació kantiana és d'una potència suggeridora/motivadora més que notable. La lluita contra la crisi ha de ser de tota la societat. I el capteniment autònom de la conducta lliga perfectament amb aquesta constatació... doncs el que cal no és "sortir" de la crisi per a tornar a más de lo mismo. Cal una mena de revolució en el món dels valors/actituds/normes, que no pot venir d'enlloc més que de l'autonomia radical de la raó -la majoria d'edat, oi?
(...) el ministro y el Gobierno, en colaboración con el Congreso, deberían dar un paso más allá, con objeto de lanzar a los ciudadanos un signo inequívoco de esta llamada al sentido común y a un mandato propio de la razón kantiana que ahora denominaremos de austeridad. Nos faltan Savonarolas que vengan a poner cerco a derrochadores y manirrotos, en distintas administraciones, públicas y privadas.
Aquests Savonarolas haurien de denunciar tanta avidesa... Ja, ja, ja, qui ens havia de dir que utilitzaríem mai la figura de l'il·luminat florentí, condemnat pel Papa Borja, per a reivindicar la necessitat d'una crítica (profètica, és clar) als costums contemporanis lligats al consum ostentòs, l'especulació, etc.?

Y también ahí este Gobierno puede y debe hacer más cosas, puesto que las que hace a veces no se conocen. Y esto sirve para todos. Pues el buen paño hoy en el arca no se vende, sino que hay que promocionarlo. Hay que dar ejemplo. Urge una buena poda y adecentamiento de costumbres. Y para que ese mandato de la razón austera llegue y cale, sigamos haciendo las mismas cosas, u otras, con mucha imaginación, pero con más sencillez y menos grandilocuencia.
Dir sense vergonya i sense por a fer el ridícul tot això... Per una Crítica de la raó austera, doncs. Bon projecte d'investigació.

7/4/09

M'agrada el titular del diari: Un filósofo en La Moncloa. Que tinguin sort, tots plegats. La necessitarem.

1/4/09

no hi ha límits?


Fa dies que les notícies van donant compte del judici que s'està fent per aclarir (a veure) les responsabilitats en el desastre d'aquell avió de l'exèrcit que va patir l'accident -yak42, oi?. Doncs bé: l'immoral tracte a què els responsables polítics de tot allò van sotmetre als familiars de les víctimes és ben evident... i esgarrifós. Quina vergonya! El personatge aquest, el fulano que era ministre del ram, se'ns està mostrant com un monstre inhumà, incapaç d'atendre res més que a... que a què? A què i a qui va obeir la conducta immisericorde d'aquells dies? Perquè la pressa en fer el funeral oficial, despreciant les més elementals normes que el sentit comú dicta en els casos en què hi ha defuncions pel mig? És que buscava allò de tenemos un problema y lo hemos solucionado?

El partit al que pertany aquest sinistre personatge, i del que fins i tot és responsable en grau notable, té instal·lats en el seu interior molts vicis. Vicis estructurals. Les lluites intestines (jugant fins i tot amb l'estabilitat d'una entitat financera, en aquests temps d'incertesa i crisi), les corrupcions de tota mena a València i Madrid (perdó: no n'hi ha, de corrupció; la culpa és del jutge que els acusa), el joc dels espies (qui en parla, ja?)... són episodis recents que mostren la catadura moral d'aquesta gent. Per no esmentar la demagògia populista (i neofeixista!) que cerca enfrontar la gent (tota la campanya sostinguda contra les legítimes aspiracions per al nostre país que van fent arreu d'espanya) o que assenyala els immigrants com delinqüents (un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=j5aGZBLCu5c, tot i que l'Isma m'explicava que han fet un video molt més descarat -però no l'he trobat). Bé, doncs, de tot això i molt més que representa el pp (és el lado oscuro de la societat) això del ex-ministre de l'exèrcit és el pitjor. El despreci cínic als familiars de les víctimes ens fa pensar en què no els hi queda ni un gram d'humanitat, ni un! Ai!, allò de paz, piedad y perdón del president Azaña és ben necessari també per a què s'ho apliquessin els hereus d'aquells que (ens) van guanyar una guerra avui fa 70 anys.
Va por ti, José Luis: Sibi quisque peccat. Tant de bo Petroni tingués raó... i que tot pecat tingués el seu càstig.

25/3/09

el soroll



Aquesta foto, i d'altres per l'estil, forma part d'un power-point que s'ha utilitzat... en una classe d'educació per a la ciutadania! Sembla ser que ha estat a un cole de monges a La Rioja. Per a això utilitzen, alguns, aquesta assignatura. Desprestigiant, per cert, els esforços honestos de tants i tants magnífics professionals que creuen qúe és possible educar des d'uns valors sense deixar de viure al segle XXI (oi, Isi?).

És un estil d'intervenció en el debat públic -és a dir, de fer política. Un estil ja conegut, que insulta la intel·ligència i repugna moralment a la gent de bé. Un estil, tanmateix, eficaç. Amb lletres diferents, sentim la mateixa música provinent de diferents grups. Bé, música ben bé potser no: és soroll, que impedeix escoltar raons i arguments, que ho embruteix tot. Ruido, ruido, ruido, tanto tanto ruido... I?

18/3/09

mestres vs funcionaris

fa més d'un mes. qui no escriu és perquè no llegeix? potser si.
Demà sant josep. Fallas i mascletàs, a València. I aquí una vaga de professionals de l'enenyament. Ai, quina llàstima!. Un país on mestres o metges (no digem jutges!) fan vaga no va bé. Perquè la missió d'educar o de guarir està en part (sort que és en part) en mans de gent per a qui és més important defensar els seus suposats "drets" que no pas servir la comunitat fent honor a la seva professió. La paraula "funcionari" s'ha fet servir, de vegades, com a sinònim de persona poc compromesa amb la feina, més pendent dels seus privilegis (horaris, dies de festa...) que del servei als demés, etc... (yo tengo un horario). Allò més important (l'educació dels nens, la salut) està en mans, en part, de funcionaris. Malament anem, doncs. La culpa no és del sistema, no ens enganyem. O dels políticos de turno, com diuen alguns utilitzant la més burda demagògia de barra de bar. És clar que hi ha molt a millorar, només faltaria. Tanmateix, el que pesa més és l'actiutud individual de cadascú davant d'allò que hi ha i de la tasca a fer. No et preguntis què pot fer el conseller per tu, pregunta't què pots/has de fer tú pels teus alumnes; heus aquí la divisa del mestre.
Sort que no tothom és igual. Sort que, malgrat tot, hi ha una majoria silenciosa de mestres (i de metges, segur) que miren més pels seus alumnes que pels seus interessos. Hi ha futur en la mesura en què això sigui així.

15/2/09

pinzellades

pperos.- Si aguanten fins després de les europees, que al pas que van no és gens segur, congrés extraordinari un cop acabat l'estiu. L'enèsima refundació, i un nou rostre -ara sí, cap del partit i candidat. Torna Aznar, o no. Si és algú altre, ha de ser algú que sigui diputat, per allò de la visibilitat. Potser fins i tot hi haurà una escissió, la del pol autoanomenat "liberal" -la gent inspirada en el sermons de la ràdio episcopal.
pífia.- Cal ser-ho i cal semblar-ho, oi? L'episodi de la escopeta nacional no és gens edificant. Els hi ha donat una mica d'oxígen, ni que sigui per a uns pocs dies, permetent-lis posar l'anècdota com a cortina de fum. Però el fum s'esvairà. En tot cas, ai!, aquest ministre.
repetició.- Els del no a l'Estatut ja estan preparats per a repetir la jugada. Diran no al model de finançament -ara que el que cal és dir SI, caldrà dir que sí cada dia; aquests no s'han enterat que hem entrat al nou segle. Amb el no, trencament del govern i eleccions. A veure què fan els convergents. Vultur adest semper, ubi creditur esse cadaver.

3/2/09

je, je

És l'hivern més fred en molt de temps... Perquè és l'estúpida economia. La real, la de l'atur i les incerteses. La de la por. Penitència per l'època de l'exhuberància irracional. En aquest panorama, n'hi ha que van a la seva. Interessos propis, provincianisme. Autisme social. Com els que estan en la comèdia dels espies. O com els que, més a prop, s'han qualificat a si mateixos: El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, considera que en el seu partit "sobren ganduls, trepes i friquis", segons informa l'Avui en el seu confidencial, que afegeix que el dirigent d'Esquerra "va tronar" aquesta sentència durant una trobada amb la militància de Sant Joan de Vilatorrada. Alguns dels militants van fer travesses sobre qui eren els ganduls, qui els friquis, i qui els trepes. El diari recorda en aquest sentit que "el dirigent republicà, que es juga la nominació com a candidat, està preocupat per la imatge del partit i per les conseqüències electorals". Sense comentaris.

13/1/09

una flor en el femer

La música, vehicle i motiu. Probablement, el déu de la pau encara existeix... i s'expressa així.
Una notícia no esgarrifosa. Tot i que es tracta d'un festival cutre.

EFE - Jerusalén - 12/01/2009 18:20

Israel enviará a la próxima edición de Eurovisión al dúo judeo-árabe compuesto por Noa (Ahinoam Nini) y Mira Awad, que se convertirá en la primera de su comunidad en representar al Estado judío en el festival.
La pareja fue elegida por una comisión de la Autoridad de Difusión de Israel (IBA por sus siglas en inglés), informó este organismo.
Fuentes cercanas a la cantante Noa aseguraron al diario Maariv que ésta puso como condición para participar en el festival europeo el ser acompañada de Awad para difundir juntas un mensaje de paz.
"En este periodo la intención es aprovechar un escenario como Eurovisión con miles de personas y enviar un mensaje de paz", dijo al diario la representante de Noa.
Mira Awad, actriz y cantante árabe cristiana de nacionalidad israelí, ya ha actuado antes con Noa, con quien ha cantado a favor de la paz y la convivencia.

7/1/09

quin fred fa !!



La loteria ha descarregat diners, molts diners, a la comarca. De manera equilibrada: per Nadal a una capital... i per Reis a l'altra. Justícia distributiva. L'atzar ha actuat segons principis -és un signe dels temps: la contradicció constant.


La injecció de liquiditat en les economies familiars actuarà com una potent mesura anticíclica. L'economia comarcal millorarà. Un altre signe dels temps: la inutilitat de les teories -fins i tot de la keynesiana, que és la bona.
Provant de guardar l'equidistància benpensant i garant de la bona consciència, alguns fan veritables cabrioles dialèctiques per explicar-se la guerra a Palestina. Tant lluny, és difícil veure que es tracta d'un conflicte que ens afecta de ben a prop. Això, però, és el de sempre: la raó de la força com a força constituent. Haurien d'acabar la feina abans del dia 20, i no ho podran fer... perquè la feina que han d'acabar no es pot acabar. I més.