increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

futur

esos otros y nosotros

y los otros muchos más

todos somos una patria

patria es humanidad

(Mario Benedetti)

mendoza

Rellegint el darrer apunt me n'adono d'un imperdonable oblit. També he estat, aquest estiu, disfrutant d'estones molt gratificants amb la darrera obra d'en Mendoza. Part de les peripècies que li passen al protagonista es relacionen amb una campanya electoral dels socialistes (anys vuitanta, quan el pujolisme va tenir majoria absoluta i van començar els anys de plom). A veure si aquesta tardor som capaços de garantir la continuïtat de les polítiques de progrés al govern de Catalunya, per cert. Però la novel·la no va d'això, naturalment. No seria l'obra literària -com em sembla que és- de la qualitat a què ens té acostumats l'autor.

premonició

Esperant que surti el nou llibre del Muñoz Molina (ja està, sembla) i la tercera part de Tu rostro mañana, aquest estiu he fet degustacions literàries molt interessants. A més d'un Carvalho pendent -Quinteto de Buenos Aires-, he descobert Vila-Matas. M'havia interessat pel dietari al diari cada diumenge, i a partir d'això vaig voler entrar-hi. Ho he fet amb Doctor Pasavento. Impressionant; no sé dir gaire més, donada la meva ignorància en temes literaris, però feia temps que una "novel·la" no m'atrapava d'aquesta manera. També he estat bones estones amb Auster. Arran del premi que li van donar -ja que literàriament sóc analfabet, m'he de guiar pels medis de comunicació, pel diari sobretot-, em vaig abocar a Brooklyn follies. Com que em va agradar, vaig deixar-me per l'estiu la Trilogia de Nova York. Mai és tard per aprendre, i per descobrir què és el que realment ens agrada. Per cert: casualitat... o no. Tant els personatges d'Auster com el Vázquez Montalbán que he llegit aquest estiu com, sobretot, el llibre del Doctor Pasavento, giren en part al voltant de la idea de desaparèixer. D'escapolir-se. D'amagar-se del tot.