31/10/11

fa temps que

A cops de calendari i de rellotge. Dos cops l'any, el canvi d'hora m'aboca, irremeiablement, al forat negre de pensar el temps. Enguany, el canvi cap a l'horari d'hivern coincideix amb les celebracions al voltant de la mort i la seva presència constant -als països catòlics celebrem tots els sants, déu n'hi do. Un altre motiu, la mort, per a enfrontar-nos de cara al dilema del temps. Un vers de mestre Martí i Pol deia allò de què hi fa ara saber el temps!. Doncs sembla que hi faci molt, doncs no podem deixar de medir-nos amb el seu caràcter inefable, irreductible. Tantes reflexions, tantes idees, tanta literatura... tant de temps!
El temps que ens pot i ens venç, potser. L'angoixa. El temps de camí ens indica, tanmateix, que podem arribar a pactes assenyats per a què no deixi de brollar, en els nostres actes d'amor, la Vida. A la ràdio -icatfm, of course- sóna una cançó que diu amb veu dolça que no tenim discurs, no tenim futur. Ens haurem equivocat de generació, potser.

22/10/11

punts tel·lúrics


Sant Pere del Burgal


Com que tot és complex i el que és es diu de moltes maneres, no n'hi ha només un, de punt arquimèdic. Almenys, i segons com, n'hi ha dos des dels quals es comprèn el món creat per "Jo confesso" -tan real o més que d'altres móns. N'hi hauria un altre: el despatx de ca n'Ardévol. I més...

18/10/11

reinventar la plaça

Assegura Jane Jacobs que els elements claus de la ciutat són la relació de les persones amb l'espai públic, la valoració i posada en relleu de les xarxes que la gent és capaç de crear per diferents necessitats i usos, i l'assegurament del carrer com a peça clau de la vida dels barris. Així, l'espai públic és/ha de ser l'àmbit on tot és possible, un espai de creativitat social que tots entenem com a comú.

No ens equivoquem massa si valorem que això no és exactament així. La dinàmica social (jeje) ha portat a uns usos de l'espai públic que són viscuts com a problemàtics per a alguns col·lectius. Veïns de tota la vida, per exemple, que viuen com una agressió intolerable determinats comportaments, determinades presències -i exigeixen més policia al carrer. Acostuma a passar als barris populars, on la gent que hi viu les ha passades de tots els colors. I ara creuen veure -amb por- que les voreres, carrers i places ja no són seus. Malestar social in crescendo. I no ho oblidem: les percepcions són la realitat.

Com recuperar l'espai públic en el significat/sentit que volem que tingui? (perquè ho volem, oi? és la nostra opció). Quines polítiques actives es poden dur a terme? Serem capaços d'elaborar un programa d'acció en aquesta línia? Per cert: ha de ser un objectiu a assolir, aquest? Alguns pensem que si, en la línia de què és responsabilitat de la governança local fomentar el capital social, ajudar a construir comunitat. Con lo que está cayendo, si a més de patir com més va més pel futur, no tenim la possibilitat de parlar-ne i d'imaginar junts com ens en podrem sortir... el que queda és esgarrifós. Inacceptable. El renaixement de l'espai públic, una altra assignatura pendent. Ja en tenim unes quantes.

16/10/11

ara més que mai

Lligava les propostes de l'Adrià Ardèvol amb les bones vibracions que ens provocava el magnífic concert de l'Andrea Motis, ahir a la nit al TMC. Sostinc amb Ardèvol que la poesia cal més que mai després d'Auschwitz. "La voluntat estètica": el títol de la seva obra és tot un programa. Més que un declaració de principis -que ho és: fixa la posició des d'on- és tota una exigència. L'Eduard proposa parlar de raó poètica. Apuntem cap al mateix horitzó -horitzó de sentit.

Vivim/patim temps de riscs, de pors, d'incerteses. D'impotències, també. No n'hi pot haver, de poesia? Doncs sí. És més: n'hi ha d'haver. Conreu del bri de bellesa a què podem accedir. Com construir sentit si no és des de la vivència radical? Com compartir el camí? -eso que llaman amor, para vivir. I construir comunitat.

Això lliga amb el combat per la cultura -aquell lema d'en Josep Janés que un dia vam decidir fer nostre. La cultura és, ara més que mai, necessària. La seva doble utilitat ens és imprescindible, ara: oferir significats per a les experiències i tendir ponts. Sense por, han de continuar havent polítiques públiques que fomentin la possibilitat de fer cultura. Que ajudin a crear ponts i a proposar significats.

Ara, sí. Llum -tot que tèbia, humil- enmig de la foscor. Tot i que sembla que aquestes eleccions que ens vénen (20N, manda huevos) ens obliguen a plantejar-nos fites més primàries. Sembla que estiguem al segle passat, i ens toca proposar salvar els pilars bàsics de l'Estat del Benestar -les bases per a poder ser: educació, sanitat, pensions. I també l'autonomia de tipus federalista. De defensar la Política, es tracta. Sense oblidar que abans i després del 20N hem de practicar-la.



9/10/11

provar

Los experimentos con gaseosa, deia no sé qui. Però com avancem, si no és a base de jugar-nos-la? Assaig-error, se'n diu. A la França estan fent una cosa interessant. Amb tots els peròs i totes les distàncies, només faltaria. El papanatisme d'apuntar-se sempre a la última moda és tan estúpid -o més- que l'actitud conservadora-quietista d'aquell de les gasoses.

El que fan és interessant. No necessàriament imitable. Les tradicions són ben diferents, la cultura política també. Però és interessant, perquè provoca. Perquè fa palès que cal trobar maneres de fer coses -experiments!-, que cal mullar-se, actuar. Equivocar-nos, i tornar-ho a provar. Arran de la defunció de l'Steve Jobs, pare de tants gadgets que enamoren, s'han escrit milers de pàgines valorant la seva figura. Innovació, visió de futur, gosadia per dur a terme el que es somnia... Caldria, com tant i tant bé insisteix l'Innerarity, incorporar a la praxi política els costums i hàbits de la innovació que ens fa progressar.

Que ja no val només amb declaracions, anàlisis, teories, argumentacions, discursos, diagnòstics. Qua cal sortir del gabinet, a la calle que ya es hora... Ara!!! L'empeny que ens hauria de moure s'ho val: reivindicar la necessària Política per embridar mercats, apaivagar exclusions, tenir cura d'allò públic i teixir acords -de mínims, potser- per tirar endavant.

1/10/11

en parlem

segle XXI, i les parets han parlat. Alto y claro. Cal saber escoltar la gran remor, l'avís. Saber llegir el present. Gosar fer-ho.