31/12/11

malgrat tot

Els rituals es repeteixen, les frases fetes, les convencions, els costums; tot plegat, la cansada cacofonia de les paraules repetides una i una altra vegada, un any rera l'altre. Celebrem, amb il·lusió, el cap d'any, aquí -no el fin de año. Mirem cap endavant. No som més que ningú, però tampoc som menys que ningú.

Potser hem entrat a l'època del gran restrenyiment. Després de l'eixordador silenci -silenci que manté encara el cap formal del govern-, ahir, des de Madrit, començava a sentir-se el sorollós tsunami de l'adequació manu militari al diktat europeu. I ja se'ns avisa que això no és més que l'inici de l'inici. Vé una època de glaciació. Tanmateix, alguns encara conserven una mica del vell paternalisme: ens prometen que, si seguim fent bondat, veurem algun dia la llum al final del túnel -gràcies!

No hi ha diners, no es pot pagar tot... Per culpa dels que hi havia abans, o per culpa de Madrit -ara, després d'un any amb la 1ª excusa, el nostre govern comença a utilitzar aquesta segona causa de les dificultats financeres. Estan creant l'escenari perfecte per a què acceptem l'inconcret i inconcretable "pacte fiscal" com a la solució de tots els nostres mals?

No tinc ni idea de fiscalitat, però em sembla que gravar a les rendes del treball (escurar nòmines) és massa fàcil, oi? Gravar-les a nivell escandalosament escandinau, sense que els sous ni -sobretot- els serveis ho siguin. Gravar-les sense apretar més per la part de les rendes del capital -la vella dialèctica, de nou d'actualitat: rendes del capital versus rendes del treball. I desgravar de nou per la compra de la vivenda, a qui beneficia -de nou- realment? A la pobre gent que necessita disposar d'un sostre per a viure?

Europa, sempre horitzó d'esperança, ho deixarà de ser? "Mogudes" interessants a seguir en l'any nou: la deriva filofeixista a Hongria, la campanya presidencial a la França, el procés d'Escòcia, Itàlia (sempre Itàlia). Comencem l'any Unamuno dubtant d'Europa -d'espanyolitzar-la, ja ni en dubtem. Avui mateix al diari es relaciona aquesta vella Europa, tot i la radical crisi que la té greument malalta, amb l'esperança. Ho escriu Sami Naïr:
ha estallado el grito: respeto a la dignidad social en una Europa sometida a la dictadura de los mercados financieros y a la irresponsabilidad de las élites políticas. Lo que venga después de 2011 se inscribirá inevitablemente en el eco de ese grito de esperanza
Bé, doncs això: esperar contra tota esperança -acte de fe. Fornir de raons la voluntat de creure. I arremangar-nos. Bon any nou, malgrat tot. Que tinguem salut i amor; i un poc de sort...

23/12/11

viure

La felicitació cívica del Nadal i les festes a Barberà ens ha permès descobrir un poema meravellós. És de Joan Maragall, de qui es celebra el centenari. El seu títol és tot una declaració de principis -de valors i principis: Elogi del viure. Diu així:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si
de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

El quadre de Klimt és, potser, el millor decorat per a acompanyar el poema: l'esperança. Perquè el principi esperança ha de bastir el futur volgut i desitjat... que només és possible si assumim com un deure indefugible acomplir el nostre deure amb amor. Sí, ja ho sabem: tot està ben fotut, i els mercats, i les dretes, i la ideologia del tenir, i els valors capgirats, i la gent que desprecia la gent per ser de fora o diferents. I cal plantar-ne cara, teixir aliances i resistir/crear. El primer pas, tanmateix, és el que ens afecta individualment: VIURE.

22/11/11

què fer

No hi ha res a dir, doncs. Incontestable la decisió que han pres la majoria dels que van anar diumenge a votar. Ens agradi més o menys la cosa està clara: el sistema de representació (democràtica) política consisteix en què la majoria de paperetes en urna estableixen allò que és. La democràcia real és això. Més enllà, les elucubracions i els somnis (als que ara haurem de tornar, segurament com a refugi i caserna hivernal).
Però allò real queda circumscrit pels límits d'allò que és possible, i el cercle és ben tancat -els mercats, sí... però no ho oblidem: les persones (+ de 10 milions) que van dipositar el vot a la dreta espanyola ho van fer segons la Constitució, que dicta que el congrés dels diputats serà escollit per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. ¡Lliure! Recordo alguna discussió, de jove, sobre la consciència que escolleix els Parlaments -en el marc de l'estudi de les alienacions i aquestes coses.

Sí, és clar, la lluita -pelea por lo que quieres- és cultural. No només en el camp de les idees, també i sobretot en el dels valors. Però no som posseïdors d'una perspectiva clara, científicament fonamentada i veritable, des de la qual jutjar que la majoria està equivocada. Bé, en tot cas, ens pot donar una miqueta de consol. Ni això: és el que té saber que no hi ha el saber, sinó sabers modests que ens ajuden a viure, treballar i estimar. De l'inoperant (inútil, doncs) consol a la lucidesa del no-saber. No et fa gaire feliç, això -tot i que et manté viu!

Què fer, ara? Viure, amb tot el que això implica: construir la fraternitat, per exemple, des de l'àmbit concret -per més petit que sigui- que ens correspon. A més, molt del que ara "toca" fer comença per RE: resistir, i també renovar, recuperar, refer, renéixer, reinventar, revitalitzar, reformar... En tot cas, la clau de l'operació RE està en les persones: en l'exemplaritat radical de les seves conductes i els seus gestos. Alguns en diuen Lideratge -que cal basar-lo en aquesta capacitat de "predicar amb l'exemple".

13/11/11

el laboratori italià

Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.
Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.
excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].
Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.
excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].

12/11/11

l'art, potser

Robert Rauschenberg, 'Erased de Kooning Drawing,' 1953.

Potser si, doncs; i per crear cal destruir. Tot i que la bombolla mediàtica dins la qual vivim ens recorda cada dia que no hi ha alternatives ni sortides ni res. I ens fa por imaginar-les... i pensem que seria insuportable viure-les.

31/10/11

fa temps que

A cops de calendari i de rellotge. Dos cops l'any, el canvi d'hora m'aboca, irremeiablement, al forat negre de pensar el temps. Enguany, el canvi cap a l'horari d'hivern coincideix amb les celebracions al voltant de la mort i la seva presència constant -als països catòlics celebrem tots els sants, déu n'hi do. Un altre motiu, la mort, per a enfrontar-nos de cara al dilema del temps. Un vers de mestre Martí i Pol deia allò de què hi fa ara saber el temps!. Doncs sembla que hi faci molt, doncs no podem deixar de medir-nos amb el seu caràcter inefable, irreductible. Tantes reflexions, tantes idees, tanta literatura... tant de temps!
El temps que ens pot i ens venç, potser. L'angoixa. El temps de camí ens indica, tanmateix, que podem arribar a pactes assenyats per a què no deixi de brollar, en els nostres actes d'amor, la Vida. A la ràdio -icatfm, of course- sóna una cançó que diu amb veu dolça que no tenim discurs, no tenim futur. Ens haurem equivocat de generació, potser.

22/10/11

punts tel·lúrics


Sant Pere del Burgal


Com que tot és complex i el que és es diu de moltes maneres, no n'hi ha només un, de punt arquimèdic. Almenys, i segons com, n'hi ha dos des dels quals es comprèn el món creat per "Jo confesso" -tan real o més que d'altres móns. N'hi hauria un altre: el despatx de ca n'Ardévol. I més...

18/10/11

reinventar la plaça

Assegura Jane Jacobs que els elements claus de la ciutat són la relació de les persones amb l'espai públic, la valoració i posada en relleu de les xarxes que la gent és capaç de crear per diferents necessitats i usos, i l'assegurament del carrer com a peça clau de la vida dels barris. Així, l'espai públic és/ha de ser l'àmbit on tot és possible, un espai de creativitat social que tots entenem com a comú.

No ens equivoquem massa si valorem que això no és exactament així. La dinàmica social (jeje) ha portat a uns usos de l'espai públic que són viscuts com a problemàtics per a alguns col·lectius. Veïns de tota la vida, per exemple, que viuen com una agressió intolerable determinats comportaments, determinades presències -i exigeixen més policia al carrer. Acostuma a passar als barris populars, on la gent que hi viu les ha passades de tots els colors. I ara creuen veure -amb por- que les voreres, carrers i places ja no són seus. Malestar social in crescendo. I no ho oblidem: les percepcions són la realitat.

Com recuperar l'espai públic en el significat/sentit que volem que tingui? (perquè ho volem, oi? és la nostra opció). Quines polítiques actives es poden dur a terme? Serem capaços d'elaborar un programa d'acció en aquesta línia? Per cert: ha de ser un objectiu a assolir, aquest? Alguns pensem que si, en la línia de què és responsabilitat de la governança local fomentar el capital social, ajudar a construir comunitat. Con lo que está cayendo, si a més de patir com més va més pel futur, no tenim la possibilitat de parlar-ne i d'imaginar junts com ens en podrem sortir... el que queda és esgarrifós. Inacceptable. El renaixement de l'espai públic, una altra assignatura pendent. Ja en tenim unes quantes.

9/10/11

provar

Los experimentos con gaseosa, deia no sé qui. Però com avancem, si no és a base de jugar-nos-la? Assaig-error, se'n diu. A la França estan fent una cosa interessant. Amb tots els peròs i totes les distàncies, només faltaria. El papanatisme d'apuntar-se sempre a la última moda és tan estúpid -o més- que l'actitud conservadora-quietista d'aquell de les gasoses.

El que fan és interessant. No necessàriament imitable. Les tradicions són ben diferents, la cultura política també. Però és interessant, perquè provoca. Perquè fa palès que cal trobar maneres de fer coses -experiments!-, que cal mullar-se, actuar. Equivocar-nos, i tornar-ho a provar. Arran de la defunció de l'Steve Jobs, pare de tants gadgets que enamoren, s'han escrit milers de pàgines valorant la seva figura. Innovació, visió de futur, gosadia per dur a terme el que es somnia... Caldria, com tant i tant bé insisteix l'Innerarity, incorporar a la praxi política els costums i hàbits de la innovació que ens fa progressar.

Que ja no val només amb declaracions, anàlisis, teories, argumentacions, discursos, diagnòstics. Qua cal sortir del gabinet, a la calle que ya es hora... Ara!!! L'empeny que ens hauria de moure s'ho val: reivindicar la necessària Política per embridar mercats, apaivagar exclusions, tenir cura d'allò públic i teixir acords -de mínims, potser- per tirar endavant.

1/10/11

en parlem

segle XXI, i les parets han parlat. Alto y claro. Cal saber escoltar la gran remor, l'avís. Saber llegir el present. Gosar fer-ho.

29/9/11

aggiornamento

Sensibles com som als Centres Parroquials (el sentru), no podem estar-nos de cercar-los allà on anem. Doncs bé: en un pueblo italiano... han descobert una fórmula per a atraure la gent a la parròquia catòlica. Potser al PanzerPapa li agraden més les mogudes com l'aquest estiu a Madrid, però.

28/9/11

llegir, viure

La cita és d'Ernesto Sábato: "La novela es, hoy, el único observatorio desde el cual se puede considerar la experiencia humana en su totalidad". Ho he descobert, ho sé.




24/9/11

mort i enterrat

Tot i que la tossuda realitat s'empenya en mantenir vigents les línies fonamentals (je, je) del seu enfoc, i es deixa entendre des d'elles. Per alguna cosa serà. Potser cal rellegir... veient el mercat actual de producció de pensament tampoc és mala idea. En tot cas, com que ell (com ja va dir) no era marxista...


17/9/11

mar

ens van dir que la vida era això, era així. I potser sí, que ho és: però anant sense el velam desplegat, a cavall del vent. Que sigui, almenys, un camí ple d'aventures i ple de coneixences: provem-ho!

28/6/11

govern local

Prestació de serveis bàsics a la comunitat + cura de l'espai públic (en els dos sentits: físic i convivencial) + defensa dels interessos dels ciutadans davant de tercers (altres administracions, empreses grans de serveis). Dedicant-s'hi veïns i veïnes "normals", sense horari ni calendari (full time, com diuen). Legitimitats pel vot ciutadà (origen) i per l'exercici quotidià del servei públic (hi ha un referèndum diari sobre la feina que fan els electes locals, doncs els veïns s'hi adrecen sense intermediacions).




Modestament, això és l'àmbit de la política de debó. Algú amb un mínim de sentit comú pot pensar que són corresponsables de la tremenda crisi (global) que ens afecta? Algú que no sigui un cínic malintencionat pot posar en dubte la seva dedicació necessària per al bé comú?

Clar que tot és millorable. Cada dia els hi recorden els veïns i veïnes amb qui tracten de manera natural; cada dia s'hi comprometen, mirant-lis als ulls.







16/6/11

patirem

El lamentable espectacle d'ahir al voltant del Parlament havia tingut un assaig general el dissabte dia 11 a la porta de molts Ajuntaments. Però no hi era TV3 per retransmetre-ho pràcticament en directe.


La violència invalida qualsevol plantejament que formuli qui la practica o qui cínicament prova "d'explicar-la". Quan repetim les obvietats és que alguna cosa va malament, molt malament.


Han sortit de l'armari -i estan fent molt soroll- les minories que no accepten el "joc" de les institucions. Amb l'excusa d'un o altre radicalisme, manifesten (a voltes violentament) la seva ràbia, no sé si el seu odi. Patirem.

7/6/11

reivindicarem el servei públic

D'un diari digital: El tripartit va pagar un total de 110.000 euros a l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez Rubí en un any per assessorar José Montilla com a president de la Generalitat, segons ha sabut e-notícies. Gutiérrez Rubí, que dirigeix la consulta Ideograma, va impartir a Montilla sessions abans de comparèixer per a la declaració institucional en la que va anunciar la convocatòria d'eleccions al Parlament, la participació al programa 'Àgora' de TV3 o el de 'La Noria' de Telecinco, entre d'altres.


No cal fer demagògies barates, ni donar crèdit a un enfoc de notícia tendenciós com una mala cosa. Però és que nos lo ponen a huevo. I al final queda tot esquitxat, fins al més modest i honest servidor públic en un petit Ajuntament. Indignats per dignitat. Com fer-ho, per posar en valor el servei públic? Potser la primera i principal mesura és donar exemple. Convertir la conducta en tot una declaració de principis. Tanmateix, no n'hi haurà prou.

4/6/11

el show ha de continuar

De nou, el partit de les venerables sigles (erc) ens demostra que no és propietat de ningú, ni tan sols dels seus dirigents. És un instrument per a... aquí ja no sé què dir. De nou, un que ha estat cap de colla una temporadeta, en Carod, se'n va del partit, igual que ho va fer un altre que també va ser-ho, en Colom. Com si es tractés d'un sil·logisme, podem concloure que el proper cap de colla serà en Laporta.

Més espectacle: la dreta espanyola farà auditories a les comunitats autònomes i ajuntaments que ha "conquerit" -en buena lid electoral. No a València, Múrcia o Castilla la Vieja. Per cert, la dreta a tot arreu fa igual, sembrant desconfiança en les institucions i preparant el camí per a retallar serveis públics. A Catalunya, si més no, aquesta pretensió seria ridícula, perquè els comptes dels ajuntaments estan auditats per partida doble i triple. A Castilla la Nueva han trencat el motllo, i s'han passat de frenada: sense veure ni un sol paper, ja han declarat que la comunitat autònoma està en fallida. Aquest és l'estil: la deslleialtat absoluta, la terra cremada. I s'aplica per igual a la lluita contra el terrorisme, a la solvència de l'Estat o a la gestió de la crisi del cogombre.

Cal entendre que és força complicat dur les coses pel camí de la normalitat i no fer gaire el ridícul. Costi el que costi, ens costi el que ens costi.

2/6/11

la deriva

Escoltant cançons de Leonard Cohen -metafísica chill out -, sorprenent premi "de las letras". Posant-nos al dia de lectures pendents (quin estiu de plaers indescriptibles ens espera!), acabo d'acabar amb l'"Espanya, capital París" (el tinc per cortesia d'un senyor de Barberà). Déu n'hi do! Evidències empíriques que no ens poden deixar indiferents. M'ha anat bé per enriquir les anàlisis de capçalera que per a mi són les que fa l'Enric Juliana -qui va posar en circulació això de la "deriva". No ens deixem endur pel victimisme (la culpa de tot la té Madrit i també el PSC) dels que ara tornen a manar -les coses han tornat al seu lloc natural. Però cal orientar el nostre federalisme de manera radical: les decisions que es van prenent en el camp de les infraestructures van consolidant un mapa de l'Estat (mapes, mapes) on tenim un problema greu.

De debó: de cara a la tardor (calenta tardor, aquest any) calrà tenir molt en compte la realitat descrita pel professor Bel. Per cert: em sembla que era això, allò del catalanisme postnacionalista -el que vam començar a pensar ja fa temps, quan el president Maragall va obrir-ne el camí i una mica abans. L'Eduard parla de ser independentistes per interès. I hi havia un llibre de l'amic del President, en Rubert de Ventós, que plantejava -a la seva manera- que cal voler la independència.

Bé, no crec en aquesta paraula, no crec que haguem de ser fetixistes amb això. Cal ser agosarats i pensar més enllà dels vells esquemes. Som al segle XXI i a Europa, inexorables són l'espai i el temps, condicions necessàries de la nostra condició -que hauríem de considerar a la manera de l'aire i el colom kantians: l'ocell pot pensar que l'aire el frena, però en realitat vola perquè n'hi ha, d'aire (era així, això?).


26/5/11

si, ja sé

No tenim la raó en propietat, i ens emprenyi o no, la veritat és el que la majoria diu. És fotut, el relativisme. Tot i que hi ha àmbits en què la discusió racional ens pot portar a conclusions útils que podem considerar universals.


En tot cas, quan les dretes (de tota mena) pujen electoralment, a més de l'obligada autocrítica -què és el que hem fet malament?- recordo sempre aquest vell acudit. Ah! hi ha també versió espanyola: vivan las caenas...

+ política

Més política, és el que cal. Els dos grans temes -que no són en absolut qüestions apolítiques- són: (1) l'equitat: com distribuïm beneficis i càrregues; (2) la Democràcia: com prenem decisions. Ens agradi o no, cal treballar amb les eines que tenim (els partits). Renovant-los, reinventant-los. Assegurant, en tot cas, que un mínim de racionalitat s'imprimeix en la governança d'allò comú.


25/5/11

mar de fons

Ja fa temps que augmenten la fragmentació, l'heterogeneïtat i la individualització. La crisi sòcio-econòmica ha intensificat totes tres tendències de disgregació social i la banalització de l'acció pública. El coneixement científic no ens dóna eines suficients per a explicar-ho ni per actuar en la realitat segons el que creiem/volem. El debat en termes tècnics, fins i tot, resta obert en molts extrems. D'exemples n'hi ha a carretades: hi ha explicacions d'experts que defensen una cosa i d'altres que ho fan -amb la mateixa autoritat- amb la seva contrària. La política, per tant, és més necessària que mai.


Si els objectius a assolir són clars i compartits per una majoria evident, i els instruments per assolir-los són coneguts, no cal política. En els casos -cada cop menys- que les coses es disposen així, tenim professionals del ram que fan la feina, i la fan bé. Duen a terme plans viables i estandaritzats, tècnicament impecables. Eficàcia i eficiència assegurades, perquè a aquestes alçades n'hem après molt.


El problema és que aquests casos són ben pocs, i en tot cas són poc significatius. El problema és que el normal desenvolupament de la vida col·lectiva, a les nostres ciutats i barris, implica que els objectius no sempre són compartits i que els mitjans/instruments per assolir-los no sempre són coneguts.


La política és l'activitat de vetllar pel bé comú. I això s'ha de fer en un medi ambient de creixent complexitat. Ens cal aprofundir en les actituds que hem començat a practicar a l'hora de governar: negociació amb els múltiples actors/agents que intervénen en una qüestió, aprenentatge social, innovació... en definitiva: construcció col·lectiva de diagnosis plausibles dels problemes i de llurs corresponents solucions. Anem irreversiblement cap un règim de govern col·lectiu, la condició de possibilitat del qual és la seva fortalesa.

Fortalesa basada en àmplies bases socials i suports transversals. Fonamentada en conviccions profundes i compartides. Cal ser molt fort i tenir-ho molt clar per a obrir la mà i assegurar la governança necessària en els nostres barris i ciutats.

La crisi en les seves múltiples facetes ens hi obliga, a anar per aquí. La percepció generalitzada -auge dels populismes- de què les institucions pateixen un dèficit de legitimitat queda radicalitzada per la vessant econòmica de la crisi. El malestar social, en diuen. O sabem llegir honestament allò que ens passa -i el que ens espera- o se'ns en va tot a fer punyetes a 10 anys vista. O ens possem d'acord els que creiem que això té sortida -una sortida raonable, èticament compatible amb les nostres conviccions- o deixarem en mans de l'arbitrarietat absoluta el futur de les nostres ciutats i barris.

leonardo



24/5/11

el repte

Què ha passat? Anàlisis de tota mena i analistes de tots els colors ja ho expliquen, ja. I més o menys es pot construir un relat plausible. Però quan cal aplicar-lo a allò que és més immediat, la cosa es complica. Li deia al Daniel que n'estava capficat, perquè és tot un repte intel·lectual. Un repte dels bons, que neix d'un sotrac emocional, i per això és significatiu -i per això cal racionalitzar-ho.

L'enfoc s'ha de radicalitzar, i cal fer un pensament sobre el sentit profund de la missió política. Per a què? Pensem/actuem com si tinguès valor ocupar-se i preocupar-se del bé comú, i com si aquest valor haguès de ser reconegut amb el vot -un vot que legitima el tipus d'orientació que es dóna a aquesta ocupació/preocupació: la majoria decideix com i qui ha de governar provisionalment (cada 4 anys, examen). Hem entès, també, que la participació en allò públic/comú va molt més enllà del vot, és clar. I fomentem que la gent s'impliqui en la governació; i ho fem bé, això. Escoltem, col·laborem, adaptem les burocràcies, ens apropem... hem inventat això dels "serveis personals", que són els serveis públics adreçats directament a les necessitats individuals.


I resulta que el món real sembla que ja no és així. Almenys una part de l'equació ja no funciona: el vot respòn a una lògica diferent a la de legitimar el tipus de servei públic rebut. Si, és clar: si no es fes una gestió boníssima no n'hi hauria ni un, de vot.


Però no és suficient, no n'hi ha prou. Hi ha actituds i missatges que atrauen vots, independentment dels vells esquemes de la política entesa com servei públic (en els que encara ens movem). Des de la nostra convicció ho anomenem populisme, demagògia, cinisme o coses per l'estil. I ens neguem a practicar-ho, perquè per a nosaltres seria una caiguda imperdonable.


Paga la pena, tanmateix?






21/5/11

no n'hi ha prou



No n'hi ha prou amb manifestar públicament la indignació. Cal posar-la al servei de moviments d'eficàcia transformadora de la realitat. Si no, pot esdevenir un lament inútil, romàntic... adolescent.




Lo revolucionario sería romper eficazmente con el populismo, con esa inmediatez y adulación que está en el origen de nuestras peores regresiones. Y este tipo de llamamientos sigue ofreciendo explicaciones simples para problemas complejos. La indignación deja de ser en exabrupto inofensivo e ineficaz a la hora de modificar los hechos intolerables que la suscitan cuando incluye además algún análisis razonable de por qué pasa lo que pasa, si identifica bien los problemas en vez de contentarse con haber encontrado a los culpables, si propone algún horizonte de acción.



Indignar-se, si, és un primer i imprescindible pas. Però cal continuar caminant: percepció moral de la realitat --> indignació --> anàlisi --> acció. I l'acció sempre serà insuficient, contradictòria. Treballar amb allò possible. J'ai soif de possibles...


18/5/11

sol de nit

Astorament, interrogants. Però també la sensació de què alguna cosa s'està movent de debò.

8/5/11

descentrats

El lema escollit per la dreta espanyola, en aquestes eleccions, és centrados en ti. Juguen amb el sentit i la intenció de la idea de "centre": el no-espai al que es volen adscriure, ja que en l'imaginari col·lectiu de la cultura política espanyola el centre és un valor positiu, o almenys ho era. I alhora, apunten cap a la idea de què estan interessats en les persones, individualment enteses. Com a bons liberals, ens diuen que no estan ocupats/preocupats de debó per res més que per atendre les persones i les seves necessitats. El laboratori propagandístic els hi funciona la mar de bé. Llàstima que la dissonància sigui tan radical, que estigui tan lluny el que volen que pensem que diuen i les seves veritables actituds.
Centrados en ti els serveix com a lema per a tota mena de candidats/es, locals i autonòmics, a tot arreu. És el lema de la campanya dels que diuen que els socialistes propicien que ETA estigui a les institucions i barbaritats per l'estil. No els importen gens ni mica les especificitats de cada lloc, de cada poble, ciutat o comunitat autònoma. Van al que van: a por ellos.
I això de "en ti" també té la seva derivada... Individualisme i individualització: els signes dels temps. El triomf del capitalisme consisteix en conformar les consciències de tal manera que pensem només en primera persona del singular. Yo, mi me, conmigo. Els poders públics (tots corruptes, és clar) estan per a servir-me, per solucionar qualsevol contratemps que em trobi. La culpa de tot és de l'Ajuntament. Prometen centrar-se en mi, em prometen que guanyaré jo si els voto. Intenten portar el debat públic cap a aquest individualisme radical. La post-política, o la post-democràcia de què parla un sociòleg anglès amb nom del jugador de futbol (Crouch).
Manda huevos que haguem de ser conservadors i reivindiquem conservar el sentit d'allò col·lectiu i públic. És que si ho perdem ho perdem tot. Si guanya el "tu" perd el "nosaltres".

4/5/11

resistir

En un món globalitzat, l'espectacle mediàtic casolà no deixa de tenir un punt ridícul. Una opció política no es pot presentar a les eleccions, i això és un error gravíssim al deixar sense possibilitat de mediació política a tot un sector de la societat basca. Què hauran de fer, ara? De fons, els brams de la dreta, descaradament llençada al precipici de la irracionalitat (com al 93-96 del segle passat). La política-basura com a estil d'intervenir en els afers públics. Amb els temps que patim, i com si fos un fet natural, com les plujes i tempestes, la moda es va extenent, i proliferen tot tipus de populismes irresponsables amb diferents escales -també a nivell local, com bé sabem. I a punt de començar una campanya electoral. A veure si som capaços de contenir aquesta ofensiva forassenyada. Resistir. (= Indignar-nos, pensar/desitjar, compartir, voler, actuar).

3/5/11

sortint




















Com si hagués estat en un forat. Fosc com una oposició, profund. Poc a poc, recuperem la normalitat, i déu n'hi do. Miro al voltant, com aquell que sortia de la caverna... i no m'enlluerna el Sol. M'empatxen les notícies que a través del paper -quin plaer llegir el diari assaborint-lo- i les pantalles -quin plaer fer zapping- dibuixen l'escenari on vivim la representació dels nostres dies -nostres? En parlem.

28/3/11

donant voltes al capital social

El capital social és prerequisit d’una política pública efectiva. També en pot ser una conseqüència, i generar un cercle virtuós de retroalimentació permanent. Així, si s’incrementa el capital social a partir de les polítiques públiques, augmentarà el grau d’eficàcia d’aquestes mateixes polítiques –perquè seran més legítimes, en tant que més participades. És per això que qualsevol plantejament -polític, cívic, o cívico-polític- que es faci en relació a l’impuls del benestar, de la igualtat d’oportunitats, de l’equitat, etc... ha d’acceptar que el capital social és una peça clau que no es pot deixar de banda, una condició indispensable per a convertir els objectius programàtics –els grans principis- en realitats en construcció. El capital social pot ser considerat com a individual o com a social. També pot ser vist com un patrimoni comunitari. El capital social resideix en les relacions socials -les xarxes-, i és recolzat per elements simbòlics i axiològics a totes les cultures. La massa crítica de la que pot emergir, en condicions propícies, està àmpliament arrelada a tot grup social: les relacions de parentiu, veïnatge i identitat que acostumen a servir de base per a la confiança i la cooperació, i els sistemes simples d’intercanvis no mercantils basats en el principi de reciprocitat; també les agrupacions espontànies i institucionalitzades en els barris i ciutats, les seves activitats i la seva vida quotidiana. Com a producte emergent de les relacions individuals i les xarxes socials, es pot facilitar –o dificultar- la generació de capital social incidint en les bases materials d’on sorgeix i potenciant el seu caràcter d’element vertebrador de la societat. La centralitat dels aspectes culturals o axiològics, com ara la confiança, afegeix complexitat a les polítiques orientades a la creació de capital social i requereix actuacions a llarg termini. Aquestes polítiques públiques poden ser dutes a terme, en part, des de l’àmbit local, considerant la generació de capital social de manera transversal. La gestió d’aquesta “nova” dimensió implica lideratge i comunicació, i lliga amb la noció de “govern relacional”. A totes les polítiques públiques se’ls hi pot afegir un plus per a què generin capital social. Es pot afegir valor en aquest sentit a qualsevol actuació en matèria urbanística, de serveis socials o d’educació. Per altra banda, també hi poden haver polítiques intencionalment adreçades a la promoció de capital social.

16/3/11

de vegades la por


La natura desbocada, incontrolable. I la por, un altre cop. Això de la societat del risc dóna joc, eh? Com a idea reguladora, si més no.


28/2/11

cecs i sords

Hay una constante inmersión autista de lo mediático en un efímero presente que borra todo lo demás (EVM)


24/2/11

el govern local és govern

El gobierno local siempre se ha visto sometido a una doble lógica administrativa y política. Desde la lógica administrativa, los gobiernos locales existen en tanto son capaces de mejorar la provisión de determinados servicios públicos. En consecuencia, su justificación nos remite a conceptos como los de eficiencia o eficacia. Jeremy Bentham, el primer autor en referirse a los ayuntamientos como gobiernos locales, argumentaba su existencia a partir del aumento en la productividad que resultaba de una estructuración descentralizada -y jerarquizada- de la administración pública.

Desde la lógica política, en cambio, los gobiernos locales se justifican básicamente por su contribución al buen funcionamiento de la democracia. Para John S. Mill, desde posturas liberales, los gobiernos locales se justifican sobre todo porque producen efectos positivos sobre la política general. Proporcionan élites preparadas y ciudadanos educados. Dispersan territorialmente un poder que, de otra forma, tendería a centralizarse y a hacerse menos transparente. En la misma línea, aunque observando la otra cara de la moneda, los comunitaristas justifican los gobiernos locales por los beneficios políticos que generan en el propio municipio: incrementan la proximidad de la política, la capacidad de interlocución de los ciudadanos, la igualdad en el trato o la libertad de cada persona para participar en la construcción de su comunidad.

Hay que advertir de entrada que la lógica política adquiere matices importantes cuando se aplica al ámbito local. En este sentido, se ha esquematizado una distinción entre Política con P-mayúscula y política con p-minúscula. La primera se referiría a aquellas actividades destinadas a regular el conflicto social y a generar orden a través del ejercicio del poder. La segunda se aplicaría de modo más específico a la gestión de los conflictos que aparecen en la provisión de bienes y servicios públicos. Desde una aproximación politológica tradicional, la Política con P-mayúscula es generalista y se desarrolla en los niveles estatales, mientras que la política con p-minúscula es particularista y aparece como un componente esencial del gobierno local.


El “nuevo localismo”

…ha tomado fuerza en época reciente la observación de lo que la literatura especializada ha calificado como nuevo localismo. El nuevo localismo postula que en un entorno cada vez más diversificado y más globalizado el rol de los gobiernos locales no sólo no se ve debilitado sino fuertemente reforzado. Intentando formular lo más sintéticamente posible los argumentos del nuevo localismo, debemos referirnos a dos variables fundamentales: la diversificación de las demandas sociales y la globalización de la economía.

La aparición de un conjunto de nuevas tecnologías ha facilitado una gran flexibilidad en la producción de bienes y servicios. Flexibilidad que permite dar respuesta a las demandas cada vez más segmentadas y especializadas de una clase media cada vez más exigente y particularista. Además, los procesos de dualización social están marginando a un número creciente de nuestros conciudadanos, que no tienen acceso a ninguna prestación social, incapaces de hacer llegar sus necesidades la administración y que requieren de intervenciones que asuman la complejidad e su situación personal.

En este nuevo contexto, los gobiernos locales se encuentran en una situación privilegiada tanto para adaptar sus servicios a las demandas cada vez más diversificadas de sus ciudadanos-integrados como de acceder a las necesidades de sus ciudadanos-excluidos. De su posición de proximidad, en definitiva, se ha deducido un reforzamiento del municipio, entendido como el ámbito mejor situado para conocer y dar respuesta a las demandas y a las necesidades de los ciudadanos.

Por otro lado, el tan mencionado proceso de globalización económica también ha comportado la revitalización del ámbito local. Daniel Bell ha señalado que "... el Estado-nación es demasiado pequeño para los grandes problemas de la vida y demasiado grande para los pequeños problemas de cada día." En la primera parte de su afirmación, Bell se refiere al impacto de la globalización sobre unos Estados-nación que se ven superados por la creciente importancia de los asuntos supranacionales. Pero la parte que ahora más nos interesa de la afirmación de Daniel Bell es la segunda, pues nos permite intuir que algunos de los problemas, que sufrimos -de los pequeños problemas de cada día- podrían ser resueltos con mayor éxito en un nivel infraestatal; es decir, en el ámbito local.

Se trata, además, de una intuición corroborada por el propio dinamismo que, desde finales de los ochenta, están mostrando los entes locales. Los municipios canalizan un número creciente de demandas políticas y económicas, desarrollan iniciativas novedosas destinadas a ofrecer nuevas respuestas a los problemas de la colectividad, y participan en los múltiples escenarios donde se toman las decisiones que afectarán a la calidad de vida de los ciudadanos. Todo ello se debe a que el propio proceso de globalización potencia el rol de los responsables locales.

La hipotética superación del Estado-nación desde el flanco internacional y desde el flanco local provoca una profunda alteración en la formas de gobernar. En contraste con el centralizado y universalista Estado de Bienestar tradicional, el nuevo Estado aparece descentrado y localista. Las jerarquías de gobierno se desmoronan para reaparecer bajo la apariencia de una compleja red de actores y relaciones. Una red donde los representantes locales dejan de ser un simple eslabón en la cadena de mando para convertirse en actores políticos y económicos relevantes.

Ante este cambio de panorama, los políticos locales no pueden obviar su responsabilidad ni excusarse en un exceso de trabajo gerencial. Se ven empujados a ejercer como los actores políticos que son y aprovechar las oportunidades que en cada caso les ofrezca su comunidad y su entorno.

Aquest procés contrasta amb la percepció que la majoria encara sembla tenir dels governs locals: es veu en ells més una agència executiva que no un poder d'arrel política amb la seva legitimació electiva corresponent. Això podria explicar, en part, l'abstenció diferencial que hi ha als comicis locals ---> feina a fer: fer entendre la dimensió política del govern local, explicar-ho bé.
Extret de: JOSEP M. VALLÈS - QUIM BRUGUÉ: La dimensión política en el gobierno municipal español:algunas hipótesis. Papers de Formació Municipal, número 44, març 1998

Apologia del govern local

Es evidente que el gobierno local se enfrenta al futuro desde una agenda de actuaciones más compleja y heterogénea de lo que lo hacía años atrás. Pero, precisamente, el cambio de época en el que estamos inmersos resitúa la significación y la capacidad de gobierno de los ayuntamientos. La vida de los ciudadanos y ciudadanas está hoy más llena de incertidumbres y de dudas sobre su trabajo, su familia, su vida, de lo que lo estaba hace unos años. Estas incertidumbres planean sobre la realidad social y afectan la vida de pueblos y ciudades. Y cada vez más la calidad de la política se medirá a partir de lo que ocurra en la decisiva esfera de la cotidianeidad, de los estilos y formas de vida.

Son precisamente los ayuntamientos y sus equipos de gobierno los que desde posiciones de primera fila deben gestionar y tratar de implicar conjuntamente a la ciudadanía en la gobernación de la vida local, y en la resolución de unos problemas cada vez más complejos y más difíciles de resolver desde el nivel en el que están hoy situados los recursos y las estructuras de gestión de que disponen los gobiernos locales.

Si algo queda claro es que el bienestar individual y colectivo de los ciudadanos depende cada vez más de la capacidad de servicio y de la capacidad de gestionar servicios y recursos desde la proximidad de los gobiernos locales. Sin los ayuntamientos no hay bienestar ciudadano. Y este programa de servicios se presta, demasiadas veces, contando con recursos escasos y con grandes dosis de voluntarismo.

Esa constante labor de gestión de incidencias, de agente multinivel, se puede hacer mejor o peor. Pero lo que es seguro es que resulta cada día más relevante para el ejercicio de los derechos de ciudadanía y la poca o mucha calidad de vida de una población. Una población alejada de los vericuetos de poder y perdida en muchos casos ante la indiferencia de unos servicios autonómicos o estatales que pueden no sentir al mismo nivel esa presión directa y constante de la calle. Los problemas de la gente requieren políticas pensadas y gestionadas desde la proximidad, con lógicas trasversales y con mecanismos y estilos de gobierno y gestión participativos. Hace falta sumar esfuerzos, generar complicidades y consensuar procesos de avance, en el marco de unas opciones estratégicas definidas de manera comunitaria, aprovechando las oportunidades de la proximidad territorial. Ése es el reto de los gobiernos locales en los momentos que vivimos. Los necesitamos más que nunca.
Extret de: Joan Subirats (EL PAÍS, 27/10/06):

9/2/11

M'ha semblat sentir a la ràdio que a Barcelona estan sota una "boina" de contaminació. Al Pais Basc, si us plau, que deixin una oportunitat a l'esperança -tot i l'escepticisme obligat, és clar.

5/2/11

l'és i l'ha de ser

Enfront dels administradors oficials del realisme cal defensar que la Política no és -no ha de ser- simple administració, ni mera adaptació. És -ha de ser- configuració de possibles, disseny de marcs d'actuació, definició de nous espais públics. Es relaciona -s'hauria de relacionar- amb allò inèdit o insòlit, dimensions de la realitat que no són importants per a d'altres ocupacions socials ben honrades, però alienes a les inquietuds provocades per l'excès d'incertesa. El tipus d'acció que és -que hauria de ser- la Política no treballa únicament amb les regles de l'experiència, amb els ensenyaments còmodament emmagatzemats d'allò sabut. Qui sigui capaç de concebre la incertesa com oportunitat veurà com el desgast d'alguns conceptes tradicionals fa possible novament la Política com a força d'innovació i transformació. És urgent dur a terme una redefinició del sentit i dels objectius de l'acció política a partir de la idea de què en ella es coneix. És a dir, es descobreixen aspectes de la realitat i possibilitats d'acció que no poden percebre's des de les nostres pràctiques rutinàries i els nostres debats preconstruits. Tard o d'hora caldrà elaborar una definició pròpia de l'esquerra en camps com la seguretat, la inclusió social, Europa, el pluralisme o la mundialització. La intel·ligència política, ara, consisteix en aprendre la nova gramàtica dels béns comuns que es realitza en aquests afers -entre d'altres.

4/2/11

autoestima


Tanmateix, allò que ens constitueix no és que el que tenim sinó el que som - i el que fem. Tot i que, al cap i a la fi, entre ser, tenir i fer tampoc hi ha tanta diferència. I esperar, sommiar, desitjar, voler... estimar!


3/2/11

l'estrella

Coses nostres, coses bones que tenim. De nou, la cervesa que patrocina el Barça ha fet un anunci que fomenta l'autoestima col·lectiva. Potser és mirar-nos massa el melic, però es fa d'una manera gens provinciana, moderna -i amb una estètica contemporània i uns protagonistes adients. Potser s'han oblidat algun referent, i potser la tria és parcial -perquè no es menciona en Llach, com diu l'Eduard. Però no hi ha res de sobrer, tot està milimetrat eficaçment -el que diuen, qui ho diu, el que es veu, el moviment, el color, l'ambient, el paisatge. Potser sí que pot semblar pervers utilitzar l'apel·lació a valors tan sublims com a argument per a fer publicitat -més o menys, el que fa un banc (català, això si) amb Guardiola i el seu discurs. Però, què carai! Algú ho havia de dir: tenim la capacitat de tirar endavant, de sortir-nos-en. Cal agrair la injecció de moral, el bany de realisme.

20/1/11

paraules

Ara que ens hi posem, cal recordar que els fets són les paraules. Una cita clàssica, de Gòrgies de Leontini: "El poder de la paraula per a la disposició de l’ànima és anàloga a la funció dels fàrmacs en la naturalesa dels cossos… alguns treuen la malaltia i altres la vida, com els discursos, uns entristeixen, altres alegren, altres terroritzen, altres encara infonen valor als oients i finalment altres embruixen i enverinen l’ànima amb idees perverses.”

9/1/11

un canon

El que dèiem, i una altra metàfora dels "nous temps" que ens toquen transitar. Les superestrelles del pensament al segle XXI, relacionades pel diari ultramodern de la nostra trista i dissortada tribu. Com s'hi diu de manera explícita, un índex amb els filòsofs de més ressò dels últims anys, una guia de lectura per al pensament contemporani que trepitja terrenys tan diferents com la identitat, l'economia i la religió.
Això no pot ser! Del insuportable present, tanmateix, com (ens) en sortim? El combat per la cultura, que ens crida per a constituir-nos.

amb el No no n'hi ha prou

La mayor paradoja del tiempo político actual es la coincidencia de la crisis más aguda del capitalismo con el hundimiento generalizado de la izquierda. El poder del miedo, esa doctrina del shock que Naomi Klein supo denunciar antes de la hecatombe de 2008, tiene mucho que ver con lo que está ocurriendo. Una crisis excepcional exige respuestas excepcionales, pero hasta el momento la izquierda sólo ha dado síntomas de entrar en pánico y de aceptar responsablemente todas y cada una de las recetas de los cerebros del neoliberalismo: susto o muerte. La secuela más grave del crash económico consiste en esa debilidad patética de la política frente a los mercados. Los amos de las finanzas, que no son entes abstractos sino inversores, banqueros y especuladores con nombres y apellidos, han dictado una especie de servicios mínimos al Estado del bienestar, cuya subsistencia futura parece depender más de la caridad que de un progreso social justo. El terremoto al que asiste la socialdemocracia, siempre dispuesta a entrar en una desorientación melancólica, debería servir para repensar una posición de izquierda ante el tsunami de la globalización. Si algo está demostrando la crisis, es la absoluta hipocresía de quienes la provocaron y la necesidad de fortalecer la democracia. Por eso hacen falta alternativas realistas que respondan sin complejos (y sin miedo) al dominio conservador en la economía, en los medios, en el lenguaje y hasta en la forma de explicar el mundo.

És cert, si... però què fer? Viure d'una altra forma, autrement. Fins on es pugui, que no és gaire. Atrapats a les tupidíssimes xarxes del domini conservador... com viure les alternatives? Perquè proposar-les és fins a cert punt fàcil. El problema de l'esquerra té a veure, també, amb la paradoxa de no saber què fer per foradar la impermeabilitat d'aquelles xarxes. Què fer des del qüotidià, des de les institucions, des dels governs. I fer-ho, és clar. Tot i que el primer fet és la paraula; al principi era la paraula, i aquesta es va encarnar en accions possibles que obrien horitzons de sentit. Si, és cert... primer de tot, el combat per la cultura.


8/1/11

Gran metáfora

Cualquiera con un mínimo de sensibilidad intelectual, incluso estética, no puede dejar de sentir un sobresalto cada vez que pasa zapeando por donde estuvo en su día CNN+ y se encuentra con lo que ahora ocupa su lugar. Este malestar seguramente deriva del hecho de que sabemos que aquí se ha producido algo más que un mero intercambio de canales. Estamos ante un caso de libro de la fagocitación de una cadena de información seria y de rigor por parte de una de las manifestaciones más burdas de la novedosa "cultura popular". Es difícil encontrar un ejemplo tan gráfico de la lucha darwinista por las audiencias bajo el signo de la nueva sociedad de masas. Lo que hemos perdido y lo que lo ha sustituido se ha convertido, de golpe, en una metáfora extraordinaria de lo que de una forma más pausada ha venido pasando en nuestro país -y no sólo- a lo largo de los últimos años: la progresiva e implacable banalización del espacio público. El problema es que cuando estos escasos oasis mediáticos se secan, como acaba de ocurrir con CNN+, ya nada o casi nada puede impedir la propagación del desierto. Con la digna excepción de algunos medios públicos, si consiguen sobrevivir. Como muestra la oferta que encontramos en la multiplicidad de canales de TDT, la nueva pluralidad televisiva no ha aumentado un ápice el acceso a algún programa que fomente el desarrollo de una cultura pública crítica y exigente. Como en su día ocurriera en Italia, este proceso de gradual banalización se ha ido implantando de forma silenciosa y en nombre de valores tan dignos como el entretenimiento y la diversión. Poco a poco, sin embargo, se ha logrado laminar las fuentes que mantenían viva lo poco que quedaba de la cultura política tradicional, casi de la cultura a secas. En una deliciosa ironía del destino, y por seguir en ese mismo país, el empresario que se encargó de empujar a los márgenes mediáticos a quien no participara de su filosofía acabó de primer ministro, e incluso se permitió gobernar como un entertainer, con velinas incluidas.