23/12/16

la complejidad es inevitable, no hay soluciones sencillas, pero si hay algo que nos acerca a ellas no es la identidad, sino reconocernos en la aparente diferencia gracias al problema compartido

19/11/16

evitar-ho

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.

S’acaba el mes i porta un altre mes.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.

Aquest darrer vers m'encisà ja fa temps... ho lligava amb allò de què cal alliberar-se de l'estructura de l'espera, i viure el moment -i viure!. L'etern retorn nietzschià, potser. Esgotar els instants, "como si no hubiese un mañana". 

El poema sencer m'esgarrifa, tanmateix. Com evitar-ho, això: heus aquí el repte. Cavafis, en traducció d'en Joan Ferraté. 

16/11/16

veritat absoluta

E ti vengo a cercare 
anche solo per vederti o parlare 
perché ho bisogno della tua presenza per capire meglio la mia essenza
Questo sentimento popolare 
nasce da meccaniche divine 
un rapimento mistico e sensuale 
mi imprigiona a te. 
Dovrei cambiare l'oggetto dei miei desideri 
non accontentarmi di piccole gioie quotidiane 
fare come un eremita 
che rinuncia a sé. 
E ti vengo a cercare 
con la scusa di doverti parlare 
perché mi piace ciò che pensi e che dici 
perché in te vedo le mie radici
Questo secolo oramai alla fine 
saturo di parassiti senza dignità 
mi spinge solo ad essere migliore 
con più volontà. 
Emanciparmi dall'incubo delle passioni cercare l'Uno al di sopra del Bene e del Male 
essere un'immagine divina 
di questa realtà. 
E ti vengo a cercare 
perché sto bene con te 
perché ho bisogno della tua presenza




7/11/16

actuar

El nostre pare Aristòtil deia que la vida d'una persona lliure ha de ser independent de les precarietats de la vida i dels seus imperatius. Per exemple, la vida del comerciant no ho és, de lliure, doncs està centrada en el guany. Les formes de vida lliure tenen en comú –segons H. Arendt- el seu interès en allò bell, és a dir, en les coses no necessàries ni merament útils.

El savi suggereix tres formes de vida lliure, contraposades a d'altres que només estan enfocades a la mera conservació de la vida; són: la que s’orienta al gaudi de les coses belles, la que engendra actes bells a la polis i, en fi, la vida contemplativa dels filòsofs.

Deixem per ara la primera i la tercera. El polític i la vida lliure, doncs. la vida que engendra actes bells a la polis. La vida del polític està constituïda pel fet d’actuar (Arendt, també). Quin actuar? Si ha de ser lliure, no pot estar sotmès al veredicte de la necessitat ni de la utilitat. Ni administrar ni produir, doncs, poden ser una vida política. No es troben entre les formes de vida que són dignes d’una persona lliure i en les que es manifesta la llibertat, doncs es limiten a produir allò necessari per a viure i allò que és útil -per a una societat. No són accions que es realitzin per si mateixes, sinó que es subordinen a una finalitat. A causa de la seva manca de llibertat i de què vénen determinades des de fora, no són belles –incorporant la noció de bellesa que abans hem manllevat d’Arendt i que té a veure amb la gratuïtat i la manca de necessitat.

Com per la convivència humana es necessiten organitzacions socials, aquestes no apunten a  cap acció genuïnament política. L’economia i l’organització, l’administració, que calen per a mantenir una comunitat no són accions genuïnament polítiques. Són absolutament imprescindibles, sí; però són àmbits per a la tècnica, no per a la Política.

En tant que lliures, els polítics han de generar dies bells més enllà del que és necessari per a viure i d’allò que és útil. Actuar políticament significa fer que comenci quelcom nou de debò (Han).

Heus aquí una línia de demarcació per a establir quins són els àmbits –complementaris- dels polítics i dels tècnics.

La política actual sembla sotmesa per complet als imperatius sistèmics. Gairebé no disposa de marges. La manca d’alternatives, jou sota el qual treballa la política actual, fa impossible l’acció genuïnament política. La política actual no actua, sinó que treballa –administra. La Política hauria d'actuar, d’oferir una alternativa, una opció real. El polític, en tant que lligat pel sistema, no és lliure en sentit aristotèlic, sinó servent. Servent del Capital. El Polític hauria de generar dies bells; fer que comenci quelcom nou de debò. I després el tècnic farà possible que es materialitzi.

Ah! dues notes:

(1) Quan parlem de “polític” o “Polític” ens referim al subjecte o a la figura, independentment del gènere. També podríem haver dit “la persona política”, o “el polític i la política”.

(2) Naturalment, i en contra del que deia Aristòtil –que al cap i a la fi és fill del seu temps- també es pot ser lliure i feliç treballant i/o produint. Des de l’època antiga hem anat descobrint i construint àmbits de llibertat i vida plena cada cop més amples... Tot i que els anem fent més estrets. Quina paradoxa, no?

lo bello.1

Allò bell promet llibertat i reconciliació. 
En presència del que és bell desapareixen els anhels i els imperatius. 
És així com fa possible una relació lliure amb el món i amb si mateix.
No una relació mecànica, instrumental, interessada. 
Art versus Capital.

24/10/16

la consciència

Hi ha un corrent de l'activitat filosòfica (potser el que té més sentit de tots, segons el meu amic Jordi Fernàndez) que té en la consciència un dels temes on cal centrar més l'interès. Una manera d'abordar-lo.... una sèrie brutal! Descoberta per l'Eduard, com tantes coses... 


8/10/16

desig

Comprendí que a veces las palabras me obedecen, y entonces se convierten en un arma inigualable para desenterrar lo que pienso y el ruido vano del mundo me esconde. 

Supe que redactar un texto puede convertirse en un proceso vital.

2/10/16

Pensar és alterar els menús que ens han escrit

No m'agrada gens (gens!) aquest diari que es diu "Ara". Però alguna cosa bona sí que té: per exemple, una entevista amb la Marina Garcés.
No puc estar-me de copiar ("Copiar y pegar", signe dels temps) aquest pas; que el subscric plenament és dir-ho malament i pobrement; és molt més que això:
A vegades acabes de mirar les notícies i dius “Avui no ha passat res”. Vostè proposa distingir entre realitat i simulacre.
Sí, aquesta sensació que cada dia és històric però en realitat és el mateix que el d’ahir. I jo em pregunto: què seria que passés alguna cosa? Doncs que hi hagués alguna mena d’irreversibilitat en allò que ha passat. Què és irreversible? En la vida podríem dir que la mort. Per això la mort segueix sent un dels fets més ocults, perquè, en el fons, no suportem la irreversibilitat. Però és que quan es pren una decisió política també hauria de ser irreversible. No vol dir que fos una condemna per sempre, sinó que el que passarà a partir d’aquí tingui a veure amb aquella decisió. I en la vida, igual. Quan ens declarem, quan es té un fill, quan es fa una classe, no pot ser que no hagi passat res. Gestionem els nostres afectes com si es poguessin esborrar a cop de clic... i així també ho fem en la vida política: que passin coses però que no passi res. ¿Estem disposats que passin canvis socials i polítics de veritat? Veig molt foc d’artifici i poca batalla. Molt foc vol dir que hi ha un nivell d’hostilitat en l’esfera pública, en les relacions privades i les xarxes socials, que ens estem fent mal en la manera com ens adrecem els uns als altres, amb una exacerbació, una violència, una hostilitat enormes, però que no són veritables antagonisme. L’antagonisme és bo. L’hostilitat és estèril, desertitza, arrasa. I l’hostilitat és un simulacre de l’antagonisme. ¿I si fóssim una mica més simpàtics els uns amb els altres? Ens ha d’importar viure amb aquells que no hem triat, que són al nostre vagó de metro. En aquests moments em preocupa el maltractament, la nostra condició política de ser maltractats.
Maltractats?
Som maltractats (precarització de la vida, de condicions laborals) i maltractadors (com estem depredant les condicions de vida sobre el planeta). Si cadascú de nosaltres pot maltractar-se tant, no és casual que maltractem tant el planeta, a qui ve de fora, a les dones o a qui sigui. “Oh, Europa, quina vergonya!” Esclar que fa vergonya. Però l’escàndol moral no aporta res. La pregunta és: de què està feta aquesta Europa que ens fa vergonya? Entre altres coses, de gent que té por de perdre petits privilegis. I d’incultura. La incultura profunda amb la qual s’amaga la nostra societat del coneixement.
Quina contradicció.
Sí, per a mi hi ha incultura quan els sabers deixen de tenir capacitat de transformar la vida. Avui el món acadèmic és profundament inculte, perquè ha separat els sabers que s’hi produeixen de la vida. Hi ha un analfabetisme profund en aquesta desconnexió, que és la causa de tanta obediència, perquè sabem coses que no tenen relació amb res. El problema de l’educació és un dels més grossos: com abordem aquesta incultura que creix amagada perquè estem saturats de coneixements interessantíssims i ens focalitzem en metodologia i en innovació educativa. Però si no tornem a connectar vida i sabers, és igual que els posem més tecnologies, no haurà canviat la nostra condició humana.

23/8/16

la bellesa, la veritat

El "goce immediato" no da lugar a lo bello, puesto que la belleza de una cosa se manifiesta "mucho después", a la luz de otra, por la significatividad de una reminiscencia. Lo bello responde a la duración, a una síntesis contemplativa. Lo bello no es el resplandor o la atracción fugaz, sino una persistencia, una fosforescencia de las cosas. La temporalidad de lo bello es muy distinta de la del "desfile cinematográfico de las cosas". La época de las prisas, su sucesión "cinematográfica"de presentes puntuales, no tiene ningún acceso a la bello o lo verdadero.Solo cuando uno se detiene a contemplar, desde el recogimiento estético, las cosas revelan su belleza, su esencia aromática. Se compone de sedimentos temporales que fosforecen.

Doncs sí. Això que diu Han... sí!  Al "google", cercar imatges amb el substantiu "bellesa" t'omple la pantalla de rostres arregladets. Superficialitat. Banalitat. Virtualitat. Pur espectacle; pur consum. La vida viscuda com una carrera contínua entre presents puntuals. Ai, si ens en poguéssim escapolir...  A la recerca de sentit, doncs.

19/8/16

i per a què?


Han


La primera palabra de la Iliada es menin, a saber, la ira. “Canta, oh diosa, la ira del Pelida Aquikles”, leemos al principio de la primera narración de la cultura occidental. La ira puede cantarse aquí porque soporta, estructura, anima, vivifica. Es el medio heroico por excelencia de la acción. La Ilíada es un canto de la ira. Esta ira es narrativa, épica, porque produce determinadas acciones. En esto se distingue la ira del enfado como efecto de las olas de indignación. La indignación digital no puede cantarse. No es capaz de acción ni de narración. Más bien, es un estado afectivo que no desarrolla ninguna fuerza poderosa de acción. La distracción general, que caracteriza a la sociedad de hoy, no permite que aflore la energía épica de la ira. La cólera, en sentido enfático, es más que un estado afectivo. Es una capacvidad de interrumpir un estado existente y de hacer que comience un nuevo estado. La actual multitud indignada es muy fugaz y dispersa. Le falta toda masa, toda gravitación, que es necesaria para acciones. No engendra ningún futuro.

17/8/16

comencem


Això que han anomenat crisi està a punt de desballestar la tupida xarxa d'anclatges que sostè la mínima cohesió social de què gaudim. Mínima, i cada cop més precària. La tendència sembla que apunta a relegar-la als (bons) records d'un temps que no tornarà -com aquella secció del Polònia que mostra un museu d'història on el guia explica tot allò que era... i no és. I mira que és/era ben modest, l'estat de benestar que tenim/teníem. 

Una ironia de la Història, potser. Abans de consolidar (institucionalment, culturalment) un Estat de Benestar en el ple sentit de l'expressió (a la nòrdica, diríem), ja l'estem superant. Ja l'estem deixant enrera, per insostenible.

Hi ha un punt de vista optimista, tanmateix: aquesta situació tan heavy ha provocat l'emergència del bagatge cívic i solidari que estava amagat a la nostra societat. Ho mostraria el munt d’iniciatives solidàries per donar respostes a situacions de precarietat, però també per re-reivindicar polítiques públiques progressistes o, simplement, per defensar els serveis de benestar que tenim/teníem. Iniciatives que experimenten noves formes d’organització i de militància, que exigeixen nous capteniments de les institucions i que, d'alguna manera, han començat a impregnar-les (almenys, en els seus estrats més propers: alguns ajuntaments, algunes comunitats autònomes...).

Suposem que fos així, això. Caldria, doncs, reconèixer aquestes línies de força + definir-les + potenciar-les + donar-ne tot el suport. Segons quines institucions públiques trobarien una nova font de legitimitat: donar cos a l'ànima social que sorgeix en els intersticis d'una societat devastada pel capitalisme triomfant.

Tot i ser quelcom a què ens hem d'aplicar... potser no n'hi ha prou. Potser les persones que hi ha en aquestes mogudes no són la majoria dels que pateixen; ni molt menys la majoria social; i encara menys un nucli irradiador de noves fomes de viure en comú. I per aquí descobrim noves facetes de la feina a fer des de les institucions... fer política, deia un savi, és fer pedagogia!

2/8/16

las ciudades

A lo largo de la historia, las ciudades han sido los principales lugares de la diversidad humana, en los que personas de origen y cultura diferentes se reunían y convivían. Son lugares en los que se intercambian bienes e ideas, y éste siempre ha sido el principal motor del progreso económico y cultural humano. El latín y las lenguas derivadas del latín son las únicas en las que las palabras «ciudad», «ciudadano», «civil» y «civilización" están relacionadas entre sí.

En la actualidad, las ciudades también son los lugares en los que vive la gran mayoría de los europeos. Por lo tanto, es en ellas donde se conocen las personas de creencias, culturas o identidades étnicas diferentes. Si bien se celebran debates sobre el «multiculturalismo» a nivel nacional o europeo, es en las ciudades de Europa donde se vive día a día la realidad de unas sociedades culturalmente diversas, con toda su agitación y creatividad, y con todos sus problemas. 

El sentido de pertenencia a un lugar es un elemento fundamental para la formación de la identidad; éste puede ser el lugar en el que las personas viven en la actualidad, así como el lugar del que proceden. Al contribuir a definir el lugar de identidad, los dirigentes cívicos también pueden ayudar a cada residente a definir su propia identidad.

Por lo tanto, los representantes políticos y aquéllos que gobiernan las ciudades a nivel local tienen una responsabilidad particular. Los dirigentes nacionales pueden establecer el marco jurídico para sus acciones, y en cierto grado definir las condiciones del debate. Sin embargo, incumbe a los alcaldes y a los concejales municipales, en colaboración con los diversos grupos voluntarios, afrontar los problemas a medida que surjan. En último recurso, es con frecuencia su sabiduría, o su falta de sabiduría, lo que determina que las personas de una zona determinada puedan convivir pacíficamente, sin conflictos o sin un estrés imposible de gestionar.

Las ciudades son las máximas responsables de que las sociedades culturalmente diversas sean una sociedades abiertas, en las cuales las personas que pertenecen a diferentes grupos culturales, incluidas aquéllas a quienes se percibe como recién llegadas o residentes temporales, puedan sentirse en casa y aportar su propia contribución, a su manera, a la cohesión social de toda la ciudad. Por lo tanto, los poderes locales y regionales tienen un papel fundamental que desempeñar en el establecimiento de unas relaciones armoniosas entre los diferentes grupos comunitarios, y en la reducción de las tensiones que surgen con frecuencia en las líneas de intersección étnicas, religiosas o culturales. 

«Convivir» significa interactuar, y para que la convivencia sea pacífica y satisfactoria en las comunidades diversas, debe haber un diálogo entre los miembros de los diferentes grupos étnicos, religiosos y culturales. Evidentemente, éste es un proceso de doble sentido: la población mayoritaria debe aceptar a las minorías, mientras que estas últimas deben aceptar
determinadas «reglas del juego» locales y responsabilidades que tal vez sean nuevas para ellos. Este proceso de adaptación mutua puede suponer fricciones y dificultades, a las cuales deben hacer frente los poderes locales y regionales.

18/4/16

la gent

La formidable sèrie Show Me a Hero hauria de ser de visió obligatòria per a tothom qui es dedica, directament o indirecta, a la cosa pública. Dóna per estirar comentaris i valoracions en moltes direccions. N'hi ha una que recorda la idea de "contrademocràcia", proposada fa uns quants anys per P. Rosanvallon



Un dels principals problemes amb què convivim, en l'àmbit de l'esfera pública, és el de la manca de confiança en els representants escollits -els anomenats polítics. Tanmateix, la crisi de legitimitat de la democràcia representativa i els seus fruits no ha anul·lat la participació ciutadana -diguem-li participació. Hi ha mobilitzacions de caràcter plural (al carrer, a les xarxes, a les barres dels bars...); deixant de banda les crítiques (necessàries, sobretot quan determinades formes d'expressió són tant ridícules com donar-li a un botó del teclat de l'ordinador i ja està), sí que és cert que assistim a una eclosió significativa de protestes. D'expressions socials de la desconfiança. 

La "contrademocràcia" seria el nom que li podem donar al conjunt d'expressions i pràctiques de control, judici negatiu i obstrucció, mitjançant les quals això que anomenen la gent exerceix pressió sobre els que sembla que manen. Juntament amb els vots i les urnes, això dóna veu (crit) a la gent, que vigila, jutja, veta, es lamenta, es queixa... Manifestacions de sobirania, potser, amb formes no organitzades per les institucions; participació sense motlles. 

L'apatia política que alguns lamenten potser no és tant apàtica -i és una mutació profunda en la relació entre l'individu (ja no només ciutadà) i la política (entesa de manera ampla, extensa). I evidencia, també, una progressiva distància entre la gent i les institucions. L'autor esmentat parla de "impolítica". L'augment aparent del poder social pot acabar provocant temptacions populistes; la globalitat i la coherència són substituïdes per la fragmentació i la diseminació. Però això no és tan bonic: si tothom té raó... és impossible acontentar a tothom!


La preocupació per auditar l'acció dels governs, així, pot acabar generant una permanent estigmatització de les autoritats. "Rebtujadors", i no rebels, dissidents o resistents. El triomf de l'efecte "nimby" (Not in my back yard, no al meu pati del darrere). Aquest acrònim descriu la reacció de la gent que expressa queixes i s'enfronta a canvis i projectes d'instal·lació en el seu entorn immediat d'infraestructures necessàries per a la col·lectivitat però considerades com a perilloses o desagradables,  ja sigui per causa de contrarietats personals o de perill real.


Acaba, moltes vegades, essent la contradicció absoluta. No sempre és fàcil diferenciar entre un egoisme populista i objeccions justificades. És tant difícil fer les coses combinant els interessos privats i l'interès públic, que aquest acaba desapareixent de l'horitzó de la nostra vida en comú.

En qualsevol cas, els procediments institucionals són objecte de rebuig, desacreditats per la desconfiança. I el terreny va essent ocupat pel crit, la queixa, l'exabrupte. Replegament individualista (extensible a comunitats in-divisibles, també). Lluny, cada cop més lluny, de formulacions positives d'un món en comú.

5/4/16

vida subordinada


Acomplint -tot i que de manera infidel, dispersa, caòtica- amb el propòsit de tornar a Marx, em trobo "mastegant" (rumiant) la capacitat explicativa d'un concepte aparentment estrany: subsumpció. El diccionari el defineix amb facilitat, tanmateix: acció i efecte de subsumir. I subsumir vol dir "considerar un individu com a comprès en una espècie o una espècie com a compresa en un gènere, o bé considerar un fet com l'aplicació d'una llei".

Un singular que està inclòs en un universal -sense perdre de vista que això de l'universal només és una paraula. O també ens hi podem apropar amb la noció d'inclusió que sortia en aquella teoria de conjunts macarrònica de les mates de la "EGB". 

Marx parla de subsumption en dos sentits: en aquest d'inclusió (un sentit lògic, doncs) i en el de subordinació -un sentit material, potser, que li dóna el caràcter potent que adquireix en el marc de la seva proposta d'entendre el que som.

Així, el treball es subsumeix en el capital. Els procediments, la maquinària, tota la tecnologia, els sabers... emprats en els processos productius, configuren un sistema autorreferent al que es subordina el treballador. L'objectiu d'un tal sistema és, òbviament, la seva pròpia reproducció com a tal. Subsumits en el treball, doncs; això prové del marxisme elemental, però no està de més recordar-ho. No hi ha feina productiva (és a dir, amb salari) que escapi al procés d'increment descarat del capital; i sense salari no hi ha vida.



Així, Marx apunta també que la subsumpció acaba exigint, més enllà de la subordinació del treball al capital, la de les feines i activitats efectuades en la totalitat dels espais (i els temps) socials: escola, família... pot ser paradigmàtica l'anàlisi del que passa a l'espai privat de la llar (on les dones tradicionalment garantien la reproducció del capital en tant que asseguraven el manteniment de la força de treball). 

Igualment, implica la subordinació i inclusió als cicles del capital de la tecnologia, la cultura, la subjectivitat, la política i les relacions socials en el seu conjunt. Subsumpció de la vida en el capital, doncs. I això sí que és fotut; res se n'escapa, de la dinàmica de creixement continu del capital. El triomf del capitalisme. Segle i pico després de Marx, sembla que això està passant, ho estem veient. Amanit amb una bona dosi d'irracionalitat (por, populismes, etc.).






3/4/16

tanta lucidesa...

En algún apartado rincón del universo, desperdigado de innumerables y centelleantes sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales astutos inventaron el conocer. Fue el minuto más soberbio y más falaz de la "historia universal", pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras un par de respiraciones de la naturaleza, el astro se entumeció y los animales astutos tuvieron que perecer. - Alguien podría inventar una fábula como ésta y, sin embargo, no habría ilustrado suficientemente, cuán lamentable y sombrío, cuán estéril y arbitrario es el aspecto que tiene el intelecto humano dentro de la naturaleza; hubo eternidades en las que no existió, cuando de nuevo se acabe todo para él, no habrá sucedido nada. Porque no hay para ese intelecto ninguna misión ulterior que conduzca más allá de la vida humana. No es sino humano, y solamente su poseedor y creador lo toma tan patéticamente como si en él girasen los goznes del mundo. 

30/3/16

la ciutat

Podem mirar la ciutat des de dues vessants; indestriables, tanmateix. La ciutat és objecte i subjecte a l'hora -ho ha esdevingut històricament

Com a objecte, la ciutat és:

un ens a gestionar, un artefacte funcional. Es tracta, doncs, de fer la ciutat. 

un objecte de discurs, un artefacte ideològic. La ciutat es diu en règims discursius produïts des de determinades relacions de poder/saber. Ara del que es tracta és de dir la ciutat. 

un objecte llegible, un artefacte significant. Un conjunt de signes, senyals, símbols, missatges, indicadors i codis interpretables. En fi, es tracta de codificar la ciutat. 

La correlació de forces i de relacions de poder i saber en cada context -la conjuntura- determina qui domina les formes de fer, dir i codificar la ciutat.



Quan en un cert "imaginari col·lectiu" (sigui el que sigui això, que en tot cas és un producte) la ciutat cobra vida, també esdevé subjecte. Aleshores li atorguem capacitats, forces, moviment... vida! Quan es parla en nom del subjecte "ciutat", po que quedin anul·lades totes les veus diferencials que de fet la travessen: la ciutat fa o diu... 

Així,  tot el que passa en els escenaris urbans s'acaba considerant un fet natural, afectat per l'evolució pròpia d’un organisme que té el seu cicle de vida específic -sense agents ni interessos particulars. Aquesta és l'enganyifa!

29/3/16

mil paraules

Avui al diari hi ha un brillant (com tots els de Vila-Matas) text on es reflexiona (i se'ns convida/excita a fer-ho) sobre la banalitat de les imatges. Banalitat que va més enllà d'ella mateixa, en la mesura en què l'abundància ad infinitum d'imatges acaba amagant la realitat -la vida!. Ho tapa tot, ho amaga tot. 


Lligant-ho amb això, podem considerar unes paraules de G. Anders (a La obsolescencia del hombre): 

... por todas partes y con todos los medios de la técnica de reproducción, se invita al hombre actual a quedarse con la boca abierta ante imágenes del mundo, o sea, a la participación aparente en todo el mundo (es decir, en lo que debe de ser para él "global"); 

y, además, 

. que se le invita más generosamente cuando menos se le ofrece la comprensión de los contextos del mundo, cuando menos se le admite en las decisiones importantes sobre el mundo; 

. que, como se dice en un cuento molúsico (*), se le "embotan los ojos": o sea, cuando menos tiene que decir, más se le da a ver

que la iconomanía (**), en la que se le ha educado mediante esa inundación sistemática de imágenes, pone de manifiesto ya hoy todos esos tristes rasgos, que acostumbramos unir al voyeurismo, considerado sensu stricto

que las imágenes, sobre todo cuando sofocan el mundo con su proliferación, a menudo conllevan el peligro de convertirse en aparatos de entontecimiento (***), porque, en cuanto imágenes y a diferencia de los textos, en el fondo no dejan ver ningún contexto, sino siempre únicamente trozos de mundo desgajados, o sea, que, mostrando el mundo, lo velan.

(*): ni idea de què vol dir això del cuento molúsico
(**): interessant terme, aquest. Societat de l'espectacle, inconomania... totalitarisme icònic.
(***): aquesta és bona! més clar que allò dels aparells ideològics de l'estat; o que parlar d'aparells alienants.

Anders!!! mirada lúcida, ben contemporània. 

18/3/16

associar-se

La recent exposició mediàtica d'un congrés a Madrid ha tornat a posar el focus d'atenció en el món dels sindicats -atenció fugissera, és clar: dura el que dura qualsevol notícia, res. I també interessada: molts han aprofitat per intentar cridar l'atenció (que també serà volàtil, banal) sobre algun aspecte a parer seu rellevant. 

Deixant de banda d'altres consideracions, recordo que el sentit dels sindicats era l'autoprotecció obrera. El vell Marx ho diu expressament:

...media una gran diferencia entre el nivel salarial determinado por la oferta y la demanda, esto es, el nivel que resulta de la honesta operación de intercambio mercantil, cuando el comprador y el vendedor tratan en un pie de igualdad, y el nivel salarial que el vendedor, el obrero, ha tenido que dejar caer cuando el capitalista negocia individualmente con cada hombre e impone una rebaja aprovechándose de la miseria fortuita de diversos obreros. Los obreros se asocian para ponerse hasta cierto punto, en el contrato sobre la venta de su trabajo, en pie de igualdad con el capitalista. *

Ras i curt: ens associem per a què no ens fotin, per a què no ens toquin els sous; per a defensar un salari ja no digne, sinó simplement just. 

Segle XXI, després del després: part del precariat és remunerat (i gràcies, almenys té feina) per sota del llindar de les quantitats necessàries per a viure. El salari no garanteix l'accés a unes condicions de vida dignes. Cercle tancat, derrota total. Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten a llegir encara la mateixa plana...  hi han trobat un modus vivendi comodíssim, potser.

(*) K. Marx: El Capital. Libro I, Capítulo VI (inédito). Siglo XXI, México, 1971, pp. 143-144

9/3/16

puresa, si us plau

Al costat del camí l'aire càlid d'última hora del matí removia el bosc i creava un tapís tan fi de llum i sons i tan caòtic en les seves oscil·lacions que cap ordinador de la terra no el podria haver modelat. Fins i tot a l'escala més local possible, la naturalesa es burlava de les tecnologies de la informació. Encara que el magnifiquessis amb tecnologia, el cervell humà era irrisori, infinitesimal, en comparació amb l'univers. I, amb tot, hauria d'haver sigut agradable tenir un cervell i caminar per Bolívia un matí assolellat. Els boscos eren d'una complexitat insondable, però no ho sabien. La matèria era informació, la informació matèria, i l'únic lloc on la matèria estava prou organitzada per ser conscient de si mateixa era el cervell, només al cervell el cúmul d'informació en què consistia el món podia manipular-se a si mateix. El cervell humà era un cas molt especial. Hauria d'haver estat agraït pel privilegi de tenir-ne, per haver tingut un petit paper en el coneixement que l'ésser tenia de si mateix. Però al seu cervell en concret li passava alguna cosa molt greu. Era com si ja només pogués reconèixer la buidor i l'absurditat de l'ésser.


Un fragment molt fragmentari d'una novel·la, on es narra -amb discutible resultat- un determinat estat mental d'un personatge. La presència aclaparadora de la natura -selvàtica!- fa de contrapunt a l'estar-perdut-vençut. I, enmig, una ràpida pinzellada sobre què som -matèria conscient... que segons com només pot copsar la buidor i absurditat de tot plegat, sense ser capaç d'atorgar-li sentit.

1/2/16

lo que hay

Realidad, para nosotros, es más bien el resultado del entrecruzarse, del contaminarse (en el sentido latino) de las múltiples imágenes, interpretaciones y reconstrucciones que compiten entre sí, o que, de cualquier manera, sin coordinación central alguna, distribuyen los media (Vattimo)

encara més

si, si... he d'escriure alguna cosa sobre com està la cosa. Però hi ha tan soroll que és ben difícil fer-ho; és ben difícil perfilar una opinió mínimament entenimentada. El silenci, potser, és l'única resposta a una realitat tan esquerpa. Tan agressiva, tan surrealista. Sense entrar en la samfaina més propera, el joc de trons a Madrit, la fugida cap endavant aquí. La Política és necessària, tanmateix. Si no ho considerem així, i li atorguem la centralitat que realment té, prendrem mal -gairebé com sempre.