31/12/08

cap d'any

Acabem el 8 amb els neguits de sempre. Semblen més intensos, però. Ja se sap: cal incrementar la dosi per a què continui fent efecte, per a què no deixi de sentir-se, el neguit; i l'angoixa; la por, també una mica. És per això, potser, que la societat de l'espectacle ha afegit als cataclismes (capitalisme de xoc, deia una) la crisi econòmicofinancera. A veure què passa. El 9 no serà massa nou.
Els de sempre fan el de sempre. Uns, fotre bombes. Els altres, l'unic que saben: utilitzar això per a manipular emocions i provar de treure'n rèdits partidistes. Quosque tandem... ???
En un altre ordre de coses, potser serà cert que el drama està servit. Els d'aquí, ja han decidit que el model de finançament no serà bo. Els d'allí, ja han decidit que Catalunya se n'aprofita insolidàriament. Separats aquí (els de la dreta convergent han recuperat el leit-motiv del pujolisme: els "sociates" no són bons catalans); despreciats allà (la permanent campanya anticatalana és a punt d'entrar en una nova fase de crescendo).
Estar a l'oposició ha de ser fotut. Tanmateix, no hi a cap justificacó -cap!!!- per a a fer el que fan: la politiqueta de la terra cremada.
La convenció indica que canviem d'any... i ara és l'hora dels bons propòsits. Que ens en sortim, de tot plegat.

5/12/08

error greu

Ja sé que això no toca, però no puc deixar-ho passar. Hem de ser, crec, més exigents amb nosaltres mateixos. Que alguns líders de la dreta siguin uns energúmens és normal, i ja els denunciem prou. Però quan algú suposadament dels nostres la caga, ho sento, però l'hauria de pagar.
Molts pensem que votar a la dreta és un error, i ens costa entendre com pot haver-hi gent honesta que ho faci. Però ho hem d'acceptar, i perseverar en el combat cultural per provar de convèncer a la gent per a què canvii.
Però dir que els que voten a la dreta són tontos de los cojones demostra un tarannà impropi de qui vulgui ser abanderat de les idees de progrés. Per l'agressivitat verbal i la grolleria de l'expressió, per la incultura, la baixesa moral...
Si el que passa, com ha dit l'interessat, és que Yo soy todo un torbellino. Me caliento más que el pico de una plancha, no sé si és encara pitjor: no pot ser responsable polític aquell que no té la mínima capacitat de contenció emocional que permet la convivència civilitzada.
És donar carnada a la caverna político-mediàtica. Però sobretot és donar raons als que es desencanten i es frustren perquè des de l'acció política no s'està a l'alçada de les circumstàncies.
No es tracta de ser ingenus i esperar un rigor moral absolut, kantià, als que es dediquen a això. Ni pretendre que ens governin els millors, els justos, els savis. No cal, per cert. Però sí que és necessari que qui ho faci tingui un mínim de condicions, no? La credibilitat de tot un projecte d'acció social és en joc.
S'ha donat un espectacle lamentable, i caldria demostrar la superioritat moral de l'esquerra amb un gest contundent, clar i inequívoc. Digan lo que digan los demás. Per dignitat, doncs; per amor propi i respecte a allò que pensem i volem representar.

29/11/08

de l'oblit

El passat dilluns, el cardenal Rouco va dir referint-se al franquisme i la Guerra Civil: «A veces es necesario saber olvidar. No por ignorancia o cobardía, sino en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón». Paraules dirigides clarament contra la Llei de la Memòria Històrica que impulsa el Govern, per a donar resposta als milers de peticions de persones que volen saber on van anar a parar les restes dels seus familiars. Per a Rouco el passat, passat!. Y a otra cosa. Oblidem i perdonem, demanant ressignació als qui volen que la història faci justícia.
L’Església ha d’estar al costat dels que pateixen o no és l’Església de Jesucrist. Això no ho hauria de saber un cardenal? La història no es pot oblidar. Lleó XIII, en obrir els arxius secrets del Vaticà, va dir: “La primera llei de la història és no tenir la gosadia de mentir; la segona, no tenir por a dir la veritat. I encara més, que l’historiador no doni peu a la sospita ni d’adulació ni d’animadversió” La persona que ha hagut de viure sense un pare al costat perquè va morir a una guerra fratricida, i que no n’ha sabut res tot aquests temps, no se li pot demanar que oblidi. Ni es pot demanar a la dona que va veure com si li enduien el seu marit, i no n’ha sabut res més, i ha viscut en la ignomínia durant tants anys, no se li pot demanar que oblidi. Que perdonin, sí. Que oblidin, no.
La reconciliació que demana Rouco no ha de venir de part de les víctimes, sinó d’aquells que les van provocar. El perdó l’hauria de demanar l’Església per haver fet costat als militars colpistes. La història s’ha explicat de part del guanyadors (ara, epl que sembla, representats per alguns polítics del pp) magnificant la crema de convents i la persecució dels catòlics, en el bàndol republicà. No es diu però, que al bàndol dels sublevats es va perseguir i matar, tanmateix, a republicans, encara que fossin catòlics, com va ser el cas de Carrasco i Formiguera, i més d’un capellà del País Basc, tots ells pel “crim” de ser republicans nacionalistes. Un historiador tan poc sospitós de “roig” con és Ricardo de la Cierva, al Vol. 4 de La historia se confiesa escriu, que: «En setiembre de 1971 la Iglesia de España representada por la Asamblea conjunta de obispos y sacerdotes hacía examen de conciencia sobre su actuación en la guerra civil. Se pone a votación el proyecto nº 34, que dice: “Si decimos que no hemos pecado hacemos a Dios mentiroso y su palabra ya no está con nosotros. Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porqué no siempre supimos ser verdaderos ministros de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos". El texto en segunda votación obtuvo menos votos que en la primera: 123 a favor y 113 en contra, con 10 votos en blanco».
Està clar, doncs, que són els representants de l’Església els més interessats en que s’oblidi que hi va haver crims en els dos bàndols, i que la jerarquia catòlica va apostar per aquells que no cremaven esglésies ni mataven capellans. Però que els falangistes perseguissin i matessin a republicans potser no ho trobaven tant greu. També devien trobar normal el que deien els generals revoltats entre juliol i agost de 1936. Mola:.«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros». Franco: «Salvaré España del marxismo. No dudaré en matar a media España si tal fuera el precio a pagar para pacificarla». Queipo de Llano: “Hay que borra del diccionario las palabras perdón y amnistía”.
Els fets de la Guerra Civil van ser molt greus, però els de la postguerra van ser pitjors. I, la jerarquia posava el palio perquè Franco entrés a les catedrals. No és el senyor Rouco, ni els membres de la cúpula episcopal espanyola els més indicats per a dir que la reconciliació ha de venir de l’oblit d’aquells fets. Cada col·lectiu representa el que representa.
Els senyors bisbes, haurien de començar demanant perdó, tots, públicament i humilment; perdó dels pecats de l’Església franquista. Aleshores, començaran a estar legitimats per a demanar als familiars de les víctimes que no han estat identificades, que també perdonin, perquè el perdó és cristià. Però mai que oblidin, perquè no seria humà.
Declaracions com les de Rouco deixen clar que l’Església de Jesucrist necessita una refundació des de les bases, perquè la jerarquia està massa ancorada en el passat (nacionalcatolicisme) i massa propera a les posicions polítiques de la dreta espanyola. Almenys aquesta és la part més visible de l’episcopat espanyol. Segurament, no tos els bisbes estan de la banda de Rouco, no tots els que prenen la paraula (no només bisbes, sinó tots els representants de l'Església) estan d'acord amb els seus posicionaments. Però... perquè no ho manifesten?. Perquè no hi ha un clam generalitzat dels bisbes, rectors, líders de moviments eclesials, etc.? El seu silenci els acabarà fent còmplices d'un greu pecat.

25/11/08

la conjura


Potser ja és un vici incorregible, un descens a l'infern de l'adicció... Però no em puc estar, de tant en tant, de fer una ullada a l'abisme. De nou, el mateix senyor que ens va insultar a tots insultant la Carme Chacón, té la capacitat de sorprendre'ns. Ni el "que vienen los rusos" i les ràncies resonàncies d'aquesta expressió. Ni el joc pervers de demanar oblit per part del jefe dels bisbes espanyols. Ni el xou de l'educació al territorio nacional valencià. Ni les bravates (de barra de bar) de l'expresident. Ni tantes i tantes xarlotades d'uns i altres. Res és comparable, res tan imprevisible, tan trencador.
La provocació en estat pur: el president francès ajuda al president Zapatero perquè hi ha una conjura masònica... No és nou, no: a l'època més fosca de la fosca dictadura ja s'havien identificat com a enemics a destruir masoneria-comunisme-etc... Els tics falangistes perviuen, però ara sota una elucubració surrealista:

El pasado viernes, leí un editorial en La Linterna que provocó una conmoción extraordinaria hasta el punto de que ha sido una verdadera multitud la que ha pedido su texto. Lo reproduzco a continuación. Corría el año 1801, cuando en el puerto francés de Brest se constituyó la primera logia masónica formada por españoles. Su nombre era La Reunión Española y de ella sabemos que tuvo 26 miembros, entre los que había varios sacerdotes. La finalidad de la logia era obvia. Napoleón pretendía crear, valiéndose de la masonería, una quinta columna que corroyera España desde dentro y que la facilitara su dominio por parte de Francia. Algo más de seis años después de la constitución de aquella primera logia masónica en Francia, Napoleón invadió España y, de manera bien significativa, los traidores más destacados se encontraron en las capas superiores de la pirámide social española.En las últimas horas, hemos tenido acceso a documentación procedente de la obediencia masónica conocida como Gran Oriente de Francia. Sin ánimo de ser exhaustivos, los hechos son los siguientes:1. En uno de los documentos denominado el Librito blanco de la laicidad, el Gran Oriente de Francia indica que “la laicidad pretende liberar al niño y al adulto de todo lo que aliena y pervierte…especialmente…el orden religioso”.2. El documento del Gran Oriente de Francia afirma igualmente que “la moral laica… es esencial en la construcción de la armonía social y el reforzamiento del civismo democrático.”3. Ese mismo documento del Gran Oriente de Francia señala que “la educación laica” es una de las condiciones para la igualdad en la sociedad y que “la escuela laica…debe ser preservada de toda penetración confesional”4. En ese mismo documento, el Gran Oriente señala que “si las iglesias quieren existir… la religión debe convertirse en un asunto privado y las iglesias no pueden estar dotadas de status oficial”.5. De manera bien significativa, este mismo documento del Gran Oriente de Francia indica que la regulación legal del “nacimiento, la vida y la muerte” no deben ser consideradas “bajo el ángulo de la religión” lo que abre la puerta a fenómenos legales como la ampliación del aborto o la legalización de la eutanasia.6. Este mismo documento del Gran Oriente de Francia subraya igualmente que “los progresos de la ciencia deben verse libre de toda influencia… especialmente de grupos religiosos” lo que es una manera apenas oculta de abogar por la experimentación biológica sin restricciones.7. Este mismo documento del Gran Oriente de Francia insiste en que “la laicización del estatuto del cuerpo (amor y sexualidad, muerte, enfermedad) no está concluida” considerándose como meta la regulación de “las modalidades sociales de la vida de las parejas y de las familias”, un eufemismo para el matrimonio de homosexuales.8. Finalmente, en este documento del Gran Oriente de Francia, se indica la necesidad de evitar influencia religiosa en la cultura y la creación artística y en la información y la comunicación.9. En documento emanado del Gran Oriente de Francia y fechado el 31 de octubre de 2007, esta obediencia masónica se refiere a la ley de memoria histórica señalando que “en la hora en que España se apresta a cumplir con valor el examen de uno de los períodos más sombríos de su historia, el Gran Oriente de Francia quiere manifestar su apoyo a este necesario trabajo de memoria”.10. En este mismo documento, el Gran Oriente de Francia lamenta, sin embargo, que el Vaticano haya beatificado “a cerca de quinientos religiosos víctimas de la guerra civil española” e indica que “mientras que la decisión del gobierno español debería ser saludada por todos, algunas corrientes – entre las más reaccionarias – trabajan para reafirmar la actualidad de ideologías que no pueden sino inquietarnos”.11. A la hora de interpretar la crisis económica, en otro documento de fecha 17 de octubre de 20008, el Gran Oriente de Francia, como ZP, la atribuye a que “el viento del liberalismo sin freno arrastraba todo a su paso” y señala la solución, también como ZP, en la “refundación de un estado providencia” y12. Hoy, el diario Le Fígaro ha informado de que tras conceder Sarkozy una silla a ZP para que asistiera a la reunión de Washington, el presidente español dijo al francés: “Todo lo que me pidas te lo daré”.
A la vista de estos datos procedentes del Gran Oriente de Francia, cabe formularse algunas preguntas:1. ¿Es casualidad que la asignatura de Educación para la ciudadanía reproduzca el modelo masónico educativo?.2. ¿Es casualidad que la ampliación del aborto y la legalización de la eutanasia preconizadas por ZP se encuentren entre las metas de la masonería?.3. ¿Es casualidad que el matrimonio de homosexuales defendido por la masonería haya sido uno de los proyectos estrella de ZP?.4. ¿Es casualidad que la ofensiva laicista de ZP se corresponda milimétricamente con los planes expresos de la masonería?5. ¿Es casualidad que la vía libre para los experimentos científicos sin ningún tipo de barrera moral que defiende el ministro Soria se corresponda con las tesis de la masonería?6. ¿Es casualidad que el análisis erróneo y demagógico de la actual crisis económica que realiza ZP sea el mismo que propugna la masonería?7. ¿Es casualidad que la masonería respalde el proyecto parcial y sectario de la mal denominada memoria histórica?8. ¿Es casualidad que los movimientos separatistas de Vascongadas y Cataluña coincidan con el deseo histórico de Francia de mantener ambas regiones como estados colchón que debiliten a España?.9. ¿Tiene alguna relación el juez Garzón con la masonería?10. ¿Tienen alguna relación ZP con la masonería?11. ¿Ha tenido algún papel la masonería en la concesión de una silla en Washington para ZP? Y12. ¿Qué legitimidad tiene ZP para prometer a Sarkozy que le dará todo lo que le pida?.Todas y cada una de estas preguntas deberían recibir una respuesta clara y veraz porque, de lo contrario, tendríamos que temer que a los doscientos años de que el pueblo español se alzara contra la invasión francesa, nuevos traidores estén entregando la patria en manos de sus enemigos y que, una vez más, el instrumento privilegiado para esa traición sean las logias masónicas.
L'estratègia argumentativa del final és la típica del feixisme: tothom és culpable -els jueus eren culpables, a l'Alemanya nazi- fins que no es demostra el contrari. Per cert: culpable... de què? La peli explicada és certa... i si no, que ens ho expliquin (amb una respuesta clara y veraz a les preguntes formulades). Déu n'hi do, oi? El problema és que hi pugui haver persones que es creguin aquest tipus de missatges, que els hi donguin un mínim de credibilitat.
¡¡¡ Más luz !!!

12/11/08

la sinrazón

Avui surt al diari La Razón un escrit signat per un senyor que es diu César Vidal. No tinc costum de llegir aquest diari, però potser per casualitat he tingut el plaer de llegir l'article... No tinc capacitat per a qualificar-lo amb l'adjectiu apropiat. El text és tan barroer que supera amb escreix qualsevol intent d'entendre'l: es pot ser tant tant tant...???
Aprofita els recents esdeveniments a l'Afganistan (la mort de dos soldats) per a insultar la ministra Chacón. I de pas ens insulta a tots. És una qüestió personal, doncs. No podem restar-ne indiferents.
Anem a l'article. La cosa comença amb l'escalfament de rigor:
En pocas circunstancias -y no han faltado- ha dado mayores muestras de bajeza moral el gobierno de ZP que en lo relacionado con la guerra de Afganistán. Durante años, ha negado -a sabiendas de que era mentira- que nuestras tropas en la zona se encontraban en un conflicto bélico, ocultando tal circunstancia bajo el eufemismo vergonzante de la misión de paz. Pero si ya tamaño comportamiento es de por sí escandaloso, aún más lo ha sido el de buena parte de los protagonistas de las últimas horas. Cuando ha tenido lugar la muerte de otros dos soldados españoles en Afganistán, nos hemos visto obligados a asistir a lo que sólo puede considerarse un ejercicio desvergonzado de obscenidad por parte de la ministra de Defensa.
Una obertura estrident, excitant. Tres expressions agressives in crescendo per preparar el terreny del que després vindrà. I el que ve és una traca de disbarats:
Los antecedentes de la Chacón son, desde luego, obvios. Chacón es la política que, en su día, se solidarizó con un cómico del tres al cuarto que «se había cagado en la puta España» diciendo que ella también era Rubianes. Chacón es la ministra que ha convertido en primer objetivo de su ministerio el integrar a la mujer en las FF AA, pero no en dotar a nuestras tropas del equipo necesario. Chacón es la ministra que se ha preocupado de cambiar los uniformes femeninos en el Ejército, pero no los carros de combate sustituyéndolos por otros dignos. Chacón es la ministra que pertenece a un gobierno que consiente que personajes como Touriño se gasten en automóviles innecesarios lo que podría dedicarse a blindados indispensables para nuestras tropas. Chacón es la ministra que ha apoyado unos presupuestos que significan un recorte del 7% en el gasto de Defensa a la vez que se incrementaba en un 22% los del absolutamente inútil Ministerio de Igualdad, todo ello sin decir ni mu. Chacón es la ministra que milita en el PSC, ese partido catalanista que ha arrancado a los españoles la parte del león para infraestructuras y que se dedica a abrir embajadas de Cataluña en el extranjero porque hay que darle un trabajo a Apeles, el hermano de Josep Lluís. Chacón es la ministra que se permite -al estilo del CAC y del gobierno del bachiller Montilla- excluir a medios de comunicación de sus viajes, como hizo recientemente con la cadena COPE. Chacón es, en última instancia, la ministra que no se ha atrevido a enfrentarse con la prensa este fin de semana porque sabe hasta qué punto es culpable de que nuestras tropas se jueguen la vida sin contar con un equipo suficiente -el que tienen los otros ejércitos que están en Afganistán- que pueda salvarlos en episodios como el de las últimas horas. Con ese historial a sus espaldas, seguramente, muchos de los lectores comprenderán que pocas veces en mi vida haya sentido tanto asco, tanta repugnancia y tanta indignación como hace unas horas al ver a la ministra de Defensa eludiendo a un grupo, sin duda fiero, de periodistas y leyendo un papel en el que expresaba su admiración por unos soldados a los que no ha atendido ni un solo minuto desde que se hizo con la poltrona ministerial. Ningún hombre de honor hubiera incurrido jamás en semejante conducta. La Chacón ni es un hombre ni tiene honor. Bastaría, pues, con que dimitiera y nos librara a todos de tener que contemplar tanta obscenidad.
El final no té desperdici: ni es un hombre ni tiene honor... Feixisme pur, oi? En té tots els ingredients: bravuconada de barra de bar, masclisme, manipulació de fets, despreci per tot el que és diferent, etc...
La pena és que potser aquestes posicions reflecteixen el punt de vista de molta gent. Massa potser no (optimista!), però molta i prou significativa. És per això que cal llegir el que escriuen (i potser també escoltar el que diuen a la ràdio dels bisbes espanyols) els voceros del feixisme segle xxi -en Llach els va anomenar neofatxes globals en una divertida cancó. Igual que cal llegir el Mein Kampft: amb voluntat d'anàlisi dels mecanismes psicològics que fan possible que algú pugui ser seguidor d'idees tant despreciables. I, sobretot, per a vacunar-nos contra la temptació de renunciar a ser el que som -el que podem ser.

23/10/08

som i serem

Loquillo, entre d'altres coses interessants, ha dit en una entrevista al diari: "Quan em pregunten d'on sóc sempre contesto que barceloní del barri del Clot. No dic ni català, ni espanyol". Com que amb això de les identitats cadascú és ben lliure de triar, ja està prou bé escollir amb quina d'elles vols identificar-te en públic. Tot i això, no deixa de ser raonable entendre que un no escolleix segons què -com ser català, per exemple, o de La Torrassa. El problema rau en voler treure segons quines conclusions d'això -com optar per determinades posicions políticoverbals, per exemple. That's the question, doncs. És que ens de prendre seriosament ser post-nacionalistes, igual que tenim un candidat que és post-racial. [Per cert, tant de bo poguèssim votar als States, oi?.]
Un altre català, Pau Gasol, ha manifestat que "la cultura catalana és una qüestió històrica; la majoria de la població vol formar part d'Espanya, però alguns volen ser independents perquè tenim la nostra pròpia llengua i, per així dir-ho, perquè tenim la nostra petita cultura, però som part d'Espanya".
Que sigui qüestió històrica vol dir que és d'una enorme actualitat, i de futur. Allò històric ens defineix i ens projecta. Que la majoria vulgui una cosa o una altra és ben discutible. Potser és certa aquella recent diagnosi sociològica que venia a dir que els catalans, més que emprenyats, estem perplexos. Sense saber el què. Uns, rumiant ensimismats com ens acabarà afectant de debó -és l'economia real, estúpid- tota aquesta tempesta econòmica que els medis diuen que ens està caient. D'altres, entretinguts amb banalitats i futileses. És a dir, gaire bé com tothom a tot arreu.

12/10/08

brel



Trenta anys, ja. Ell ens va ensenyar a dir el que no es pot dir, amb el lament absolut d'un no em deixis desesperat: l'abisme més fosc... aquell que s'obre quan l'amor s'acaba. Ja és curiós, que la millor cançó d'amor de tots els temps -això diuen- tracti del desamor. Hi ha una cançó en positiu, potser no tan anomenada, però més pròpia per a mantenir una certa fe en l'amor, l'única esperança de redempció. Quan només es té l'amor, es diu.

la paraula

Llegit al butlletí d' Església Plural: "La mort del bisbe Carrera és un moment oportú per retre homenatge, als homes i dones, laics i clergues, que al llarg de més de quaranta anys han dedicat la seva vida a procurar configurar la nova Església sortida dels debats, de les resolucions i de l’esperit del Concili Vaticà II". Que han treballat per fer arribar la paraula de Jesús, no la seva pròpia, a una societat necessàriament laica i oberta. Que han estat agents d'esperança, de pau i de concòrdia.
També és un moment oportú per a denunciar -denúncia profètica, en dèiem- a aquells que fan servir el púlpit per a sembrar desconfiances i rancúnies.

6/10/08

el retorn a la política

Transversalment acabem opinant el mateix: la necessitat de la política. La reivindicació de la noblesa i la dignitat d'aquesta ocupació, a voltes tan injustament despreciada. Un article, avui a La Vanguardia, ho expressa des d'una certa perspectiva. El títol, La política volverá a ser sexy, entronca amb la campanya d'Obama i la seva imatge/les seves apostes/la seva significació icònica. Treballar en allò públic, ocupar-se i preocupar-se d'allò que és comú. Tenir cura de l'espaitemps que compartim, i vetllar per a preservar-hi drets i deures, per a promocionar béns, per a igualar oportunitats... Treballant en comprometre tothom en la recerca de solucions, donant la cara. Trascendint la mera gestió del servei públic -assegurant, en tot cas, que aquest és eficaç, net, equitatiu, i que obeeix a l'estratègia transformadora que ens impulsa. Però anant-hi més enllà. Jugar-nos-ho tot per una vissió, per assenyalar un horitzó possible/necessari cap al que anar plegats. Liderar. Fer política de debó, doncs. És el signe dels temps... n'estarem a l'alçada?

18/9/08

d'actualitat

El cinema ha permès posar en circulació un cert debat sobre la figura històrica i/o mítica del Che. Divertit i interessant. Com en tots els debats, les diferents posicions que s'hi expressen retraten la persona que les emet... i no diuen res d'interessant sobre el tema del debat. Sembla, però, que estem en un moment oportú per a plantejar el tema. El capo dels empresaris espanyols, que sí que és empresari (no com el d'abans) ha manifestat que “hay que hacer un paréntesis en la economía libre de mercado” . Clar, segons ells només ha de ser un parèntesi... però el fet és que assenyala que el problema potser radica -també- en què el sistema de lliure mercat no és un dogma absolut.



Ara bé: el parèntesi ja veiem en què consisteix. Cal intervenir en els mercats, si, però dins d'un ordre -de l'ordre. Estan injectant diners al sistema financer; la intervenció és dolenta... excepte quan els beneficiats són els rics. Un senyor que en sap molt ha dit: "Lo que está pasando en nuestro planeta es realmente increíble: los organismos internacionales, las ONG, miles y miles de personas reclamamos solidaridad, ayuda, cooperación, un reparto más equitativo de la riqueza, sensibilidad ante el sufrimiento ajeno. Y los gobiernos y los bancos siempre dicen lo mismo: que no hay dinero, que hay que recortar gastos, que no es bueno que los estados intervengan... Lo contrario de lo que hacen cuando los necesitados son los ricos. Entonces, todo es ayuda y los discursos de antes se olvidan." Pues eso.

16/9/08

entre dos amores


Avui, notícia: una conversa furtiva, "pillada" per un periodista... El polític veterà li va acabar dient a un líder del PSC: --Mira, tu, que té conya la cosa. El nen trapella dient-li al mestre què ha de fer. ¡Ai, quant n'heu d'aprendre encara!
Bé, aquesta és la transcripció del periodista... què es van dir de debó?
Nosaltres, a mirar cap endavant i a fer la feina que ens toca fer. A lo nuestro, Zaragoza. Fer-se grans té això: que cal volar sols. No hi ha tòtems ni auguris infalibles ni déus ...

12/9/08

poc a poc


Xile al cor, avui que és 11 de setembre més un dia. Avui, que veiem com el "patán" de Veneçuela llença noves crides contra l'imperialisme (haurà vist la soporífera "Che" i haurà cregut que ell és millor que Benicio Del Toro per a representar el paper, i a més en viu i en directe; com si estiguèssim als seixanta). Avui.

16/4/08

il ritorno


Ai, Itàlia!!! Segur que si puó fare... però ara per ara majoria absoluta per a la banalitat absoluta, per al postmodern (o transmodern) feixisme. Com a Espanya l'any 2000, amb un aire diferent. Un senyor de 71 anys, immensament ric, caradura, masclista... Quan va guanyar la primera vegada, els comentaris resaltaven que, a diferència de l'anàlisi tradicional marxista, ara era el propi capital qui assumia directament la representació del poder polític -per a què intermediaris? Un capital transfigurat enla societat de l'espectacle. Ara, quan per tercera vegada torna a guanyar, s'ens mostra cruament l'absurd total de la situació: el triomf del no-res. Qui serà el/la Berlusconi del pp espanyol?


A Berlusconi no le falta de nada. Homofobia, machismo, desplantes de todo tipo pero, sobre todo, la frivolidad y despreocupación de alguien cuyas salidas de tono no parecen pasarle factura, a la vista de los resultados electorales. El exacerbado machismo de quien no condena el régimen de Mussolini -con cuya nieta mantiene un acuerdo político- no parece haber sido penado en las urnas. Una injusta ley electoral promovida por el propio gobernante permite que coaliciones inimaginables impidan a un proyecto reunificador y moderado conducir el timón de una Italia que se vuelve a poner en las manos de un hombre de negocios que ve la política como elemento de promoción y evasión de ciertas cuentas pendientes.

14/4/08

festa recuperable (xm)



Avui és 14 d'abril. Dia per a recordar que els "valors" republicans no poden deixar de ser guies per a la nostra acció. Tant de bo els ministres, que avui s'estrenen o es re-estrenen, ho tinguin en compte. La Penya és basquetbol de debó... gràcies, mestre!!!

7/4/08

espectacles



L'espectacle televisiu està servit: les diferents escenes de la vida interna d'un partit (el de les venerables sigles històriques i l'irresponsable present) són servides de manera detallada, contínua i contrastada. Els que decideixen que aquestes són les notícies més importants o gaire bé, viuen en un país diferent al nostre, sembla. Ara, hi haurà una nova font de notícies: la crisi del Barça ja està servida, i els clams de l'actual president del club (en castellà!) prefiguren un procés tant o més divertit que el que ens van oferir els presidents Núñez i Gaspart. De tant en tant, una mica d'enfrontaments (accentuats fins l'extrem per les versions interessades d'uns i altres) per l'aigua i una mica d'incomprensibles valoracions sobre la gravíssima crisi econòmica que ens afecta. Els telenotícies van seguint el model del festival d'Eurovisió (ja que és una representació teatral, fem-la ben grossa!) i el camí obert per altres programes (els mal anomenats de telerrealitat). Cal captar l'atenció durant no més de 3 minuts (el que dura un video-clip) o no més de 30 segons (el que dura un anunci), i a una altra cosa. La banalització de tot plegat. Tot el que és, és trivial.

10/3/08

i encara


Tot i haver guanyat de manera clara i distinta... ens tocarà continuar resistint. Les dretes no s'hi conformen. D'aquest mateix matí, a la cadena dels bisbes espanyols (ho recullo d'una font secundària, ben contrastada amb la gravació original): "Ustedes serán más, pero yo tengo razón; defendemos cosas que están por encima de los resultados electorales, esto tiene que calar, sobre todo entre la gente joven”. Això, entre tot un seguit d'idees -per dir-ho d'alguna manera- per l'estil i de crides a trencar-ho tot (“medio país no es basura, no es horror, y si dentro de cuatro años nos queda medio país será ese el país que nos quede”). Ens esperen temps difícils, en què la crispació continuarà sent l'estratègia seguida pels opositors. Com en "el dia de la marmota", una onada d'intolerància i prepotència que es repeteix, que ni s'atura ni s'afableix. Quosque tandem...

26/2/08

un líder fort


Per a valorar el debat d'ahir a la nit, res millor que anar a la caverna mediàtica. Al web que mantenen Jiménez Losantos i companyia, el famós locutor de la COPE hi escriu:

La derecha política, que no suele dar más que disgustos a la derecha intelectual y a su base social, nos ofreció ayer uno de los mejores momentos de comunión emotiva, ideológica y nacional en toda la historia de la democracia española. Por supuesto, Rajoy puede perder las elecciones el 9-M, pero no perderá ni un solo voto de los que ya tenía y ganará muchos entre los que dudaban ante un liderazgo no todo lo contundente y claro que deseamos.

Tot està clar, doncs. La "derecha política", representada per l'opositor Rajoy, ha satisfet per fi a l'autoanomenada "derecha intelectual" (la que el propi Jiménez representa, potser, juntament amb altres "periodistes"). I també a "su base social"; no comentem res d'això, perquè seria faltar al respecte a aquelles persones que, equivocades i manipulades, es manifesten al carrer bramant que ZP i ETA són el mateix, que tot es trenca, i d'altres signes de concòrdia semblants. "Liderazgo contundente y claro": per fi, s'ha acabat el maricomplejines. Rajoy és reconegut com el líder fort, com el mascle dominant -allò que era l'inspector d'hisenda friend de Bush.

Quan el debat ja el tenia del tot perdut, quan era més que evident (cartesianament evident) que l'opositor no tenia ni una proposta per al futur del país, Rajoy va dir allò de "usted ha agredido a las víctimas". Marcar paquet és això: dir una barbaritat d'aquest tipus. Inmoral del tot, insulta la intel·ligència i la decència de tothom. Per fi, el portaveu polític de la reacció ha estat a l'alçada d'allò que d'ell se n'espera. A l'alçada de les barbaritats que dia a dia s'emeten per la cadena dels bisbes i des d'alguns mitjans escrits i digitals, a l'alçada de les declaracions d'alguns jerarques catòlics. No es tracta tant de guanyar les eleccions ("Rajoy puede perder las elecciones, etc...) com d'enrocar-se en les seves posicions i seguir atiant la fractura social.
Cal defensar l'alegria, si. I també el sentit comú.

13/2/08

il·lusió



Ja sé que tot pot ser (és) una gran operació de màrqueting i prou. Però... la fàbrica de somnis funciona perfectament, creant-ne a tuti pleni. Com que Obama és Zapatero, ja ens està bé que es parli del candidat ianqui. Fins i tot, hi podem dir la nostra a un grup de discussió d'un diari d'allà. El títol és força significatiu: Is Obama the Next JFK?

Parlant d'il·lusions (racionals), de defensar l'alegria i dels motius (racionals) que tenim per a creure... gràcies, Aito, per regalar-nos basquetbol en estat pur. Visca la Penya!

4/2/08

contradicció

Titular d'ahir, a La Vanguardia: "els vots que vagin al PSC perjudicaran Catalunya". Diuen que ho diu el Sr. Ridao, d'ERC. Com que ells van votar la investidura del president Montilla, i és impossible que votèssin per a perjudicar Catalunya (faltaria més!), només hi ha una explicació: el titular és una declaració del membre d'ERC tendenciosament manipulada. I si no... Seria ben curiós que es pretengui dir a la gent que la millor manera de servir el país és perjudicant-lo (votant no a l'Estatut, potser).

29/1/08

avui kantià


La filla del mitificat JFK ha declarat que per fi podrà votar a algú que s'assembla al seu pare. American Dream. El lema de la campanya d'Obama és explícit, directe: Change, we can believe in. Una mica més a prop, la conferència del cap de setmana tenia com a lema Motivos para creer. La fe mou muntanyes, diuen. Espero que sigui, almenys, una fe racional.

21/1/08

hegelià, avui


Ahir vaig veure passar la història davant dels meus ulls. En tot cas, també es estupendo ser vulgar.

14/1/08

for president



L'imperi funciona així, potser. La màquina mediàtica -tòpica i utòpica a l'hora- és capaç de generar, també, els més encisadors somnis. D'aquella part del món ens han arribat formulacions brillants dels nostres ideals, imatges que els expressen amb contundència. Emocions. La figura mitificada del president assassinat, per exemple. Llegeixes els seus discursos, veus les fotografies, i dius: jo també!!!. Per cert, que aquest diumenge regalaven amb un diari de la dreta espanyola (tot i que s'anomena el mundo, és un instrument partidista molt molt molt provincià) un opuscle amb tres dels discursos de JFK (el pròleg que hi publica l'obscè director del diari ocupa més espai que els textos, demostrant una vegada més el tarannà d'aquest pervers personatge - que té los santos cojones de donar lliçons de moral política).

Ara, Obama. Déu n'hi do. Sembla que hagin trobat la perfecta encarnació del president Josiah 'Jed' Bartlet: la possibilitat de què, tot i les imperfeccions, els dubtes i les contradiccions, qui governi el món en darrera instància sigui una persona fonamentalment bona. I encara millor per aquests temps en què la incultura és un valor: no és un superdotat premi Nobel; és la bondat pura, sense l'afegit de "i la saviesa". Amb una història personal que representa el somni americà, per acabar de reblar el clau. Gringolandia és així. That's entertainment, si, però tocant-nos directament la fibra.

10/1/08

legere



Hi ha un cert aire de família. En la mateixa recerca ens hi trobem. Després d'explorar l'abisme/els abismes (profunditat insondable).

3/1/08

apostatem?


L'enrenou provocat per les declaracions d'alguns bisbes en l'acte (polític!!!) de diumenge arriba quan encara no s'havien oblidat del tot les declaracions del bisbe de Tenerife -esperpèntiques, però poca conya: el que va dir, i el que tothom va pensar que es deriva del que va dir, és terrible. Sembla com si els reaccionaris volguèssin obrir de nou un front de confrontació. Una falla social que ens separi en dos bàndols irreconciliables. La vella concepció d'allò polític com el necessari enfrontament amic-enemic.

Històricament, Espanya s'ha construit (i s'ha dessagnat, també) en una dialèctica plural: centre-perifèria, clericalisme-laïcisme, esquerra-dreta... Han aconseguit obrir de nou ferides en el vector conflictiu centre-perifèria: ho tenim cada cop més magre per fer-nos entendre, els federalistes.

Ara estan provocant que alguns progressistes s'apuntin a un anticlericalisme que, de fet, pot arribar a ser gaire bé tan ranci com l'actitud de tridentina reivindicació de la cristiandat. I així anem.

Els resums de notícies de l'any, amb què hem estat tan entretinguts aquests darrers dies, ens mostren un món on s'esquinça qualsevol esperança. Aquí, però, impasible el ademán. Ens espera una campanya propagandística-electoral de traca. Tant de bo el front ppolític de la reacció perdi de nou les eleccions, i a partir de març s'albiri un panorama de més assossec: així ho exigeixen els problemes reals, per afrontar-los. Així ho necessitem per provar d'estar a l'alçada dels temps.