populisme

... "populisme", diem. Problemes -reals- i aspiracions -legítimes- es presenten com si tinguessin resposta immediata, fàcil, directa. I es crea un ambient social -i polític- frenètic, com si estigués a punt la batalla final i decisiva.

L'espectacle dels arribistes i caradures que ocupen la tempesta contínua i pública de les opinions. Que estan en pantalla -a les pantalles. 

llegir, viure

Cercas, autor collita del 62. Ni que sigui per afinitat generacional, per la il·lusió de què veiem el món des del mateix punt -ja m'agradaria!. Amb El monarca de las sombras ho ha tornat a fer: m'ha atrapat, m'ha encisat... m'ha remogut per dins, m'ha fet sentir... sentir! Per tant, literatura.

Doncs el meu il·lustre coetani persevera en el noble empeny de complicar-nos la vida. Sí: la seva història va molt més enllà de ser la seva història. I ens diu moltes coses del passat -que condiciona el present molt més del que som capaços d'acceptar. Del passat-present, que com tot a la vida és polièdric.

Hi ha una dimensió, diguem-ne, sòcio-històrica (també cultural), que ens defineix, que parla de nosaltres. Cercas ho torna a fer, i ja ho ha fet en d'altres ocasions: també amb la Guerra Civil, i amb el 23F, i amb l'al·lucinant història d'Enric Marco. 

Tanmateix, allò que més em colpeix té a veure amb una experiència íntima, profunda. L'operació de dissecció que ja havíem vist en obres anteriors va una mica més enllà. Ara, utilitzant-se a si mateix com a matèria d'anàlisi detallada. A "si mateix", en el benentès que qui som és el compendi de tothom que ens ha precedit... i potser també de tothom qui vindrà. 

I de nou el mateix missatge, la mateixa conclusió. Les coses no són tan senzilles com pensem. Ni blancs ni negres, sinó tot el contrari. Tot el que és... és de tantes maneres que ens esgarrifa. Potser per això utilitzem reductors de complexitat:per a sobreviure. 

I és per això que cal agrair el "chute" de lucidesa que ens proporciona de tant en tant la literatura. Sí, és així, perquè suscita en nosaltres una mirada al món més honesta. Que ens situa davant la complexitat. Com ho fa Cercas.

Per cert: el joc dialèctic Aquil·les-Ulisses... Genial! Per si algú no hi havia caigut... situa el llibre allà on és: en l'etern debat sobre qui som, d'on venim, a on anem, quin sentit té tot això... ai, el misteri de l'univers!

Khan

Avui voten a la Gran Bretanya. Durant la campanya electoral, ha fet acte de presència el terrorisme. Amb tota la càrrega d'irracionalitat, violència, declaracions incendiàries, laments i penes. El terror social, causat amb actes criminals. Que en una campanya irrompeixi això... ho hem estat veient, també, a la 5a temporada de House of Cards; i d'una manera semblant, a la darrera de Homeland. Societat de l'espectacle. Dislocació d'allò que és real; desplaçament de les referències. I, enmig, gent patint.

Postveritat, també. La mentida cínica i malintencionada de sempre. A escala global, per exemple; amb les figures estel·lars de Putin i Trump; i a escala local, també. I cada dia. 

Entre tanta foscor... alguna escletxa de llum s'endevina. Malgrat tot. Per exemple, la capacitat de les ciutats -d'algunes!- de regenerar la vida en comú; promovent lideratges nous, nous de debò. Com l'alcalde de Londres, Sadiq Khan.