Podem mirar la ciutat des de dues vessants; indestriables, tanmateix. La ciutat és objecte i subjecte a l'hora -ho ha esdevingut històricament.
Com a objecte, la ciutat és:
un ens a gestionar, un artefacte funcional. Es tracta, doncs, de fer la ciutat.
un objecte de discurs, un artefacte ideològic. La ciutat es diu en règims discursius produïts des de determinades relacions de poder/saber. Ara del que es tracta és de dir la ciutat.
un objecte llegible, un artefacte significant. Un conjunt de signes, senyals, símbols, missatges, indicadors i codis interpretables. En fi, es tracta de codificar la ciutat.
La correlació de forces i de relacions de poder i saber en cada context -la conjuntura- determina qui domina les formes de fer, dir i codificar la ciutat.
Quan en un cert "imaginari col·lectiu" (sigui el que sigui això, que en tot cas és un producte) la ciutat cobra vida, també esdevé subjecte. Aleshores li atorguem capacitats, forces, moviment... vida! Quan es parla en nom del subjecte "ciutat", po que quedin anul·lades totes les veus diferencials que de fet la travessen: la ciutat fa o diu...
Així, tot el que passa en els escenaris urbans s'acaba considerant un fet natural, afectat per l'evolució pròpia d’un organisme que té el seu cicle de vida específic -sense agents ni interessos particulars. Aquesta és l'enganyifa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada