La recent exposició mediàtica d'un congrés a Madrid ha tornat a posar el focus d'atenció en el món dels sindicats -atenció fugissera, és clar: dura el que dura qualsevol notícia, res. I també interessada: molts han aprofitat per intentar cridar l'atenció (que també serà volàtil, banal) sobre algun aspecte a parer seu rellevant.
Deixant de banda d'altres consideracions, recordo que el sentit dels sindicats era l'autoprotecció obrera. El vell Marx ho diu expressament:
...media una gran diferencia entre el nivel salarial determinado por la oferta y la demanda, esto es, el nivel que resulta de la honesta operación de intercambio mercantil, cuando el comprador y el vendedor tratan en un pie de igualdad, y el nivel salarial que el vendedor, el obrero, ha tenido que dejar caer cuando el capitalista negocia individualmente con cada hombre e impone una rebaja aprovechándose de la miseria fortuita de diversos obreros. Los obreros se asocian para ponerse hasta cierto punto, en el contrato sobre la venta de su trabajo, en pie de igualdad con el capitalista. *
Ras i curt: ens associem per a què no ens fotin, per a què no ens toquin els sous; per a defensar un salari ja no digne, sinó simplement just.
Segle XXI, després del després: part del precariat és remunerat (i gràcies, almenys té feina) per sota del llindar de les quantitats necessàries per a viure. El salari no garanteix l'accés a unes condicions de vida dignes. Cercle tancat, derrota total. Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten a llegir encara la mateixa plana... hi han trobat un modus vivendi comodíssim, potser.
(*) K. Marx: El Capital. Libro I, Capítulo VI (inédito). Siglo XXI, México, 1971, pp. 143-144
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada