20/11/18

ius

Fa més de 400 anys, un tal Cesare Ripa va publicar una impressionant Iconologia, en la que simbolitzava en imatges molts dels conceptes 'morals' que el Renaixement havia posat en circulació. Per representar una cosa anomenada 'raó d'estat', proposa la següent imatge:


Una dona armada (a l'estil d'una deesa clàssica) exhibeix amb una mà el ceptre de govern. Vestida 'para matar', potser; però amb el símbol del poder cap avall (hi ha una 'iconologia' contemporània on es veu centenars d'alcaldes blandint el seu bastó cap amunt).

Amb l'altra mà té subjectat el lleó de la força. L'animal és seu, i no li cal massa esforç per retenir-lo; tampoc per deixar-lo anar, si cal.

Està trepitjant un llibre amb el títol 'IUS' (justícia), S'hi recolza a sobre. El llibre és el seu senzill pedestal. Però està mig ocult per la llarga faldilla...

L'art de governar exigeix de tant en tant que es corri un vel sobre els procediments legals ordinaris. Quan? En situacions d'emergència. Per tant, el poder rau en la capacitat de dictar quan estem en una situació d'aquestes. I dóna la sensació que ja fa temps que s'ha decretat un estat d'emergència permanent...

Addenda: per a representar la noció de 'Justícia' ja no ens cal la imatge tradicional (aquella de la deesa amb els ulls tapats i etc); ja en tenim prou amb allò que va dir fa temps un polític andalús: "la Justicia es un cachondeo".

14/11/18

Califòrnia

Un pas de la imprescindible Teoria General de la Basura s'anomena "Where Western Civilization ends (de Atenas a Santa Mónica)", títol inspirat en una obra en marxa de Luis Macías.

L'excitant explicació/narració/provocació ve a dir que la cultura hel·lènica va començar a viatjar cap a l'Occident... fins que al segle XIX assoleix la seva fi estable i la seva finalitat, a la línia de costa del Pacífic. Allà s'ha generat una absoluta densitat de civilització, com si tota la massa cultural de la vella Grècia s'acabi trobant agregada i potenciada a Califòrnia. 

La nòria que hi ha a la platja de Santa Mònica, girant sobre si mateixa en una aparença d'infinita mobilitat, és el Final. Inici hel·lenístic i final californià, doncs, de la nostra civilització. Atenes i Califòrnia, simbòliques potes de la doble hèlix del nostre ADN cultural.

I la notícia d'aquests dies és que Califòrnia es crema!!!



9/4/18

prepolítica


Ja fa dies que hem assumit que vivim en temps de postdemocràcia. Doncs sembla com si alguns dels esdeveniments actuals ens aboquin a pensar allò que hi és abans, de la democràcia. La prepolítica; el conjunt de condicions que han de fer-la possible.

Dos exemples. Els abismes a què s’ha arribat, potser, ens fan girar la vista cap a (1) qüestions tan “toves” com l’empatia o simplement el saludar-nos; i (2) la necessària reivindicació de què les Institucions funcionin de manera eficaç.

Les Institucions haurien de garantir la radical igualtat de tothom... I per això són l’instrument cabdal per a assegurar que la immensa majoria no pateix les arbitrarietats de la minoria de poderosos. Que el diner no ho pot tot. Ingènuament, potser, treballem i estem compromesos en què això sigui així.

El poder judicial o les Universitats Públiques en són un clar camp on podríem millorar. Amb aires de justicier de western hauríem de dir: “Quita tus sucias manos de...”.

L’altre cas té a veure amb reconèixer-nos. Poder-nos mirar als ulls. Voler formar part d’un nosaltres. Honestedat i virtut cívica bàsica, potser (au, més ingenuïtats!). Entendre que no som si no és compartint un temps i un espai comuns.

Institucions serioses i ciutadans honests. Per cert: una i l'altra condició de possibilitat de la política/de la democràcia/ de la convivència es condicionen mútuament. 

Sense tenir res a veure... Donats els aires de guerra freda que sembla que tornen a córrer -els poderosos del món ho atien!-, ha estat pertinent recuperar algunes reflexions d’un interesantíssim pensador: Günther Anders. En un llibre publicat en el 1956, "La obsolescencia del hombre", exposava que el Nihilisme i la bomba (atòmica) són el mateix, mostrant el caràcter aniquilable de la humanitat. Com no valem res, com estem-aquí per a res, com no hi ha sentit... la bomba no empitjora res.

Som éssers condemnats a viure a l’ombra d’aquest inevitable acompanyant; contingents i finits. És a dir: sense esperança, sense projecte. Tanmateix...

La lluita contra la bomba era (és) una lluita de la humanitat com a tal -ho hauria de ser! I sota el nom "la bomba", posem-hi tota la tecnologia que és capaç d'anorrear el món. 

Allò que les religions i les filosofies, els imperis i les revolucions no han dut a terme –convertir-nos a nosaltres en una humanitat- ho ha assolit ella. Allò que ens pot impactar a tots ens afecta a tots. En tant que morituri, ara som nosaltres. Per primera vegada realment. És poc honrós que per això haguem necessitat la bomba. Però oblidem-nos. Ara ho som. Demostrem que també ho podem ser com a éssers vius; i esperem el dia en què considerem les pors apocalíptiques d’avui com a malsons del passat  i no vegem en paraules com les que aquí s’han expressat més que “Quin pathos tan superflu!”.

Abocats a l’abisme, doncs. Predre'n consciència, assumir-ho...com a condició de possibilitat de què pugui fructificar la llavor d’un nosaltres.

29/3/18

sentit i sensibilitat


Un recent escrit de n’Amador Fernández-Savater  ens ha fet anar força més enllà d'estar-hi d'acord. És una molt bona invitació a pensar -i a fer! 

Per provar d'entendre allò que ens passa, les conjuntures es llegeixen, habitualment, com una disputa entre diferents grups de poder. S'analitzen les maniobres partidistes, les intrigues de saló, les relacions de força entre faccions, l’actuació de la maquinària de l'Estat; els sondejos, l’opinió pública, les piulades, i etc. El text proposa enfocar-ho des d'una mirada diferent i fer-ho a partir d’un interrogant radical: és possible llegir el momentum com un xoc entre diferents sensibilitats davant la vida en comú?

El capitalisme triomfant ho va conquerint tot... i necessita no només l’abolició de les velles regulacions i proteccions, sinó també i sobretot una insensibilització radical. Cal que s'adeqüin a les necessitats funcionals de la societat-on-tot-és-mercat l'estructura del voler i del sentir, del pensar i del fer... La moral; l'ànima, en un mot.

Precarització de la vida, en tots els sentits; també en el de veure l'altre com a obstacle i/o amenaça. Zero empatia. Res m’ha de lligar a l’altre, que és quelcom que sobra, que és prescindible. I l'àmbit social és l'escenari d'un estat de guerra de tots contra tots -i ha de ser viscut així. Allò que sosté els dispositius de precarització de la vida, doncs, és una certa configuració (o desconfiguració) del caràcter, de la percepció i la sensibilitat.

En aquest escenari fosc, crispat, emprenyat... apareixen veus i gestos que evoquen una manera diferent de sentir. Tres exemples: el vuit de març, la veu de la mare del nen assassinat a Níjar i les mobilitzacions a Madrid/Lavapiés després de la mort de l’immigrant....
Se me saltaron las lagrimas el 8M viendo a primera hora de la mañana un “piquete” de chicas sub16 (y chicos, a la zaga) recorriendo el barrio, con energía a chorros e infinita lucidez en sus consignas.
Se me saltaron las lágrimas escuchando a Patricia Ramírez pidiendo a la gente que “se sacase a la bruja de la cabeza” y recordase más bien las "acciones bonitas" que tuvieron lugar durante la búsqueda de Gabriel.
Se me saltaron las lágrimas escuchando a los oradores de la plaza Nelson Mandela de Lavapiés apelar, sólo un día después de la muerte (muerte política) de Mame, a la humanidad compartida, a la igualdad de todas las personas.
El filósofo y escritor George Bataille decía que hay “lágrimas felices”. No son exactamente lágrimas de alegría, sino de emoción por ver acontecer algo “milagroso”: imprevisible, inesperado, impensable, imposible pero cierto.
Es “milagroso” escuchar a quien ha sufrido el daño más grande hablar de pelear por más vida y no por más muerte, por más humanidad y no por menos, por más empatía y no por más guerra de todos contra todos. Que se nos humedezcan más a menudo los ojos de estas lágrimas, para despertar y reactivar nuestra piel endurecida por el principio de crueldad.
Potser no hi té res a veure, però en un escrit de 1797, el nostre pare Kant explica que allò que sentim davant de determinats fets assenyala amb certesa que som humans (en el sentit clàssic i ple de la paraula: animals dignes, racionals, morals...) Ell presenta la Revolució Francesa com una prova empírica de què la humanitat progressa moralment:
La revolució d'un poble pletòric d'esperit, que estem presenciant en els nostres dies, pot triomfar o fracassar, pot acumular misèries i atrocitats en tal mesura que qualsevol home assenyat mai es decidís a repetir un experiment tan costós, encara que pogués dur-ho a terme per segona vegada amb fundades esperances d'èxit i, malgrat això, aquesta revolució —a la meva manera de veure— troba en l'ànim de tots els espectadors (que no estan compromesos en el joc) una simpatia propera a l'entusiasme, la manifestació del qual porta aparellat un risc, que no pot tenir una altra causa sinó la d'una disposició moral en el gènere humà.
[un altre dia discutim si això de ser espectadors sense estar compromesos és possible i com pot ser viable -en època de Kant no hi havia tele ni twitter; ah! i també com pot ser que les misèries i atrocitats en una revolució són assumibles en funció de la grandària moral de l'empeny]

Hi ha esdeveniments que impacten en nosaltres i ens susciten determinats sentiments. Que fan aflorar allò que en el fons i de debò pensem/sentim/esperem/volem. Així doncs, la prova empírica de què som éssers humans (és a dir: que hi ha esperança) és l'entusiasme que sentim (la pell de gallina, la llagrimeta) davant de fets com una revolució justa. 

Els fets que relata l'autor del text esmentat també ho aconsegueixen -text que suscita, en llegir-lo, un cert encís, una emoció positiva. En un bucle feliç, ens provoca també lágrimas felices.

Ah! i al Parlament es parla d'humanitat i manca d'humanitat; de sentiments enfrontats; de vivències doloroses, d'empatia ... Potser una altra de les revolucions pendents va per aquí, oi? Ser persones, es deia. 

23/3/18

es lo que hay


La realitat és una merda. O, posant-nos estupendus, allò que existeix no té cap justificació en si mateix. Em sembla que era Adorno qui ens en prevenia: el pensament no pot subsumir en una totalitat de sentit la realitat sencera; i, a més, aquesta és sofriment, dolor i patiment de cada cos   –allò de “després d’Auschwitz” té moltes derivades.

impossibilitat d’intel·ligir tot el real com un tot + inexorable presència del patiment

El món inabastable, la cosa que es més (que sempre serà més) que el concepte amb què provem de pensar-la; i el patiment que ens té lligats a la terra -arrelats- i clama/crida des de la radical singularitat de cada cos.

La finitud. Pensar i viure a partir d’aquesta constatació. Defensar la racionalitat sabent-la incompleta i feble. Defensar l'alegria sabent-nos febles i incomplets. Construir en comú, fins i tot, una vida suportable.







6/3/18

desig


Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva
estrella, allò per a què serveixes, allò en
què et sents un entre els homes. Esforça’t
en la teva tasca com si de cada detall que
penses, de cada mot que dius, de cada peça
que hi poses, de cada cop del teu martell,
en depengués la salvació de la humanitat.
Car en depèn, creu-me. Si oblidat de
tu mateix fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regís
automàticament els seus estats; fas més
que el qui inventa teories universals només
per satisfer la seva vanitat, fas més que el
polític, que l’agitador, que el qui governa.
Pots negligir tot això i l’adobament del
món. El món s’arreglaria bé tot sol, només
que tothom fes el seu deure amb amor a
casa seva.

L’elogi del viure
Joan Maragall

21/2/18

l'aposta

Pascal, inserint-se en una línia de pensament que venia de lluny, opinava que l’existència de Déu –d’un déu- no és demostrable. Es va adonar de què cap argument a l’efecte és vàlid. I va fer una proposta agosarada: cal apostar a què Déu existeix.

Com que també era matemàtic, va utilitzar una figura del càlcul de probabilitats per explicar com sortir de la impossibilitat de demostrar racionalment (com ho pretenia fer una certa tradició) l’existència de Déu: hi ha les mateixes possibilitats per al si i per al no (que Déu existeixi). Les dues hipòtesis són sostenibles igualment, i ningú podria afirmar de manera evident una o l’altra posició. 

Aleshores, fa una trampa (una altra), i diu que hi ha una diferència essencial: si Déu és una ficció, estem condemnats al no-res i la vida no té sentit. Si, al contrari, hi ha un déu que és Déu, la compensació de creure-hi és enorme. En sortim guanyant, i molt. Entre creure i no creure en Déu, Pascal ens anima a escollir la primera opció, perquè si encertem ho guanyem tot i si ens equivoquem no perdem res; i si no es creu, o no es guanya res o es perd tot. Per tant, cal apostar per l’existència d’un déu que sigui Déu –i creure en ell-, perquè el guany és indiscutible.

L’aposta pascaliana és pur voluntarisme. Del fet de què necessitem un déu no es deriva necessàriament que existeixi. Tanmateix, heus aquí una derivada interessant de la proposta de Pascal: ho necessitem.

[on diu "Déu" hi podem posar qualsevol succedani que esmenti la plenitud, la realització dels ideals, la felicitat... ]

L’existència de Déu esdevé una esperança, una incerta certitud (i una incerta glòria, també). És per això que cal apostar. Ah! I no ens en podem escapolir, creia Pascal: il faut parier. Cela n'est pas volontaire, vous êtes embarqués

“Viu com si Déu existís”, seria la conclusió. Al cap i a la fi, Pascal també va deixar escrit que el costum és la nostra natura; qui s’acostuma a la Fe, creu.

Una temporadeta més tard, el nostre pare Kant va defensar que, malgrat que en rigor no hi ha cap evidència sensible que correspongui a les idees que globalitzen l’experiència (Déu, Món, Ànima; Bondat, Bellesa... per exemple), això no vol dir que siguin invencions arbitràries. Ben al contrari: es tracta d’idees necessàries, plantejades per la pròpia natura de la raó humana. Són idees regulatives, que permeten unificar el coneixement i donar sentit a l’acció.

Pensem i actuem com si tot tingués un sentit darrer; com si hi hagués un fonament; com si existís la veritat; com si hi hagués un futur on es realitzaran tots els ideals ètics. Vivim com si.

L’aposta de Pascal; la creença en què la mateixa Raó humana estructura amb sentit la nostra experiència d’estar vius. D’alguna manera, una “voluntat d’il·lusió”, que diria Nietzsche. 

Potser ja no ens interessa, segons què; però la idea de l’aposta (o del com si) no deixa de ser encisadora.

En una història que ens ha posat repetidament davant la barbàrie (els camps d’extermini en són l’expressió paradigmàtica); en una societat on hi ha grans majories sotmeses a l’explotació i a l’engany estructurals... ens trobem, potser, amb la necessitat d’apostar: malgrat totes les contradiccions, apostem a què hi ha sentit a les nostres lluites, resistències, escapades, anomalies, etc... La vida té més força que la mort. Apostar, així, amb una actitud de confiança –l’esperança. Amb tots els dubtes del món, tanmateix. 

En una altra tradició també hi ha qui ha pensat quelcom semblant. Una mena de fe secular en què el futur serà millor que el present anima una part dels desenvolupaments teòrics i pràctics del marxisme. L’acte de fe es fonamenta en un aposta: la possibilitat d’una vida humana plena –el socialisme. I entre socialisme i barbàrie... a què apostem?

Més que una certesa científica, el compromís en fer i pensar segons què es basa en una aposta -raonada, raonable. Una certa esperança sobre la que es pot comprometre l’existència sencera. Amb tots els dubtes del món, tanmateix.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida. O la necessitat de la il·lusió. Per tirar endavant, perquè volem viure. I la lucidesa ens permet apostar amb una certa distància irònica...

16/2/18

la feblesa

A la França decimonònica, l'any 1848 hi ha una "moguda" que fa caure el règim. S'hi barregen els interessos dels sectors socials que en tenen (comerciants,industrials, financers... la "gent d'ordre") amb les necessitats i les urgències dels que no tenen res. Es proclama una República, i es redacta una Constitució.

Enmig de tensions de tota mena (també en el front exterior), la "Revolució" sembla que ha triomfat, i es programen unes eleccions per al maig de 1852.

"Qualsevol observador honest, fins i tot si no ha seguit pas a pas el curs del desenvolupament francès, ha d'haver pressentit la imminència d'una desgràcia no percebuda per la revolució. N'hi havia prou amb sentir els crits cofois de victòria amb els quals es felicitaven els demòcrates sobre les conseqüències esperadament favorables de maig del 1852. 

Maig del 1852 els hi havia esdevingut una idea fixa en els caps, un dogma com el dia de la reaparició del Crist i l'inici del Regne Mil·lenari en els caps dels quil·liastes. 

La feblesa s'havia refugiat de nou en la fe en els miracles, creia derrotat l'enemic quan només l'havia conjurat en la imaginació, i va perdre tota la comprensió del present en una glorificació inactiva del futur que els esperava i els fets que tenien en ment però que no volien dur a terme encara".

Rellegir 'El divuit de Brumari de Louis Bonaparte' amb ulls d'avui... un passeig ple d'aventures i de coneixences. Tot i que les circumstàncies són les que són (i són sempre diferents). I que la història mai es repeteix: i quan sembla que ho fa, esdevé una comèdia.

Tot i que... Però no deixa de ser alliçonador, això.



15/2/18

doncs NO

La remor dels fets d'octubre (i de setembre)... i tanmateix, la remor persisteix. 

Es tracta, ni més ni menys, que de... la defensa del estado de derechosin legalidad no hay democracia-. Sense matisos i sense raons. Sense sentit, si t’ho pares a pensar una mica.

Els protagonistes (els que ells decideixen que ho són) dels fets han de comparèixer davant això que anomenen Justicia, per donar compte del que han fet. O del que pensen; o de les seves intencions pretèrites, presents i futures. O de ves a saber què. "La veritat i les formes jurídiques".

Les referències mediàtiques que ens arriben de les declaracions davant els funcionaris de la Justicia ens fan caure no en un mar de dubtes, sinó en un oceà d'estupefacció. Indignació... impotència?

Uns han dit que acaten i acataran l’ordenament jurídic vigent (espanyol); i continuen a la presó. D’altres diuen que tot allò anava de debò i que es pretenia trencar no-simbòlicament amb l’statu quo; i no estan a la presó.

Arbitrarietat? Diran que no. Els profans no en sabem, ho confonem tot... i pensem que el normal funcionament de les Instituciones del Estado de Derecho en realitat amaga una operació política de magnituds considerables.

Doncs no cal saber gaire, per constatar que hi ha persones que estan tancades a la presó de manera ignominiosa, vergonyant, escandalosament bruta. Defensar allò que és obvi: en aquest punt estem. 


25/1/18

anar-hi anant

Petit pais, pàtria dissortada. La cosa ve de lluny, del fons del temps històric de les Espanyes. Més recentment, hi va haver moments-punt-d’inflexió els anys 31 i 75/80 del segle XX. Potser també l’any 3 del segle XXI, amb la proposta maragalliana. I la van tombar... i el 10 de juliol de 2010 va esclatar quelcom que s’estava covant de feia temps... El català emprenyat va decidir ser, també, el català revoltat. «Som una nació. Nosaltres decidim».



I vam anar decidint... I a cada pas, alguns pensaven que ja n'hi havia prou... que "fins aquí hem arribat, demostrant el que calia... i ara a treballar!". I d'altres creien que s'ha de continuar empenyent. Set vegades, set. Per ara...

11 setembre 2012, després de la gran manifestació. I els 11S dels dos anys següents.

27 de setembre de 2015, eleccions “plebiscitàries”.

6 i 7 de setembre de 2017, aprovació al Parlament de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional de la República

1 d’octubre de 2017, referèndum que déu n’hi do

3 d’octubre de 2017, vaga i/o aturada; protesta generalitzada contra la repressió violenta.
--
26 i 27 d’octubre de 2017, no convocatòria d’eleccions i dui o no dui

21 de desembre de 2017, eleccions convocades pel govern espanyol






24/1/18

Churchill


Ha volgut la casualitat que dues pelis sobre el mateix personatge històric coincideixin pràcticament al mercat...


Casualitat?

Ni idea de quina és millor (què vol dir "millor"?, per cert); n'hi ha una que és més anomenada, pel que sembla, i participa en el circ dels "òscars" --> per tant, l'altre deu ser millor.

Una retrata el moment en què el personatge assumeix la seva funció de lideratge, mantenint la posició d'enfrontar-se costi el que costi a l'amenaça alemanya -discursos èpics i reiteradament recordats.

L'altra es centra en els prolegòmens del desembarcament de Normandia -dubtes i prudència. Principis i finals de la WWII.

Recuperar aquest personatge... pel Brexit? per Trump? 

Disfrutem o no amb una obra d'art -una peli, per exemple. Ens fa sentir quelcom, ens fa veure una dimensió de les coses en què no havíem parat atenció; ens fa plorar o ens fa riure; ens emprenya o ens posa de bon humor. O ens deixa indiferents. Ens "toca", i per això és art -quan ho és, que no passa sempre.

Tanmateix, les produccions culturals, en general, també expressen un determinat sentir de l'època en què neixen. Més enllà o més ençà dels valors "artístics", l'art també es presenta com un mirall de tota una època... i/o com a retòrica legitimadora d'uns determinats interessos. 

Winston Churchill... què vol dir, ara, la seva posada en escena?

2/1/18

impotència

2018. Any nou... nou? El preu que es paga per viure puja i puja; i el preu que ens paguen per viure es queda igual. Impotència d'allò que anomenem "la política". Si no serveix per a evitar això, per a què collons serveix? 

Impotència i ràbia, també, viscudes. El bucle de la frustració, del malestar. Sortir-ne: l'imperatiu moral per a l'any que comença; per a què sigui nou.