9/10/15

el trànsit

Però igual que el llamp sorgeix dels núvols,
sorgeix del pensament potser, espiritual i madura, l'acció?
(Hölderlin)

El problema és l'efectuació sensible del concepte; la materialització de la idea. El trànsit entre els dos àmbits de la realitat: l'ideal/conceptual i el sensible/material. 

Dur a terme una idea, doncs: la capacitat que es necessita per fer-ho; els recursos, les possibilitats. Tàctica i estratègia; assumpció de contradiccions (fins on?). Voluntat i circumstàncies que es puguin modelar. Optimisme militant, i una certa fe en què sigui possible.

També la gràcia de definir la idea de tal manera que sigui possible materialitzar-la poc a poc -sense desvirtuar-ne el sentit, sense perdre'ns en voluntarismes, sense donar pals de cec. 

No és només la dicotomia paraules-fets, perquè en moltes facetes de la vida les paraules són fets -fetes també, és clar. 

En el món ideal tot és coherent. Tot acaba essent perfectament delimitat, formalment perfecte, com els objectes matemàtics. Ens hi trobem còmodes, i som capaços d'accedir a la beatitud espiritual llegint un llibre (cada cop menys); o arribar a l'excel·lència escrivint un post o deixant anar ocurrències en un grup de whatsaap. Una zona de confort que ens reconforta, doncs. I la vida va per un altre cantó... I tenim set de possibles, collons!

6/10/15

Innerarity ha publicat un llibre d'obligada lectura per entendre una mica el què ens passa. Una visió problematitzadora, com no pot ser d'una altra manera, de tots els típics tòpics amb què anem farcint les nostres pobres, esbiaixades i parcials anàlisis sobre l'actualitat.

Entre moltes altres coses, diu el mestre que en política els assumptes (els afers, els temes, els problemes, les qüestions) no són absolutament objectius i evidents. Consisteixen en una combinació de diversos criteris, no sempre compatibles. Això exigeix una certa complexitat en el judici polític. I també una mica de gosadia: cal decidir en entorns d'incertesa, amb informacions insuficients i suportant múltiples i contradictòries pressions. 

No és fàcil, no. Ocupar-se d'allò que és públic -fer política- és extremadament complicat. Per això els populismes són una enganyifa. 
Per això la campanya electoral permanent és un obstacle objectiu a la solució dels problemes. La lògica de les campanyes no és la de governar. La retòrica de les campanyes (el marketing i tot plegat) forma una part irrenunciable de les pràctiques democràtiques, només faltaria. Però governar és una activitat (un servei!) radicalment diferent: cal pactar, col·laborar, fer concessions, flexibilitzar posicions... La natural competitivitat de les campanyes porta a accentuar les diferències, a dramatitzar la polarització, a prometre de tot. I res d'això és útil per a governar bé. 

I una segona derivada: quan les actituds de les campanyes penetren en l'acció de govern, els acords són difícils, i el sectarisme segresta les institucions. La campanya electoral permanent és l'orientació d'alguns governs en exercici, també. D'alguns, només? 

Doncs bé: que no decaiga. La festa continua, i fins el 20 de desembre l'espai públic estarà dominat -com ho està des de fa tant de temps- per tot allò que dificulta el bon govern.