30/6/09

calor

La previsió per als pròxims dies indica l’arribada d’una massa d’aire càlid procedent del nord d’Àfrica que farà pujar la temperatura arreu de Catalunya. Tot i que la calor afectarà tot el país, aquest augment tèrmic es notarà especialment a les comarques interiors, ja que es preveu que la marinada freni la pujada de la temperatura prop del litoral. Malgrat això, també augmentarà la sensació de xafogor en aquesta zona. Aquesta situació meteorològica fa preveure que se superi el llindar d’onada de calor, és a dir, la superació del percentil 98 de la temperatura màxima diària d’estiu durant 3 dies consecutius o més. Alguns valors indicatius d’aquest llindar que es podria superar són els 38 ºC de Lleida, els 36,5 ºC de Girona, els 33,1 ºC de Barcelona o els 31,3 ºC de Tarragona. La massa càlida abraçarà Catalunya entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol, i es començarà a enretirar de cara al cap de setmana, d’acord amb les prediccions a mitjà termini que indiquen que la temperatura iniciarà una davallada més clara a partir de diumenge. Durant aquest període, cal destacar que, a banda de l’augment previst de la temperatura màxima, les nits també seran molt càlides, ja que en molts punts del litoral les mínimes nocturnes no baixaran dels 22 ºC. A causa d’aquesta previsió, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès un avís d’onada de calor entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol de 2009 que afecta tot Catalunya, tot i que amb més probabilitat a l’interior del país.

28/6/09

memòria

Boníssim. I necessari. Una escriptura brillant (quin gran escriptor!!!) que per sí sola ja justifica el llibre, està al servei d'un discurs honest, valent i clar. El llibre és un excel·lent exercici de reconstrucció d'un moment històric que vàrem viure amb una estranya barreja d'intensitat, incredulitat i perplexitat. Amb el text , Cercas també dibuixa un paisatge versemblant d'allò que va ser la transició i els seus protagonistes. Per a la nostra generació (els que aleshores teníem +/- 20), aquest llibre és la lectura d'aquells fets, d'aquell pocés. És el relat propi d'aquella època, el nostre. És l'expressió gairebé exacta del nostre punt de vista (ara que l'hem llegit ho sabem). Al final del llibre se'ns en dóna la clau: es tractava d'intentar entendre perquè un personatge com Suárez va fer el paper que va fer... i perquè la generació anterior (els nostres pares) va adoptar les actituds que, tantes vegades, hem qualificat de conformistes i passives. De manera injusta, ara ho saem. Ahora la comprendo; antes yo no sabía... Més enllà, és clar, de les lectures intencionades i manipulades/manipuadores que tants han provat de vendre'ns. La poca felicitat que anem conquerint, a vegades, també es nodreix una mica d'això: trobar la perspectiva justa, precisa, nostra, envers la història. Per entendre'n.

8/6/09

the day after


El dia després -i ja la nit del mateix dia, i també uns quants dies més enllà- sempre és un festival de punts de vista. No hi ha fets, només interpretacions. Tots han guanyat, sembla -i aquest tòpic el sentim no només en una barra de bar. Fins i tot guanya un senyor que no es presentava a aquestes eleccions. Els resultats d'una elecció, amb molt poques excepcions, sempre deixen oberta la porta a entendre'ls de maneres diverses. O milor dit, a explicar-los des del punt de vista dels interessos -dels que s'han de fer públics, dels que es poden fer públis- d'uns i altres. Per altra banda, hi ha especialistes en els misteris del sufragi popular: l'electorat ha manifestat clarament que..., les urnes han dictaminat que..., el missatge dels electors és que... Fins i tot hi ha qui és capaç d'explicar els motius de les abstencions.
Quan l'elecció és com la d'ahir, que no genera la constitució d'un govern, les interpretacions encara són més obertes. I s'hi barreja un tema recurrent: la possible extrapolació dels resultats a les eleccions que -sembla ser, segons alguns- són les més importants: les legislatives (no en tant que configuren el parlament espanyol sinó en tant que permeten determinar qui governa a l'Estat). Un dels diaris més influents del mundo mundial ha calculat què passaria projectant els resultats d'ahir: El PSOE perdería 20 escaños y el PP subiría 15. Zapatero perdería casi por completo toda posibilidad de gobernar. Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. El propi diari aclareix que l'extrapolació és difícil, tot i que ja li agrada fer-la, ja: Aunque la convocatoria electoral de ayer no es en ningún caso un modelo fiable para prever el comportamiento de los ciudadanos ante unas elecciones legislativas -baste destacar que el índice de participación de ayer se quedó en el 46%-, la extrapolación ficticia de los datos sí que arroja algunos apuntes significativos. Doncs si, és força significatiu que ja avui comenci a córrer això de què... Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. Ojo al dato! La parte apoyante, ahir a la nit, ja anunciava la seva propera victòria electoral aquí al Parlament de Catalunya. Serà que compten amb què la parte apoyada de la primera parte serà parte apoyante de la segunda parte?
Un altre: els electors no s'equivoquen mai. Una persona, fent ús de la més absoluta i privada llibertat, diposita secretament una papereta en una urna. I totes sumades, les paperetes, deteminen qui mana. És per això, per aquest radical i íntim origen dels vots, que es fa ben difícil criticar perquè una majoria de ciutadans es decanta cap a una o altra opció. El límit d'aquesta crítica -necessària, tanmateix- a les idees de la gent és molt difícil de precisar, doncs estar a tocar del despreci -intelectual o moral- cap a les persones que han votat això o això altre. Vé això a compte perquè veient els resultats la temptació d'insultar és fortíssima. Berlusconi n'és el paradigma -els seus votants. Però aquí, ben a prop, tambe n'hi ha per llogar-hi cadires.
Llegit a una web: El presidente del PP de Castellón dijo este lunes que la gente es "muy lista" y le preocupa "que somos más de cuatro millones de parados ahora mismo y no si Carlos Fabra o Paco Camps somos culpables o inocentes". Més clar, impossible. Madrid i València, ai! Per cert: la web té com a títol "Libertad Digital". Llibertat, liberalisme... és la bandera de les faes, mayoresorejas, aguirres, etc... La bandera que amaga el feixisme postmodern dels hereus del feixime del segle passat. La de Bush jr. Toca ara a Europa, viure un període com el que van viure als EUA i que sembla que amb Obama l'estan superant?

3/6/09

si o si


Aquest és molt bo, Zaragoza. Certament, de tots els candidats catalans a les eleccions al Parlament Europeu només la nostra va dir amb valentia que SI. Si a una millora substancial per al progrés del país (Estatut) i si a un impuls decidit al projecte europeu (tot i que la constitució europea encara sigui una idea regulativa). Dir que SI... Per responsabilitat, perquè creiem en la gent i en les possibilitats d'avançar, tot i les dificultats, cap a estructures on la igualtat d'oportunitats i la promoció de la justícia social siguin més eficaces. Nosaltres, els del SI.
Avui hi ha al diari una lúcida reflexió del Pare Raguer, contra el negacionisme. Si en España es delito la apología del terrorismo etarra, también debiera serlo la del franquismo, que fue un terrorismo a escala estatal. Contundent, clar, directe. No sé si és apologia del franquisme el que fan aquests peperos, no sé. Perquè han incorporat tècniques postmodernes al seu capteniment. Neofatxes, oi?
Déu n'hi do. Els del NO a tot (versió espanyola ejpaña ejpaña) s'estan lluïnt, aquests dies. Ahir Rajoy va dir: creo en ti. No cantava la cançó de Bosé. No es referia a Aznar -que tot podria ser- sinó a Camps. Siempre estaré detrás de ti, o delante o al lado, me es igual. I el candidat Mayor Oreja, en la seva línia, va arribar a dir de Camps que és el más honorable de todos los valencianos y el más honorable de todos los españoles. El senyor a qui es refereixen està imputat en un cas de corrupció. Imputat!!! Després sortirà una sentència -que ja estan condicionant amb totes aquests pressions i més- lleugera, i resultarà que han tingut raó i que tot era un atac contra ells. Han après la lliçó de Berlusconi. Triomfaran a Espanya com triomfa aquest altre a Itàlia? Doncs la hipòtesi és esgarrifosa: ens espera una època obscura. No la caguem, doncs.
Ah! per cert, la campanya és per escollir el Parlament Europeu.

1/6/09

models



Temps de nous lideratges, basats en nous valors (nous?). Obama i Guardiola. Respecte al nostre, s'ha dit de tot, massa potser. L'alegria de tanta gent, pel futbol i les victòries, s'encomana. A veure si aquesta sobredosi de sensacions positives es projecta en els diferents aspetes de la vida pública al país. Tant de soroll, per altra banda, ens ha pogut despistar respecte a la importància de la figura de l'entrenador. Importància per a tots nosaltres, potser, en tant que pot ser un exemple, un model. L'Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, en fa un retrat força lúcid. I molt suggeridor pels paral·lelismes que dibuixa. En tot cas, quedem-nos amb el gest clàssic de considerar l'heroi com a model exemplar. És a dir, que ens pot ajudar a ser millors, ja que ens mostra el camí de les virtuts. El país ens regala de nou un arquetip de conducta provinent del món de l'esport -ara, però, corregit i augmentat. Gràcies, Pep.