15/6/17

populisme



... "populisme", diem. Problemes -reals- i aspiracions -legítimes- es presenten com si tinguessin resposta immediata, fàcil, directa. I es crea un ambient social -i polític- frenètic, com si estigués a punt la batalla final i decisiva.

L'espectacle dels arribistes i caradures que ocupen la tempesta contínua i pública de les opinions. Que estan en pantalla -a les pantalles. 

12/6/17

llegir, viure

Cercas, autor collita del 62. Ni que sigui per afinitat generacional, per la il·lusió de què veiem el món des del mateix punt -ja m'agradaria!. Amb El monarca de las sombras ho ha tornat a fer: m'ha atrapat, m'ha encisat... m'ha remogut per dins, m'ha fet sentir... sentir! Per tant, literatura.
Doncs el meu il·lustre coetani persevera en el noble empeny de complicar-nos la vida. Sí: la seva història va molt més enllà de ser la seva història. I ens diu moltes coses del passat -que condiciona el present molt més del que som capaços d'acceptar. Del passat-present, que com tot a la vida és polièdric.

Hi ha una dimensió, diguem-ne, sòcio-històrica (també cultural), que ens defineix, que parla de nosaltres. Cercas ho torna a fer, i ja ho ha fet en d'altres ocasions: també amb la Guerra Civil, i amb el 23F, i amb l'al·lucinant història d'Enric Marco. 

Tanmateix, allò que més em colpeix té a veure amb una experiència íntima, profunda. L'operació de dissecció que ja havíem vist en obres anteriors va una mica més enllà. Ara, utilitzant-se a si mateix com a matèria d'anàlisi detallada. A "si mateix", en el benentès que qui som és el compendi de tothom que ens ha precedit... i potser també de tothom qui vindrà. 

I de nou el mateix missatge, la mateixa conclusió. Les coses no són tan senzilles com pensem. Ni blancs ni negres, sinó tot el contrari. Tot el que és... és de tantes maneres que ens esgarrifa. Potser per això utilitzem reductors de complexitat:per a sobreviure. 

I és per això que cal agrair el "chute" de lucidesa que ens proporciona de tant en tant la literatura. Sí, és així, perquè suscita en nosaltres una mirada al món més honesta. Que ens situa davant la complexitat. Com ho fa Cercas.

Per cert: el joc dialèctic Aquil·les-Ulisses... Genial! Per si algú no hi havia caigut... situa el llibre allà on és: en l'etern debat sobre qui som, d'on venim, a on anem, quin sentit té tot això... ai, el misteri de l'univers!

8/6/17

Khan

Avui voten a la Gran Bretanya. Durant la campanya electoral, ha fet acte de presència el terrorisme. Amb tota la càrrega d'irracionalitat, violència, declaracions incendiàries, laments i penes. El terror social, causat amb actes criminals. Que en una campanya irrompeixi això... ho hem estat veient, també, a la 5a temporada de House of Cards; i d'una manera semblant, a la darrera de Homeland. Societat de l'espectacle. Dislocació d'allò que és real; desplaçament de les referències. I, enmig, gent patint.

Postveritat, també. La mentida cínica i malintencionada de sempre. A escala global, per exemple; amb les figures estel·lars de Putin i Trump; i a escala local, també. I cada dia. 

Entre tanta foscor... alguna escletxa de llum s'endevina. Malgrat tot. Per exemple, la capacitat de les ciutats -d'algunes!- de regenerar la vida en comú; promovent lideratges nous, nous de debò. Com l'alcalde de Londres, Sadiq Khan.  



22/4/17

llibres

Un parell (o tres, o quatre, o….) de cops ja m’ha passat: em costa dormir, molt. Donant voltes al llit, el cap sembla una pantalla on van projectant-se fragments de pelis, on apareixen i desapareixen moments viscuts, valoracions sobre coses que han passat, aspectes de la feina que m’angoixen, pensaments políticament incorrectes, i tot un munt de coses rares: gent, idees, vivències, desitjos, records... 

La sensació que provoca aquesta allau d’imatges és d’un descontrol total. Tant de bo em passès com al protagonista de Bruíxola, l’esplèndida obra d’Ènard. En una nit (one night only) li passen pel cap tot un munt de records, tota una vida que representa molt més: una lúcida reflexió sobre el què som. I mira que faig una mica el mateix, quin remei! M’aixeco, em preparao una infusió, escolto música… però res. Tot és més avorrit. Més cutre. 

El que penso/sento té a veure més amb la reacció de Dostoievski quan llegeix a Hegel en el seu confinament siberià. Descobrir que no som res, que no sóc res de res de res de res. Exclòs de la Història, del temps. Fora de; no comptar; no ser. Això ho he entès amb la intel·ligentíssima apropiació que en fa el savi Andrés, a Pensar y no caer (gràcies, Joan Carles!). 

Ah! en el fons, com s’acaba relacionant tot. El món és una biblioteca borgeana, el món i la vida. El savi Andrés construeix un llibre en què desenvolupa pensaments a partir d’allò que d’altres han creat. Què és pensar, què és viure? Això mateix!. Palimpsests, tot plegat. 


La literatura com a món. Vila-Matas en estat pur, com a Mac y su contratiempo. Els libres i la vida, els llibres són la vida. 


Bé, com els senyors importants (els que sí són a la Història, els que compten i són comptats), acabo de recomanar tres llibres per aquest Sant Jordi. Sense voler i sense poder fer-ho.

13/4/17

fer-nos, fer-ho

D'una coordenada socio-històrica donada no és possible que ens n'escapolim; no hi ha sortida. No l'hem escollida, i tampoc ens en podem desfer. Com aquella metàfora que diu que l'ocell pot pensar que si no hi hagués aire volaria més àgil... i no se n'adona que sense aire no volaria. 

L'aire de l'ocell, límit i condició de possibilitat.Tampoc escollim la família en què naixem, ni la condició biològica que els gens ens determinen. Ni les creences dominants en la nostra època, ni les patacades que ens dóna la vida, ni tants condicionaments...

Tanmateix, disposem de la peculiar possibilitat de modificar-nos, ni que sigui una mica, Ni que fos mentida. La vida pot construir-se de maneres diverses, a partir de les condicions establertes i en el si de les mateixes. Pot anar-se emmotllant, a partir de decisions que hom pot prendre.

Aquest és el punt de vista bàsic a partir del qual té sentit considerar que podem bastir-nos una espècie de segona natura. Aquella que hem convingut en anomenar "humana".  Jo sóc allò que han fet de mi; també -i sobretot!- allò que he decidit ser. 

Aquesta dimensió "afegida" l'anem construint tot al llarg de la vida, com a resultat dels nostres actes. Ètica, se'n diu, a l'art de cisellar-se a si mateix, de fer-se. La saviesa té a veure amb això, ho sabem des dels clàssics.