29/1/08

avui kantià


La filla del mitificat JFK ha declarat que per fi podrà votar a algú que s'assembla al seu pare. American Dream. El lema de la campanya d'Obama és explícit, directe: Change, we can believe in. Una mica més a prop, la conferència del cap de setmana tenia com a lema Motivos para creer. La fe mou muntanyes, diuen. Espero que sigui, almenys, una fe racional.

21/1/08

hegelià, avui


Ahir vaig veure passar la història davant dels meus ulls. En tot cas, també es estupendo ser vulgar.

14/1/08

for president



L'imperi funciona així, potser. La màquina mediàtica -tòpica i utòpica a l'hora- és capaç de generar, també, els més encisadors somnis. D'aquella part del món ens han arribat formulacions brillants dels nostres ideals, imatges que els expressen amb contundència. Emocions. La figura mitificada del president assassinat, per exemple. Llegeixes els seus discursos, veus les fotografies, i dius: jo també!!!. Per cert, que aquest diumenge regalaven amb un diari de la dreta espanyola (tot i que s'anomena el mundo, és un instrument partidista molt molt molt provincià) un opuscle amb tres dels discursos de JFK (el pròleg que hi publica l'obscè director del diari ocupa més espai que els textos, demostrant una vegada més el tarannà d'aquest pervers personatge - que té los santos cojones de donar lliçons de moral política).

Ara, Obama. Déu n'hi do. Sembla que hagin trobat la perfecta encarnació del president Josiah 'Jed' Bartlet: la possibilitat de què, tot i les imperfeccions, els dubtes i les contradiccions, qui governi el món en darrera instància sigui una persona fonamentalment bona. I encara millor per aquests temps en què la incultura és un valor: no és un superdotat premi Nobel; és la bondat pura, sense l'afegit de "i la saviesa". Amb una història personal que representa el somni americà, per acabar de reblar el clau. Gringolandia és així. That's entertainment, si, però tocant-nos directament la fibra.

10/1/08

legere



Hi ha un cert aire de família. En la mateixa recerca ens hi trobem. Després d'explorar l'abisme/els abismes (profunditat insondable).

3/1/08

apostatem?


L'enrenou provocat per les declaracions d'alguns bisbes en l'acte (polític!!!) de diumenge arriba quan encara no s'havien oblidat del tot les declaracions del bisbe de Tenerife -esperpèntiques, però poca conya: el que va dir, i el que tothom va pensar que es deriva del que va dir, és terrible. Sembla com si els reaccionaris volguèssin obrir de nou un front de confrontació. Una falla social que ens separi en dos bàndols irreconciliables. La vella concepció d'allò polític com el necessari enfrontament amic-enemic.

Històricament, Espanya s'ha construit (i s'ha dessagnat, també) en una dialèctica plural: centre-perifèria, clericalisme-laïcisme, esquerra-dreta... Han aconseguit obrir de nou ferides en el vector conflictiu centre-perifèria: ho tenim cada cop més magre per fer-nos entendre, els federalistes.

Ara estan provocant que alguns progressistes s'apuntin a un anticlericalisme que, de fet, pot arribar a ser gaire bé tan ranci com l'actitud de tridentina reivindicació de la cristiandat. I així anem.

Els resums de notícies de l'any, amb què hem estat tan entretinguts aquests darrers dies, ens mostren un món on s'esquinça qualsevol esperança. Aquí, però, impasible el ademán. Ens espera una campanya propagandística-electoral de traca. Tant de bo el front ppolític de la reacció perdi de nou les eleccions, i a partir de març s'albiri un panorama de més assossec: així ho exigeixen els problemes reals, per afrontar-los. Així ho necessitem per provar d'estar a l'alçada dels temps.