la cosa

Anomenar-ho "procés" em sap greu, perquè és una paraula que no designa en absolut el que ens està passant. Un significant buit, utilitzat com a eina propagandística  i mobilitzadora. Siguem exquisidament neutres, tot i que aquesta (la de la neutralitat) no és més que una postura estètica. Anomenem-ho cosa.

Què, com està la cosa?  Doncs força embolicada. Les eleccions del diumenge no han ajudat a aclarir res; potser al contrari: ho han embolicat una mica més. Tot i que han deixat tot un seguit d'evidències en relació a qui i com som, què volem, cap on anem, etc. Dades interessants n'hi ha moltes, i han estat subratllades per uns i altres. L'embolic, però, persisteix -si és que el que volem és "trobar aigua", com diu en Mendoza avui al diari: ...por mi parte, sigo en el mismo estado de incertidumbre y perplejidad (...) y, por lo que veo, no soy el único. Los periódicos afirman rotundamente una cosa y la contraria, según su tendencia y algunos hacen ambas cosas a la vez, mientras el ciudadano pasea cabizbajo con un péndulo en la mano tratando de encontrar agua bajo la dura y seca superficie de la información. 

Necessitaríem massa temps per assimilar tanta anàlisi, per provar de sintetitzar tants punts de vista... La cosa és, com tot el que té a veure amb allò social, incommensurable: és allò que decidim que sigui -o allò que alguns decideixen que sigui, tenint en compte que aquests "alguns" formen parròquies diferents. I prenem partit, d'una manera o altra. Tomar partido hasta mancharse, que deia un poeta. No fer-ho és indigne, deshonest, hipòcrita; es de ser mala persona... Prenem partit, of course, però no volem renunciar a entendre (pensament crític, se'n deia d'això) el que ens passa; sabent-nos imperfectes i necessàriament esbiaixats a l'hora de mirar (perquè sempre mirem des de -des d'on hem decidit ser).

Tampoc serviria de massa acabar d'entendre res, perquè una mica abans de Nadal tornarem a votar (a decidir!), i la cosa encara s'embolicarà més. La política hauria de ser l'art de solucionar conflictes, o almenys el de crear espais per a conviure amb ells de manera raonable. Tanmateix, no estem en el terreny dels hauria de ser, sinó en l'esquerp terreny d'allò que és. I potser és que el conflicte ja els hi va bé, a alguns. Però hi ha vida al marge de la cosa, eh? Hi ha la vida, potser.