29/11/09

bono dixit

Subscriure algunes paraules de Bono... qui ho hagués dit!. "No puedo olvidar al asesino Pinochet tomando la comunión". "He pasado parte de mi vida tendiendo puentes entre quienes militamos en el socialismo y quienes queremos acomodar nuestra conducta al evangelio". "No quiero ponerme como ejemplo de nada, pero creo que la solución está en el entendimiento y no en la condena, en la espada inquisidora". "Tengo la conciencia tranquila, pero estoy triste porque un grupo de obispos me quiera excluir de la comunión". "Lo más triste sería que me quieran excluir por ser socialista, ya que con el PP no tuvieron una actitud tan inquisitorial cuando mantuvieron una Ley del Aborto, la actual, mucho más permisiva que la que ahora está en tramitación". "Los obispos se han equivocado con esta actitud, porque hacen daño a los millones de españoles que quieren compatibilizar ser socialista y ser cristiano, porque si no fuera compatible habría que cerrar la mitad de las iglesias y la mitad de las agrupaciones socialistas".

27/11/09

solidaritat catalana


1906/07, fa més d'un segle. L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral.
Una idea que ja va ser útil per al país. Ara, caldria adaptar-la al nou segle, però; per a no fer bo l'adagi aquell de què la repetició d'un drama acaba essent una comèdia barata. Llástima que servirà per a què molts ho aprofitin per a treure pit, per a fer-se veure; per a interessos de bandera, curts de mira, provincians. Les eleccions de l'any que vé condicionen, i molt. I sembla una utopia preparar una candidatura unitària, de la que només s'en despejarien els neolerrouxistes. Tampoc cal. La situació, per sort, és molt diferent. Tanmateix, nosaltres a lo nuestro. Seriosos, amb fermesa i claredat. Amb el President.

21/11/09

escepticisme optimista

El activismo no nos cura de la "necia sabiduría de la resignación" (Adorno). La esperanza no es ilusión sin conocimiento. Si tenemos derecho a seguir esperando es gracias a la conviccón de que los ideales de verdad y justicia tienen algún valor de explicación de la realidad y alguna viabilidad en este mundo; que la lógica de las cosas puede coincidir, al menos en parte, con la lógica de los valores. Un cínico es alguien que ha sustituido la esperanza por el conocimiento, mientras que un iluso es quien sustituye el conocimiento por la esperanza. Si existe algún motivo para, pese a todo, seguir esperando es porque no estamos condenados a elegir entre la ingenuidad y la resignación. Evitemos el dilema ruinoso entre una esperanza sin experiencia y un desencanto sin aspiraciones, como si no nos quedara más remedio que elegir entre estar ciego frente a las limitaciones o reprimir nuestros mejores deseos.

18/11/09

ocurrències

Les ocurrències pre-electorals de la dreta ja són cèlebres, en aquest pais. Tothom recorda allò de la selecció andorrana o l'excursió a cal notari. Ara, de nou, aconsegueixen algun titular avançant que en la propera campanya proposaran reduir el cost de l'acomiadament. Està bé, això: proposen per a unes eleccions catalanes una mesura que pertany a l'àmbit del govern central. La millor manera de guanyar la confiança de la gent... Segona derivada: la proposta és ideològicament propera a les que fa la patronal i la dreta espanyola; estaran preparant el camí per a pactar?

15/11/09

responsabilitat

Les apel·lacions a la responsabilitat acostumen a respondre a un desig de personificar el malestar -el boc expiatori, l'anyell. La recerca de culpables compensa els dèficits de sentit.Caldrà atendre, si podem, a les estructures que fan possible l'error, el mal. El concepte tradicional de responsabilitat és infracomplex. Abans d'assenyalar imputacions normatives a actors concrets i d'acord a causalitats inequívoques, cal analitzar els processos complexos, que es caracteritzen perquè en ells hi ha accions i decisions que no podem descriure com a propietats d'un actor individual. Ara bé, això no ens ha d'impedir defensar amb tota fermesa el vell principi: qui la fa la paga. Només que no n'hi ha prou. Personalitzar la responsabilitat pot arribar a tenir un efecte pervers, en dissenyar un tipus de causalitat individual que no pot ser identificada amb claredat en els processos complexos -d'aquesta mena ho són tots els que es dónen en les estructures d'una societat com la nostra. Com que ningú pot fer-s'en responsable, les coses poden continuar irresponsablement el seu curs. I això si que no, eh?

14/11/09

gràcies


decisió

En condiciones de extrema complejidad una decisión racional puede consistir en decidir no decidir. Aquí encuentra su sentido, por ejemplo, la racionalidad de esperar.
No tots els problemes son més difícils de resoldre amb el pas del temps; per a alguns, és exactament al contrari. Determinar quan ens trobem en un o altre cas és una discriminació intel·ligent. Hi ha molts problemes que amb el temps no varien el seu grau de dificultat, n'hi ha que es simplifiquen, que es dissolen -si no és ressolen; a voltes, el que passa és que amb el temps milloren els instruments de resolució. Esperar sense fer res a què millorin les condicions objectives i, mentrestant, intervenir per a millorar les condicions subjectives és una forma raonable de planificació. Hi haurà ocasions en què serà raonable, per exemple, posposar el tractament d'un problema fins a assolir un acord suficient amb aquells amb qui actualment es manté una relació conflictiva. Ser pacient té sentit quan es tracta d'un problema que no pot empitjorar, i anar creant les condicions que assegurin una obertura suficient per a prendre la decisió correcta en el moment oportú.
Lo razonable es acertar a identificar el grado de complejidad de la situación en que nos encontramos (tarea para la que suelen ser de escasa utilidad tanto los autoengaños de la ilusión como los de la pereza) y adoptar la mejor decisión dentro de lo que la situación permite.

13/11/09

una valeriana, si us plau

La desmesura, la cridòria. L'exabrupte, la grolleria. A veure qui la diu més grossa. Ahir, i encara no era divendres 13, les vàrem escoltar de tots els colors, de tots els tons... El portaveu de la jerarquia catòlica condemnant al foc de l'infern a més de mig pais, the Arzullus returns parlant dels enemigos de este pueblo, el valencià Camps bramant que el volen veure mort, el germà diputat del president de l'Espanyol al congrés, el president de l'altre club de futbol de Barcelona que està a 1ª divisió a la seu d'una fundació propera als convergents... Per posar el debat públic al nivell del que a algunes teles triomfa - y gira la noria, gira.

9/11/09

l'espai públic, un bé públic

La ciutat comença en allò que compartim, en el que ens és comú, l’espai públic. A llarg de molts anys, els socialistes hem treballat activament en la configuració d’un espai públic democràtic, integrador i respectuós amb tots els seus protagonistes. Perquè l’espai públic esdevé l’escenari central de la convivència, és on cristal·litza la ciutadania, i allà on els canvis i les transformacions tenen el seu reflex de forma més evident i ràpida.
En uns moments d’especial dificultat, quan la crisi econòmica global colpeja els nostres pobles, viles i ciutats, és quan més es posa en evidència la fragilitat de l’espai públic. I precisament per això, els socialistes refermem la nostra aposta per un espai públic de qualitat, que sigui garantia de l’equilibri social i territorial i fonament de la cohesió social. L’espai públic que els socialistes defensem és aquell en el qual, en condicions de llibertat i igualtat, tots els ciutadans poden exercir els seus drets, posant en comú unes regles de joc per a l’exercici dels deures de la convivència.
El nostre compromís és el de garantir aquest drets, evitant situacions d’apropiació excloent i la vulneració de les regles del joc. Ho fem desenvolupant tots els instruments que disposem, i també apel·lant al compromís de totes les institucions i a la col·laboració de la ciutadania.
És un compromís que passa per la dignitat de l’espai públic, amb una bona gestió de les polítiques de mobilitat, urbanisme, educació i medi ambient, i per treballar activament en el disseny i el manteniment urbà i en la inversió en equipaments.
Avui, el repte que tenim és millorar les polítiques que incideixen sobre l’espai públic, articulant accions concretes per fer front a les amenaces que el posen en risc. L’objectiu és construir i preservar un espai públic de qualitat, actuant des dels ajuntaments i el conjunt d’institucions, i de manera estretament vinculada a la comunitat. Col·lectivament, hem de garantir un espai públic net, segur i ordenat; compartit, participat i àmpliament utilitzat.
És en aquest sentit que la Convenció Municipal va acordar:

• El reforçament de l’autoritat municipal, i concretament, que es doti als alcaldes de plena capacitat per definir les prioritats i impulsar les accions necessàries en matèria de seguretat i convivència en el seu municipi.
Això passa ineludiblement per aprofundir en la coordinació de les forces de seguretat i per enfortir la cooperació entre policies, fiscalia i judicatura.

• Que a través de la legislació que correspongui, es tipifiquin aquelles conductes i situacions que per les seves característiques i repercussions generin problemes de convivència i seguretat en l’espai públic.
La normativa haurà de permetre als ajuntaments la seva concreció a través de les ordenances municipals, que d’aquesta manera obtindran l’empara necessària i guanyaran en efectivitat.

• Que s’activin les reformes legals que permetin lluitar amb més intensitat i més eficàcia contra les noves formes de delinqüència organitzada que fan de l’espai públic l’escenari de la seva activitat, i de manera molt especial, contra la multireincidència de faltes i petits delictes.
Cal eliminar els marges d’impunitat, i per això és imprescindible posar en marxa mesures concretes (organitzatives, executives i normatives) en els àmbits social, urbanístic, policial i judicial.
• Que s’intensifiquin l’educació en la convivència, la corresponsabilització de l’infractor i la mediació en els conflictes, mesures igualment bàsiques i imprescindibles en el manteniment de la qualitat de l’espai públic.

contra la crisi des dels governs locals

Els problemes de finançament que pateixen els ajuntaments són força estructurals, i es venen arrossegant des de l’inici de la democràcia. Ara, a causa del descens de l’activitat econòmica, els ajuntaments han vist com també disminueixen els seus ingressos, tant propis com pel que fa a les transferències de l’Estat. Però, paral·lelament, les demandes de serveis a les persones augmenten, i la responsabilitat dels ajuntaments per mantenir la cohesió social es veu condicionada per la disponibilitat d’uns recursos que no arriben, i unes demandes creixents per part de la societat que no es poden desatendre. Les incumbències, més enllà de les estrictes competències.
En aquest sentit, cal destacar l’esforç dut a terme pels ajuntaments catalans que, tot i les dificultats han fet grans esforços per seguir mantenint la prestació de determinats serveis. S’ha detectat un increment generalitzat, principalment a les zones industrials, de les demandes d’assistència, especialment per part de persones i famílies que mai n’havien fet ús. Entre les demandes principals es troben aspectes com la cobertura de les despeses d’alimentació, el pagament del lloguer i les hipoteques de l’habitatge, i els subministraments com l’aigua, la llum o el gas, l’accés a beques escolars per a llars d’infants o el pagament de bolquers, entre d’altres.
Davant d’aquestes situacions, i donat que els ajuntaments han hagut de fer reajustaments en les seves despeses, els equilibris i els esforços s’han centrat en mantenir, en la mesura del possible, tot allò que tingui a veure amb els serveis a les persones. De fet, en aquest replantejament que els ajuntaments han fet de les seves polítiques, no només no han abandonat la prestació de serveis a les persones sinó que, en molts casos, les partides s’han vist augmentades.
És evident que, en aquesta tasca de preservació de la cohesió social, els ajuntaments han gaudit de la col·laboració de la resta d’administracions. Mentre el nou model de finançament local no arriba, mesures com l’aprovació del FEIL han donat oxigen als consistoris i, també, han permès als ens locals exercir d’actors responsables en la reactivació de l’economia, generant ocupació, i millorant els serveis i les infraestructures dels pobles i ciutats. Al mateix temps, la Generalitat també ha canalitzat accions davant la crisi a través dels ajuntaments.
De cara al futur, i mentre s’inicien els converses per a un nou model de finançament local, el suport tant de l’Estat com de la Generalitat segueix vigent. Així ho demostra l’aprovació del nou FEIL per al 2010, que aquest cop centra els esforços d’inversió en l’ocupació i la sostenibilitat local. A més, tal i com reclamaven les entitats municipalistes, el fons estatal preveu que els ajuntaments puguin utilitzar el 20% per cobrir despesa corrent.
D’altra banda, el Govern de la Generalitat s’ha compromès a incrementar el Fons de Cooperació Municipal de la Generalitat per a l’any 2010 en un 3 % i també a incloure en els pressupostos del 2010 partides extraordinàries per tal d’incrementar els recursos destinats a formació i polítiques actives d’ocupació, millora dels menjadors escolars o dotacions per a la col·laboració amb els ajuntaments en relació a emergències de tipus social. A més, l’Institut Català de Finances establirà una línia específica de crèdit destinada al finançament d’actuacions municipals amb el tipus d’interès bonificat, amb un diferencial en relació a l’euríbor. També, i complint amb una petició històrica del municipalisme, el Govern de la Generalitat s’ha compromès a avaluar la despesa supletòria (competències impròpies) dels ajuntaments i a elaborar un calendari de finançament d’aquesta despesa. Per últim, es constituirà una comissió mixta amb l’objectiu de preparar el desenvolupament del model de finances locals previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el que s’ha d’incloure l’elaboració d’una nova llei d’hisendes locals i la millora de les transferències incondicionades.
Davant d’aquest esforç i bona predisposició, tant del Govern de l’Estat com del Govern de la Generalitat, per facilitar ingressos als municipis, la Convenció de dissabte va acordar:
1. Instar a les administracions a què en aquests moments de crisi econòmica, en què moltes famílies estan patint dificultats i en que molts ciutadans i ciutadanes es troben en risc d’exclusió social, reforcin, en la mesura de les seves possibilitats, les actuacions destinades a aquests col·lectius.
2. Reivindicar el nostre paper com a agents actius en la lluita contra la crisi i al servei de la creació de nova ocupació.
3. Liderar des dels ajuntaments i des del sector públic els esforços i les estratègies per fer front a la crisi en un moment en que el sector privat dóna mostres evidents de feblesa.
4. Treballar activament en la construcció d’un nou model de creixement econòmic basat en els sectors emergents, en la innovació i en la creativitat, alhora que, fer un esforç per adaptar els sectors madurs a les condicions de l’economia globalitzada.
5. Continuar treballant amb els agents socials i econòmics (sindicats i patronal) en l’elaboració de pactes locals per l’ocupació.
6. Tirar endavant polítiques actives adreçades a les persones aturades, com plans d’inserció laboral i formació, plans per a nous aturats, i programes de capacitació i foment de les competències personals, quan sigui possible en el marc dels pactes locals per l’ocupació.
7. Treballar en el recolzament d’aquelles persones amb talent i noves idees que decideixen tirar endavant un nou projecte empresarial als municipis.
8. Continuar treballant amb les entitats i associacions de l’àmbit social per respondre, des de la proximitat i la feina compartida, a les situacions d’aquelles persones i famílies especialment afectades per la crisi.
9. Continuar transformant els municipis, dotant-los de les infraestructures i serveis adients, per tal d’assegurar el seu lideratge i competitivitat en la sortida de la crisi.