ésser i capital

Han deixat que corri la notícia de què les eleccions espanyoles (la segona volta del 27S?) seran el dia 20 de desembre. Opinadors entenimentats ja s'han apressat a valorar que l'esperit nadalenc i una esperable millora en qüestions econòmiques podran beneficiar a qui convoca les eleccions. Creuen que tan poca memòria tenim? Que hi ha una majoria de persones -o un nombre considerable d'elles, tant se val- que són tant influenciables?

No podem pensar que siguem tan tontos, tots plegats. Perquè un obrer vota a un partit de dretes? És a dir: perquè votem a qui farà una política en contra nostra? Aquesta pregunta, formulada en l'estricte marc d'una determinada concepció del món, ja fa molts anys que no té significat -que no la sentim com a nostra.

Algú (potser un acadèmic) va dir que hi ha una cosa pitjor que ser explotat pel capitalisme i és no ser-ho. Hem de pensar que es referia a les dificultats que pateix qui es troba en l'atur, i no a què l’explotació com a tal fos desitjable.

Ara bé, aquesta brometa (o no ho és?) ens recorda que el capitalisme organitza les condicions materials de vida de la gent, de tal manera que a la majoria ens va millor quan l’economia capitalista (el punyetero sistema) funciona bé. En el si d’un capitalisme que funciona bé, els interessos materials d'una majoria significativa depenen en un grau significatiu de l’èxit de l’activitat econòmica capitalista.

Aquesta dependència dels interessos materials de cadascú respecte al correcte desenvolupament de l'economia de mercat atorga versemblança a la idea de què el capitalisme funciona de fet en interès de la majoria. I pot posar de manifest un majoritari recolzament popular a tot un seguit de polítiques públiques dissenyades per a mantenir l'acumulació de capital i l'explotació -potser per això el front polític de les dretes espanyoles s'anomena partit popular.

El sistema, doncs, sembla que aconsegueix vincular efectivament els interessos materials de la majoria de la població als interessos del capital. Això atorga credibilitat a les opinions que justifiquen l'estat de coses (la ideologia, en dèiem) i que es materialitzen en allò que anomenàvem mecanismes de reproducció social o aparells ideològics. Opinions, per cert, divulgades amb eficàcia pels "clergues" a sou -això del clergat està bé per a denominar els opinadors professionals que transmeten unes idees que són consignes; s'utilitza en un article d'avui al diari sobre "el procés", que per cert és força interessant.

L’estabilitat i persistència del capitalisme, per tant, depenen en gran mesura de què continuï essent capaç de generar un cert tipus d’integració econòmica (amb retroalimentació ideològica) per a gran quantitat de persones.

Les crisis econòmiques són èpoques de rebombori i confusió, de necessari replantejament, perquè en condicions de crisi l’estret vincle entre els interessos materials individuals i el capitalisme queda afeblit. En una crisi profunda, de llarga durada i global, molta gent pot quedar marginada del mercat de treball o, fins tot, rebre pel treball unes quantitats de diner que no permeten una acceptable participació en el mercat (el consum!).

La plena ocupació no és l'objectiu de les polítiques públiques, la llarga i trista crisi ens ha abocat a aquesta veritat (que fa temps que és així). Una derivada a estudiar, doncs: el treball ja no garanteix l’accés als mecanismes de la integració capitalista (perquè no n'hi ha per tothom o perquè en alguns sectors està infraremunerat).

S'ha obert una escletxa (vist amb un cert voluntarisme): la possibilitat d’imaginar una vida diferent pot ser pensada/viscuda. No ho ha estat perquè les classes subalternes percebin el capitalisme com una obstrucció a la llibertat (o a la vida autèntica), sinó quan aquest ja no aconsegueix atendre les necessitats bàsiques de benestar material i seguretat.