22/4/17

llibres

Un parell (o tres, o quatre, o….) de cops ja m’ha passat: em costa dormir, molt. Donant voltes al llit, el cap sembla una pantalla on van projectant-se fragments de pelis, on apareixen i desapareixen moments viscuts, valoracions sobre coses que han passat, aspectes de la feina que m’angoixen, pensaments políticament incorrectes, i tot un munt de coses rares: gent, idees, vivències, desitjos, records... 

La sensació que provoca aquesta allau d’imatges és d’un descontrol total. Tant de bo em passès com al protagonista de Bruíxola, l’esplèndida obra d’Ènard. En una nit (one night only) li passen pel cap tot un munt de records, tota una vida que representa molt més: una lúcida reflexió sobre el què som. I mira que faig una mica el mateix, quin remei! M’aixeco, em preparao una infusió, escolto música… però res. Tot és més avorrit. Més cutre. 

El que penso/sento té a veure més amb la reacció de Dostoievski quan llegeix a Hegel en el seu confinament siberià. Descobrir que no som res, que no sóc res de res de res de res. Exclòs de la Història, del temps. Fora de; no comptar; no ser. Això ho he entès amb la intel·ligentíssima apropiació que en fa el savi Andrés, a Pensar y no caer (gràcies, Joan Carles!). 

Ah! en el fons, com s’acaba relacionant tot. El món és una biblioteca borgeana, el món i la vida. El savi Andrés construeix un llibre en què desenvolupa pensaments a partir d’allò que d’altres han creat. Què és pensar, què és viure? Això mateix!. Palimpsests, tot plegat. 


La literatura com a món. Vila-Matas en estat pur, com a Mac y su contratiempo. Els libres i la vida, els llibres són la vida. 


Bé, com els senyors importants (els que sí són a la Història, els que compten i són comptats), acabo de recomanar tres llibres per aquest Sant Jordi. Sense voler i sense poder fer-ho.

13/4/17

fer-nos, fer-ho

D'una coordenada socio-històrica donada no és possible que ens n'escapolim; no hi ha sortida. No l'hem escollida, i tampoc ens en podem desfer. Com aquella metàfora que diu que l'ocell pot pensar que si no hi hagués aire volaria més àgil... i no se n'adona que sense aire no volaria. 

L'aire de l'ocell, límit i condició de possibilitat.Tampoc escollim la família en què naixem, ni la condició biològica que els gens ens determinen. Ni les creences dominants en la nostra època, ni les patacades que ens dóna la vida, ni tants condicionaments...

Tanmateix, disposem de la peculiar possibilitat de modificar-nos, ni que sigui una mica, Ni que fos mentida. La vida pot construir-se de maneres diverses, a partir de les condicions establertes i en el si de les mateixes. Pot anar-se emmotllant, a partir de decisions que hom pot prendre.

Aquest és el punt de vista bàsic a partir del qual té sentit considerar que podem bastir-nos una espècie de segona natura. Aquella que hem convingut en anomenar "humana".  Jo sóc allò que han fet de mi; també -i sobretot!- allò que he decidit ser. 

Aquesta dimensió "afegida" l'anem construint tot al llarg de la vida, com a resultat dels nostres actes. Ètica, se'n diu, a l'art de cisellar-se a si mateix, de fer-se. La saviesa té a veure amb això, ho sabem des dels clàssics.