2/10/16

Pensar és alterar els menús que ens han escrit

No m'agrada gens (gens!) aquest diari que es diu "Ara". Però alguna cosa bona sí que té: per exemple, una entevista amb la Marina Garcés.
No puc estar-me de copiar ("Copiar y pegar", signe dels temps) aquest pas; que el subscric plenament és dir-ho malament i pobrement; és molt més que això:
A vegades acabes de mirar les notícies i dius “Avui no ha passat res”. Vostè proposa distingir entre realitat i simulacre.
Sí, aquesta sensació que cada dia és històric però en realitat és el mateix que el d’ahir. I jo em pregunto: què seria que passés alguna cosa? Doncs que hi hagués alguna mena d’irreversibilitat en allò que ha passat. Què és irreversible? En la vida podríem dir que la mort. Per això la mort segueix sent un dels fets més ocults, perquè, en el fons, no suportem la irreversibilitat. Però és que quan es pren una decisió política també hauria de ser irreversible. No vol dir que fos una condemna per sempre, sinó que el que passarà a partir d’aquí tingui a veure amb aquella decisió. I en la vida, igual. Quan ens declarem, quan es té un fill, quan es fa una classe, no pot ser que no hagi passat res. Gestionem els nostres afectes com si es poguessin esborrar a cop de clic... i així també ho fem en la vida política: que passin coses però que no passi res. ¿Estem disposats que passin canvis socials i polítics de veritat? Veig molt foc d’artifici i poca batalla. Molt foc vol dir que hi ha un nivell d’hostilitat en l’esfera pública, en les relacions privades i les xarxes socials, que ens estem fent mal en la manera com ens adrecem els uns als altres, amb una exacerbació, una violència, una hostilitat enormes, però que no són veritables antagonisme. L’antagonisme és bo. L’hostilitat és estèril, desertitza, arrasa. I l’hostilitat és un simulacre de l’antagonisme. ¿I si fóssim una mica més simpàtics els uns amb els altres? Ens ha d’importar viure amb aquells que no hem triat, que són al nostre vagó de metro. En aquests moments em preocupa el maltractament, la nostra condició política de ser maltractats.
Maltractats?
Som maltractats (precarització de la vida, de condicions laborals) i maltractadors (com estem depredant les condicions de vida sobre el planeta). Si cadascú de nosaltres pot maltractar-se tant, no és casual que maltractem tant el planeta, a qui ve de fora, a les dones o a qui sigui. “Oh, Europa, quina vergonya!” Esclar que fa vergonya. Però l’escàndol moral no aporta res. La pregunta és: de què està feta aquesta Europa que ens fa vergonya? Entre altres coses, de gent que té por de perdre petits privilegis. I d’incultura. La incultura profunda amb la qual s’amaga la nostra societat del coneixement.
Quina contradicció.
Sí, per a mi hi ha incultura quan els sabers deixen de tenir capacitat de transformar la vida. Avui el món acadèmic és profundament inculte, perquè ha separat els sabers que s’hi produeixen de la vida. Hi ha un analfabetisme profund en aquesta desconnexió, que és la causa de tanta obediència, perquè sabem coses que no tenen relació amb res. El problema de l’educació és un dels més grossos: com abordem aquesta incultura que creix amagada perquè estem saturats de coneixements interessantíssims i ens focalitzem en metodologia i en innovació educativa. Però si no tornem a connectar vida i sabers, és igual que els posem més tecnologies, no haurà canviat la nostra condició humana.