Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.
S’acaba el mes i porta un altre mes.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.
Aquest darrer vers m'encisà ja fa temps... ho lligava amb allò de què cal alliberar-se de l'estructura de l'espera, i viure el moment -i viure!. L'etern retorn nietzschià, potser. Esgotar els instants, "como si no hubiese un mañana".
El poema sencer m'esgarrifa, tanmateix. Com evitar-ho, això: heus aquí el repte. Cavafis, en traducció d'en Joan Ferraté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada