actuar

El nostre pare Aristòtil deia que la vida d'una persona lliure ha de ser independent de les precarietats de la vida i dels seus imperatius. Per exemple, la vida del comerciant no ho és, de lliure, doncs està centrada en el guany. Les formes de vida lliure tenen en comú –segons H. Arendt- el seu interès en allò bell, és a dir, en les coses no necessàries ni merament útils.

El savi suggereix tres formes de vida lliure, contraposades a d'altres que només estan enfocades a la mera conservació de la vida; són: la que s’orienta al gaudi de les coses belles, la que engendra actes bells a la polis i, en fi, la vida contemplativa dels filòsofs.

Deixem per ara la primera i la tercera. El polític i la vida lliure, doncs. la vida que engendra actes bells a la polis. La vida del polític està constituïda pel fet d’actuar (Arendt, també). Quin actuar? Si ha de ser lliure, no pot estar sotmès al veredicte de la necessitat ni de la utilitat. Ni administrar ni produir, doncs, poden ser una vida política. No es troben entre les formes de vida que són dignes d’una persona lliure i en les que es manifesta la llibertat, doncs es limiten a produir allò necessari per a viure i allò que és útil -per a una societat. No són accions que es realitzin per si mateixes, sinó que es subordinen a una finalitat. A causa de la seva manca de llibertat i de què vénen determinades des de fora, no són belles –incorporant la noció de bellesa que abans hem manllevat d’Arendt i que té a veure amb la gratuïtat i la manca de necessitat.

Com per la convivència humana es necessiten organitzacions socials, aquestes no apunten a  cap acció genuïnament política. L’economia i l’organització, l’administració, que calen per a mantenir una comunitat no són accions genuïnament polítiques. Són absolutament imprescindibles, sí; però són àmbits per a la tècnica, no per a la Política.

En tant que lliures, els polítics han de generar dies bells més enllà del que és necessari per a viure i d’allò que és útil. Actuar políticament significa fer que comenci quelcom nou de debò (Han).

Heus aquí una línia de demarcació per a establir quins són els àmbits –complementaris- dels polítics i dels tècnics.

La política actual sembla sotmesa per complet als imperatius sistèmics. Gairebé no disposa de marges. La manca d’alternatives, jou sota el qual treballa la política actual, fa impossible l’acció genuïnament política. La política actual no actua, sinó que treballa –administra. La Política hauria d'actuar, d’oferir una alternativa, una opció real. El polític, en tant que lligat pel sistema, no és lliure en sentit aristotèlic, sinó servent. Servent del Capital. El Polític hauria de generar dies bells; fer que comenci quelcom nou de debò. I després el tècnic farà possible que es materialitzi.

Ah! dues notes:

(1) Quan parlem de “polític” o “Polític” ens referim al subjecte o a la figura, independentment del gènere. També podríem haver dit “la persona política”, o “el polític i la política”.

(2) Naturalment, i en contra del que deia Aristòtil –que al cap i a la fi és fill del seu temps- també es pot ser lliure i feliç treballant i/o produint. Des de l’època antiga hem anat descobrint i construint àmbits de llibertat i vida plena cada cop més amples... Tot i que els anem fent més estrets. Quina paradoxa, no?