poz zi

és gravíssim, eh?

Ho sento molt, si m'adormo amb Vendelplà ho sento molt. Dons ja s'ha acabat. El que no s'acaba és la manera tendenciosa i sectària de tractar la política nacional en els telenoticiaris de la nostra. Només cal veure el tractament que li continuen donant a aquestes xarlotades que de tant organitza una minoria amb unes urnes. Tampoc s'acaba, pel que sembla, la relació de "patriotes" de l'òrbita convergent amb el saqueig del Palau de la Música. Aquesta setmana s’han conegut noves proves que relacionen el tresorer de CDC amb el Palau de la Música i pagaments de l’empresa Ferrovial a aquesta institució. Ho diu ben clar i català en Miquel: "Un cop més, ens hem adreçat a Artur Mas per trobar una explicació a aquests fets i novament el líder de CDC, del qual l’al·ludit Daniel Osàcar és home de màxima confiança, diu que no té res a dir i que en tot cas les explicacions les donarà davant la justícia. Fa mesos quan papers del Palau feien referència a un “Daniel”, els màxims dirigents de CDC negaven una i altra vegada que es tractés de Daniel Osàcar. Per ara només tenim la paraula d’Artur Mas negant que CDC tingui res a veure amb aquesta presumpta relació triangular entre la Fundació de CDC, una important empresa constructora que va rebre importants encàrrecs d’obra pública del govern de CDC i el Palau de la Música; si la justícia en el futur declarés provada aquesta relació, la situació política d’Artur Mas esdevindria insostenible." El patriotisme d'aquesta gent és aquest, és així. No cal recordar allò de què ténen els cuartos a Andorra, molts d'aquests "patriotes". Continuarà.

tenim futur

D'acord que amb aquesta colla de jugadors tot és possible, però déu n'hi do, noi! Això d'ahir és gran, molt gran. Escoltant les declaracions després del partit, hom se n'adona que tot plegat encara ho és més, de gran. Així sí!

Per cert: un país del que surten tots aquests cracks (en l'esport, sí; però també en les universtats) és un país que té futur. Que es noti...

l'albada

Ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Fent l'esforç de mirar endavant, lluitant per a viure el present a fons. Caminant, en tot cas. I de tant en tant, la fiblada dels vells aprecis. Uns records (memory...) que ja no molesten. Segurament perquè hem estat capaços de superar aquella sensació de vergonya vers el que èrem nosaltres mateixos!. No ens volíem reconèixer en allò, i hem lluitat tant per a oblidar, superar i créixer... Assumint-nos, doncs.

la vita

ummmm

El filósofo

Hace un par de semanas, pero todavía le doy vueltas a las declaraciones de Ibrahimovic. Me refiero a la reiteración con la que Ibra se dedicó a calificar a Guardiola como "filósofo" a finales de agosto. Lo repitió en diversas ocasiones, debía encontrarlo ocurrente el muchacho, no sé. "Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona". "Este es el final que ha querido el filósofo Guardiola". O, cuando ante las cámaras y los micrófonos le preguntaban si lo que estaba contando se refería al míster, contestó, abriendo exageradamente los ojos: "el filósofo". El vídeo de Cuatro, así, quedó titulado: "Guardiola es filósofo, no míster".

Me cuesta adivinar el porqué del calificativo, y no me resisto a considerar algunas hipótesis. Sobre todo porque el aura con que Ibra siempre dotaba a la palabra le atribuía una fuerza extraña y enigmática, como si ella acabara por sugerir más de lo que, en realidad, el propio Ibra decía, cosa que no sería rara. Quizás Ibra sugería que la personalidad de Guardiola era dada (pero demasiado) al carácter meditativo, reflexivo, incluso especulativo. Y tal vez que le gustaba hablar (aunque no con él) con precisión, argumentando con calma, tomándose su tiempo para encontrar la palabra justa y el desarrollo más adecuado al evaluar una jugada o para ponderar la virtud de alguna estrategia. No sé, a lo mejor Ibra quería decir que Guardiola nunca se amparaba en la argumentación ad hóminem para no faltar a sus rivales o que le gustaba convertir las ruedas de prensa y a veces los entrenamientos en unas sesiones de quaestiones disputatae al estilo de las París en el siglo XIII. O incluso es posible que Ibra hubiera reconocido en Guardiola esa naturaleza basada en la persuasión con la que Aristóteles definió lo esencial de la retórica y de la fuerza argumentativa. Aunque, teniendo en cuenta sus ascendentes ex yugoslavos, no sería extraño que hubiera adivinado en la voracidad de Guardiola por quererlo ganar todo, cambiar el curso de la historia y hacer felices a todos los seguidores del Barça el viejo espíritu marxista formulado en la célebre tesis sobre Feuerbach: "Los filósofos sólo han interpretado el mundo de distintas maneras, pero de lo que se trata es de transformarlo".

Tras considerar estas y algunas otras posibilidades y habiendo consultado a gente que de fútbol sabe mucho más que yo, me temo que, por razones que se me escapan, cuando Ibra se estaba refiriendo a Guardiola como filósofo parece que lo decía como un insulto. Con lo cual, todo aquello consignado hasta aquí, que para cualquiera pasaría por virtud, para Ibra podría constituir la suma de pecados capitales o una suerte de los peores vicios y, por supuesto, la causa profunda de la imposibilidad para, como se dice ahora, conectar con ese míster que sólo parecía tal, pero que, por lo visto, era otra cosa. Y mucho peor, claro, a los ojos de este fenómeno.

la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.

Avanzamos hacia los agrios dominios de septiembre con el tesoro de agosto
hundido en nuestro corazón

l'obra

Déu n'hi do. Com que no en sé ni n'entenc, de literatura, no puc dir gaire cosa. Només que m'ha atrapat profundament, com el nom d'aquella rosa de l'Umberto Eco fa tant de temps (quan èrem joves), o les aventures de Jaime Deza més recentment. La recreació de dos mons que es creuen, que s'entrelliguen. La peripècia personal d'un senyor ben normal i el drama col·lectiu d'un país que inexorablement va cap a l'abisme. La creació d'un univers que dibuixa una realitat que fou ben real fa més de setanta anys i que ho és ara. La precisa i preciosa descripció minimalista de sentiments i idees de persones en qui ens podem reconèixer... i l'exposició brillant i veraç d'una època que sentim com la gran oportunitat perduda. I molt més, molt més, molt més.

llibertat

cultura

arrels de la cultura, condició de possibilitat...

bucle històric

La fotografia és de 1932. I tanmateix... Poter és el destí col·lectiu que ens constitueix com a nació.

compatibles, si

som

Les referències a Catalunya com a nació i a la realitat nacional catalana no tenen eficàcia jurídica interpretativa, diuen. I què?

Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera– i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.

El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat. És per tot això que, seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

• Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors.
• Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones.
• L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés.

• L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.

• Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut.

societat civil

La de debó, eh? No la que reivindiquen alguns -la dreta, les dretes. La iniciativa/creativitat des de sota. El teixit social, com dèiem fa temps. Assumir el nostre destí, superar la por a la llibertat. Compromís i responsabilitat. Velles melodies que ja coneixem... per estar a l'alçada dels temps.

Como buenos ciudadanos absentistas que somos, solo atentos a la política cuando algún interés nuestro específico se ve afectado, no estamos preparados para funcionar como una verdadera sociedad civil. Siguiendo un hábito atávico, más que pensar en las responsabilidades que nos incumben a cada cual, nos hemos concentrado en buscar a los "culpables", ya sean estos Zapatero o los famosos mercados. El culpable siempre está ahí fuera, nunca somos nosotros mismos. Y, del mismo modo, siempre debe de ser otro quien nos resuelva los problemas, somos incapaces de pensarnos como parte de la solución. Para eso creemos que tenemos el derecho de sufragio. El voto como arma dirigida contra los responsables y a favor de los nuevos encargados de sacarnos las castañas del fuego. Cuando de repente, como ahora, tomamos conciencia de su relativa inutilidad nos embarga la ansiedad, nos rasgamos las vestiduras y buscamos el cómodo prestigio de las víctimas.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.

Empoderar els actors/agents. Fomentar la generació de capital -allò a partir de què es crea la riquesa material i moral/cultural/intel·lectual d'una societat. Capital físic, humà... i social!!! Tot un programa d'actuació, socialisme del segle xxi. Liderar vol dir donar joc, governar significa corresponsabilitzar.

elemental

Si la política es fa a les clavegueres, aleshores són necessaris"aconseguidors" que agilitzin temes. Com que la política no es fa a les clavegueres, sinó a les places i carrers, als caps i als cors de la gent, aleshores els caradures "aconseguidors" són uns paràsits que cal destruir. Fer neteja a fons.

fe

Continues mirant els relats de la vergonya, a través dels papers dels diaris i de les imatges del telenotícies, amb una barreja estranya de sensacions. Estoy pasmao... Tantes tristeses de cop, tanta infàmia. El capitalisme salvatge internacional, els caradures nacionals, i tot plegat. Has vist, avui al diari, un petit senyal. Si més no, t'ha fet gràcia que un filòsof (i ex-alcalde!!!), acompanyat d'un matemàtic, intentin materialitzar l'anhel platònic... Tot i que l'escèptic que està creixent dins teu ho veu amb un punt de sarcàstica ironia: un altre intent de reconstruir la passió política. Ara bé: saps des de fa temps que has d'actuar -i pensar, i sentir- com si.

quin patiment

Tot dinant, mires per sobre el diari. Hi veus informació sobre les trames i les trampes de l'anomenat mediàticament "cas pretòria". Esfereïdor. Dos homes forts -molt forts!- de l'etapa de govern de la dreta (dels 23 anys de pujolisme) intercanvien opinions i impressions. Ho llegeixes poc a poc, tornant enrera contínuament, fregant-te els ulls. No és que no t'ho puguis creure, t'ho creus, i tant! Perquè ja havies intuït -i afirmat- que aquells 23 anys van ser un exercici constant de vertebrar xarxes clientelars amagades sota el discurs nacionalista -identificant ciu amb Catalunya. Potser és el que se li va escapar al President Maragall, quan va apuntar el problema del 3%. No, no és que no t'ho creguis. És que és molt pitjor que el podries haver imaginat, passarell de tu. Llegeixes que en les seves converses, els dos homes forts del pujolisme confiaven que Artur Mas desbloquegés alguns dels negocis si arribava a ser president. Encara més, penses... Amb tot el que han estat capaços d'aconseguir embaucant als més llestos/tontos que han arreplegat. Tornarem als 23 anys d'amagar la cartera sota la bandera? Déu n'hi do. Creus que aquesta és una època fotuda, difícil, impossible. Et dius i dius: ai, que patirem! Amb els servidors públics als peus dels cavalls -aquí sí que és cert que paguen justos per pecadors- per tot això de les retallades, el camí a la demagògia més barata està obert. La tormenta perfecta: gent passant-ho malament per l'economia, corrupteles, descrèdit de la política.. La berlusconització. Prens el cafè, t'aixeques i pagues. Temps obscurs. Anda revuelto el tiempo.

a veure

l'èxit, de nou

De tant que se n'ha parlat i es parla, ja ha esdevingut un trist tòpic típic parlar dels "valors" de l'equip de futbol que tantes alegries ens dóna. Aquell anunci de cervesa, tan ben trobat, ho expressava amb precisió i elegància. Malgrat el personatge que fa de president del Club -ja plega, ja plega-, els esportistes ens dónen un exemple continuat i sostingut de savoir faire -igual que els del nostre esport.

De tant repetir-ho acabem considerant-ho el guió per a fer anuncis publicitaris -i la multinacional de roba esportiva que patrocina al Club ho ha pillat perfectament. Tanmateix, hi ha una càrrega profundíssima de veritat que no podem permetre'ns banalitzar. L'esforç individual al servei de l'equip; l'equip al servei d'uns objectius clars i d'un estil definit; la prudència i la contenció, la humilitat; la feina, feina, feina; el respecte per tothom i per tot; el lideratge. I tants detalls...

En un país que és capaç de produir gent com aquesta hi ha motius més que racionals per a creure. Hi ha esperança, malgrat tot. Celebrem-ho !

campions

Campió d'Europa, un NOU DE MAIG... Enhorabona, Xavi !!! i gràcies...

le printemps

Quién me ha robado el mes de abril. Ara que comença a fer bon temps. Les agències de qüalificació ( ! ) diuen com són les coses... ai, la tragèdia grega. Els déus que ara diuen el què són els més absurds de la història. El com i el què, sense un perquè. I aquí tan mediocres com sempre.

és així, això

"Els polítics que fan populisme, que fan demagògia de temes seriosos, s’haurien de dedicar a altres coses", ha dit el diputat del PP al Parlament de Catalunya, Francesc Vendrell. Té raó.

abrilpasqua

dimecres sant

Dir que es demana perdó... i ja està? No pot ser. No n'hi ha prou. La memòria de les víctimes ens recordarà sempre que no n'hi ha prou. Tanmateix, quina és la reparació possible? Quin el càstig just? Cap i cap, potser. Justícia civil, humana. Tancar la paradeta, dissoldre la institució, vendre-ho tot i donar-ho als pobres. I tornar a començar. Radicalitat amb el seguiment de l'evangeli, autenticitat.

Un altre exemple, d'avui al diari: Serbia pide perdón por la matanza de Srebrenica. El Parlamento aprueba una resolución de condena por el asesinato de 8.000 bosnios musulmanes en julio de 1995. El Parlamento de Serbia ha aprobado una resolución de condena a la matanza de Srebrenica y pidió por primera vez perdón a las víctimas por no haber hecho más en prevenir la tragedia. El Gobierno prooccidental de Belgrado espera que esta resolución ayude al país en su objetivo de entrar en la UE. Hi ha precedents històrics per a actuar en casos així. No pot ser que n'hi hagi prou en dir que es demana perdó. 8.000 veus ho proclamaran per sempre.

dimarts sant

El que cal fer ja està escrit, també: "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el
que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i
segueix-me" (Mateu, 19, 21). Començar de nou, per imperatiu evangèlic.

dilluns sant

Aleshores, Jesús es va dirigir als seus deixebles i a tota la gent. "Els mestres de la llei i els fariseus", digué, "ocupen ara la càtedra de Moisés: per tant, tot allò que us diguin feu-ho i poseu-ho en pràctica. Però no heu de seguir el seu exemple, perquè ells diuen i no fan"... "Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat". (Mateu, 23, 1-3; 27-28).

seny, si us plau

Les declaracions ahir del sr. Mayor Oreja i de la sra. Aguirre -els líders d'una determinada manera de veure les coses al país, oi?. La vella tàctica que tant d'èxit ha donat als programes de telebasura: insinuacions a partir de les quals es dibuixen els contorns d'un argument sobre fets -fets que no han passat ni de bon tros, però. Així, per exemple, de nou ens trobem amb què el president del govern espanyol és una aliat natural dels terroristes. O amb què s'ha anat a Andalusia a comprar vots amb els diners de l'Estat. Deú n'hi do, perquè es tracta de velles pel·lícules, amb blanc i negre, ràncies. De poc serveix analitzar les derivades que cerquen aquestes incendiàries declaracions -expressades (els talls de veu són espectaculars) de dues manera ben tipificades: la del bisbe catòlic i la del populisme berlusconià. Són indecents, i punt. Trenquen les més elementals normes -prepolítiques- de la convivència i el civisme. La deriva antipolítica, que també podem veure a petita i provinciana escala. És època de manifestacions públiques trencadores, cridaneres, radicalment negatives, destructives. I de cara a properes eleccions, apareixeran -alguns de nou, d'altres nous- grups i plataformes que posseiran les solucions definitives per als greus problemes que té la societat. Assistirem a l'espectacle, atemorits pel mal que fan. Ferms, tanmateix, en la defensa del sentit comú i del seny.

alcaldes

Ho diu avui un opinador al diari, i té tota la raó... Los alcaldes merecen un 10 por haber ejercido sus responsabilidades y también las de las otras administraciones con diligencia y alto sentido del deber. Cuando critiquemos a los políticos en general, tengamos en cuenta lo ocurrido estos días, para no ser injustos ni inexactos. Cuando nadie respondía, muchos ciudadanos sólo tuvieron a su lado a sus ediles, resolviendo problemas con pocos medios y mucha entrega. Esto debe subrayarse como un éxito de la buena política, la que da la cara y está cerca de la gente.

llei de barris

D'entre els molts efectes colaterals de la crisi, n'hi ha un que ens hauria de preocupar seriosament per l'efecte multiplicador de problemes que comporta. El crac de l'economia està obrint profundes ferides als centres històrics de molts pobles i ciutats de Catalunya i als barris de les perifèries que van tenir com a mare la pobresa de la postguerra i com a pare al delirant, descontrolat i, des del punt de vista urbanístic, delictiu desarrollismo franquista. Barris, tant els d'arrels antigues com els nascuts als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que amb prou feines estaven en camí de recuperar la dignitat i d'espolsar-se l'estigma de la degradació física i social, barris receptors de noves onades d'immigració i castigats ara per l'atur, la precarització i, en conseqüència, per un increment real i subjectiu de la inseguretat ciutadana en el què es cova la llavor de la xenofòbia (ai, les plataformes...) i de la ruptura de la convivència cívica.

Salt ha estat un avís. Pot haver estat l'avís d'un fenomen que amenaça amb extendre's com una taca d'oli -llevat de què hi hagi una acció contundent de les administracions públiques, acompanyada d'esforços de diàleg, bona voluntat i compromís per totes les parts. El moment requereix intervenció policial i instruments legals més efectius per a combatre, per exemple, la impunitat amb la que actúen els multirreincidents, però també demanda inversió als barris.

És ara precisament, en temps de recesió no només econòmica sinó també de la moral individual i col·lectiva, quan més justificada està la inversió -incrementant-la si cal- en uns barris que, abandonats a la seva sort, tenen tots els números per a esdevenir polvorins que, a poc que algú encengui la metxa, podrien fer esclatar la cohesió social.

esperança

L’home no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.
E. Bloch

el túnel del temps

Parlant de reminiscències... de nou ens trobem davant l'absurd: una/es corporació/ns privades/privatitzades influeixen negativament en la vida quotidiana de la gent. Ens pensàvem que després d'aquella apagada antològica a Bcn, l'estiu del 06 ó del 07?, les deficiències de la xarxa elèctrica ja havien quedat solventades. Falsa il·lusió: tornem a ser-hi. Esclaus d'aquestes corporacions. Fins quan? A l'hora, i a l'altre cantó, els de sempre al peu del canó, donant la cara, al costat de la gent. És ben significatiu que a totes les telenotícies hi hagi sempre l'alcalde o alcaldessa de torn explicant amb tota naturalitat allò que està fent al servei de les persones. Hi ha un problema, hi ha una incumbència directa i assumida immediatament. Ah! Ara no toca parlar de la competència, del paper que han fet els responsables del negociat corresponent a les nevades (i als focs, per cert) que són al govern del país... no toca?

hölderlin

De donde nace el peligro
nace la salvación también.
("Patmos")

tornem-hi

Convivim amb el problema de l'atur i, sobretot, amb el d'una joventut sense futur. Hi ha un equilibri tens i precari entre quatre espais: 1. el nucli protegit de treballadors, en el que les regles d'entrada i sortida son rígides; 2. els joves i precaris que viuen encadenant contractes i atur; 3. l'economia submergida; i 4. els jubilats i aturats protegits.

És un sistema segmentat, on la precària estabilitat s'assoleix gràcies a la coexistència i complementarietat entre els 4 subsistemes. Com si fos un joc de las cuatro esquinas, de vegades hi ha qui es queda al mig, exclòs de tot, sense accés a res. Tanmateix, aquest sistema no té futur, almenys mentre ens mantinguem dins el marcd'una societat organitzada en torn a i sobre la base del treball.

Aquesta metàfora de las cuatro esquinas, i aquestes reflexions, eren l'eix d'un article publicat al diari pel sociòleg Pérez Díaz... el 17 de novembre de 1993 !!! Quan creus que ja s'acaba torna a començar.

adagi

Del Bosque: "El fútbol es cruel con los que se creen muy buenos". I la política, amics meus, i la política.

troballa impressionant

Un nuevo cuadro de Van Gogh, que no constaba hasta ahora en los catálogos habituales del artista holandés, ha sido encontrado en un museo regional del centro del país. La obra, un óleo del más puro estilo impresionista, retrata el molino Le Blute-Fin, de París. Ejecutado hacia 1886, cuando el pintor residía en la capital francesa, formaba parte de la colección particular de Dirk Hannema, antiguo director del museo Boyman van Beunigen, de Rotterdam.

el grup

Aquí va una foto del Barça campió en el nostre esport, però...
La força del grup és la clau de la victòria. Posar els molts talents individuals al servei de la causa comuna.

l'estil

Una mostra més de la manera de fer d'aquesta gent. Com aquell substantiu, hijoputa, utilitzat per la lideresa per a esmentar a un ésser humà del seu propi partit. O com la xuleria barata dels dels vestits regalats i tants d'altres -en línia zaplanesca. La lleugeresa absoluta, la buidor, de la titella que posa la cara queda així compensada per tota una manera de veure el món i la vida -per una manera de ser. Caldrà espavilar-se i encertar-la, aixecar l'ànim. I, sobretot, recuperar la capacitat d'incidir en la realitat d'una manera efectiva. L'alternativa és la barbàrie.

ciutadania

Quod omnes tangit ab omnibus tractari et approbari debet. Crear marcs institucionals (condicions de possibilitat) per a què creixi una identitat col·lectiva oberta, fonamentada en la participació i en la responsabilitat de totes les persones. Ciutadania !!!

no caurem

Mirar molt més enllà, d'aquesta boira espesa. Aprendre a lluitar sense tenir (gairebé) cap eina. Ep! Tenim les mans, el cor; el projecte, els principis; les idees, l'empenta.

local

En primera línia... i aguantant la posició !!! L'administració més propera és el govern (perquè s'organitza a partir d'eleccions periòdiques, perquè és font d'acció política, etc.) local. Tòpic típic, si... però no deixem de veure ocasions en què es fa força difícil, exercir aquesta funció de govern. Hem vist, recentment, com és des d'aquesta pirmera línia que s'han de donar respostes als reptes que van sorgint. Tot i que no sempre l'encertem, evidentment, perquè no hi ha res previst, perquè l'àmbit local també és el de la innovació necessària i constant. I el dels primers auxilis, el que para el primer cop, el que sempre hi és... Les incumbències són infinites, les competències (i els recursos) alarmantment limitats.

Ho llegíem el dissabte al diari Público: es de destacar que una parte importante del gasto social que los gobiernos locales realizan corresponde a servicios que no están obligados a proveerlos por ley, sino que los prestan para dar respuesta a las necesidades que van emergiendo. Por tanto, los gobiernos locales destacan por la importancia que tienen para los ciudadanos en la satisfacción de su demanda de servicios públicos. En definitiva, junto a la tan demandada y necesaria reforma de la financiación local, es necesario también revisar su nivel competencial. Primero, para equiparar a nuestros gobiernos locales en materia de competencias a los países de nuestro entorno y, segundo, para equiparar su marco de financiación a la cuantía y naturaleza de las servicios que prestan.

barça, barça, barça

Va haver de ser el president, perdó Sergi Mas, l’impulsor de la idea. No content de divulgar-ho al seu programa Què has dinat? de COM Ràdio l’hi va fer saber a Xavi, el prodigiós cervell blaugrana, en la presentació de la recaptació solidària del llibre que cada any escriuen algunes desenes de periodistes esportius (Històries solidàries de l’esport, es titula), que en aquesta edició ha estat de 48.975 euros i anirà a la Fundació Alex creada per Gabriel Masfurroll, el fill del qual va morir de síndrome de Down, malaltia contra la qual lluita l’exdirigent blaugrana «amb totes les forces i, des d’ara, amb la vostra ajuda».

Poc després que Xavi es negués a triar entre guanyar la Champions al Bernabéu o proclamar-se flamant campió del món amb Espanya («com diu el Pep, s’ha d’aspirar a tot»), Mas va fer la següent reflexió: «No sé si tu, Iniesta, i la resta de la plantilla del Barça sou conscients que aquesta és una gran setmana per a la família culer, ja que es compleixen 39/40 setmanes (temps habitual de gestació) del 2-6 al Bernabéu i del golàs d’Andresito, que després significaria la conquesta de la Copa d’Europa». Xavi el mirava atònit esperant, és clar, que el president, perdó, Sergi Mas, completés l’exposició. «Que sàpigues que a Catalunya hi va haver molts més gols que aquell d’Andrés. Aquesta setmana han pujat un 40% els parts als hospitals de Barcelona», va reblar Mas. A Xavi no li va quedar més remei que celebrar-ho: «Si neixen més nens espero que siguin culers perquè, pel que dius, van ser engendrats fruit d’aquella eufòria». I les rialles van inundar el saló d’actes de Caixa Penedès, patrocinador amb El Corte Inglés, del llibre solidari.

«Puc confirmar, en efecte, que els parts han augmentat aquesta setmana dels nou o deu diaris, que atenem habitualment, als 14 o 15 que tenim ara», va reconèixer ahir Mercedes Rodríguez, supervisora de parts de la Clínica Quirón. «Sempre que notem algun repunt, busquem la raó», va afegir Rodríguez, «i és evident que el motiu d’aquest augment aquesta setmana és l’eufòria culer fruit d’aquella golejada i el gol d’Iniesta». Rodríguez va demanar que Guardiola no renovi «perquè amb ell han augmentat les celebracions i ens obliga a fer més hores extres». S’acumula la feina. «Jo, que sóc molt culer, puc confirmar aquesta dada. En efecte, una gran majoria dels 42 parts que tinc programats per a aquest mes s’estan produint aquesta setmana», va assenyalar el ginecòleg Josep María Flores. Una font de la Dexeus va confirmar que «aquesta setmana estem tenint problemes d’habitacions ja que, en efecte, els parts han augmentat d’una manera espectacular». Aquesta mateixa dada, que les fonts xifren al voltant d’un 40% més que qualsevol altra setmana, va ser confirmada per l’Hospital General, la Maternitat i la Residència de la Seguretat Social. Si al dia 2 de maig (Madrid) li sumes el 6 de maig (Chelsea) i esperes 39 setmanes i mitja, neix la generació Iniesta.

Ja n'estàvem, de convençuts: és del del tot imprescindible per a la moral del país que en Guardiola i els seus continuin fent feliç a tanta gent. Ara, sabem que també és imprescindible per quelcom més que la moral... Vinga, endavant!!!

això!!!

Avui al diari, Subirats. paraula per paraula, ho fem nostre:
Me gustaría ver a políticos menos estereotipados y menos previsibles, más dubitativos y cercanos, menos seguros de sí mismos y, en cambio, más radicales en sus valores. Políticos con trayectorias que sean consistentes con lo que (ahora) afirman, con más sentido de gobierno, pero menos obsesionados por sentarse en él. Políticos y partidos a los que cuando hablan de corrupción y de transparencia no les tiemble la voz pensando en los cadáveres que guardan en sus cajones y rinconcitos de memoria. Partidos y políticos dispuestos a colgar en Internet sus cuentas y que defiendan la transparencia general de las instituciones en las que quieren trabajar. Políticos que reconozcan que se acaba un mundo y que empieza otro, y que no saben muy bien cuál será el papel que les tocará desempeñar, pero que están dispuestos a buscar las salidas colectivas que mejor garanticen los valores que dicen defender.

La desconfianza social con relación a los políticos ha alcanzado cotas nunca vistas. Pero la rabia y el cabreo, si no se logra incorporarlos a procesos transformadores reales, sólo sirven para que los aprovechen millonarios y oportunistas en busca de liderazgos socialmente demagógicos y personalmente rentables. Prometen cambiarlo todo, pero sólo cambia a mejor para ellos y sus compinches. Las previsiones de participación electoral son bajas, y más bajas serán si no se logra conectar irritación con transformación social. No hay salidas fáciles del agujero en el que estamos. Deberíamos encarar el tema de la renovación política y social desde la fuerza de lo común; buscando conectar economía con vida y entorno, educación para todos y para toda la vida; asegurando que Internet sea un arma colectiva de información y comunicación, y no una nueva forma de apropiación privada del esfuerzo colectivo; trabajando para las seguridades colectivas y no sólo para la seguridad de los que la logren presionando o pagando. No hay debate serio sobre soberanía o sobre el derecho a decidir que no incorpore este tipo de cuestiones. Si no somos capaces de exigir la conexión de los temas vitales y estructurales con los temas políticos e institucionales, la confusión será formidable, y en ella navegarán con fruición todo tipo de demagogos y oportunistas. Hablamos del derecho a decidir sobre el futuro de Cataluña como nación, pero no estaría mal que los catalanes y catalanas tengan también la capacidad de decidir sobre su propio futuro, personal y colectivo.

la mala educació

Una certa manera de fer oposició, de ser oposició. Coneguda, si, i tant! Però no per això ens deixa de sorprendre. Quan tot s'hi val, s'hi val tot: la lluita contra el terrorisme, els sentiments nacionals, la convivència... l'educació. És utilitzat com a arma partidista (per a partir!) allò més important en qualsevol societat: sentir-nos mínimament segurs perquè hi ha qui, amb responsabilitat i solvència, lluita aferrissadament contra els dolents; sentir-nos amb comoditat membres d'un col·lectiu que ens iguala a tots en drets, deures i oportunitats; sentir-nos acceptats (i acceptar tothom) en les nostres identitats; i educar els infants i joves per a què creixin en l'assumpció dels valors que sustenten tot plegat i l'assimilació de les destreses i coneixements que els donaran el màxim d'oportunitats per a poder construir el seu propi projecte vital. Ara, hem assistit de nou a aquest macabre joc (del que hi ha versions de tota mena, a escales diverses) en el camp educatiu. No en teníen prou amb els espectacles grollers que ens ofereixen de tant en tant alguns "governs", com l'ús de l'anglès per a impartir una assignatura, o les declaracions que lliguen els problemes oculars amb l'ús d'uns determinats ordinadors. Ara, ataquen directament la possibilitat d'arribar al necessari pacte estatal, amb unes manifestacions totalment fóra de lloc i de temps. Confiem, tanmateix, en què la saviesa del ministre permeti no caure en el parany -l'educació és massa important.

ara, ben explicat

Tamayo: Las palabras de Munilla sobre Haití demuestran "insolidaridad con los supervivientes y falta de humanidad ante el sufrimiento ajeno"

Para Juan José Tamayo las palabras de Munilla sobre Haití “son de las más escandalosas que nunca hubiera esperado escuchar” y “revelan insensibilidad ante la suerte de ciento de miles de personas que han perdido la vida” tras el terrible terremoto, además de “insolidaridad con los supervivientes y falta de humanidad ante el sufrimiento ajeno”. En un duro artículo publicado en El Periódico de Catalunya, el teólogo lamenta que Munilla “se refugia en un espiritualismo desencarnado y sin entrañas de misericordia y renuncia a la actitud de compasión con las víctimas, que es un principio moral de las religiones, un imperativo ético y un sentimiento religioso universal”.

“Y no se diga que han sido trucadas o sacadas de contexto. Son ipsissima verba Munilla. El contexto no es otro que una pregunta teológica (…) ante la que hubiéramos esperado una respuesta igualmente teológica de identificación con las víctimas, de compartir su dolor y ponerse en su lugar. Esa es la verdadera compasión. Pero de la abundancia del corazón habla la boca”, lamentó.

un bisbe que ha pecat

Això és exactament el contrari del que diu l'Evangeli:

El obispo de San Sebastián ha considerado que los españoles tienen un problema más grave que el de las 'inocentes' víctimas del terremoto en Haití.

Després, ha dit que els medis han manipulat les seves paraules.... Déu n'hi do!

feina a fer

Tenim tanta feina per fer...

Ahora que ya sabemos que los flujos migratorios siguen los impulsos del mercado y que el discurso de la avalancha es un recurso demagógico que no se sostiene, queda más claro que nunca que los problemas derivados de la inmigración, que son en buena parte de convivencia, sólo se pueden resolver desde la micropolítica, es decir desde el trato casi individualizado que sólo puede ofrecer la política local. Y ningún Gobierno ha dado a los municipios el soporte en dinero, autoridad y recursos que requiere afrontar esta tarea crucial. Si no se dota debidamente a los ayuntamientos, otros pueden perder los papeles como los ediles de Vic.

La Europa suicida

No es pot dir més clar:

Una vez más, Italia marca el camino. Lo ha hecho con frecuencia para lo mejor: el Renacimiento. También para lo peor: el fascismo. O lo de ahora: la virulenta expulsión de la comunidad inmigrante de Rosarno, en Calabria, después de unos enfrentamientos entre los locales y los jornaleros agrarios africanos. El rechazo del otro, la fobia del extraño y el racismo no son exclusiva de nadie: partidos protofascistas, iniciativas xenófobas y legislaciones represivas proliferan desde Vic hasta Copenhague. Pero el vanguardismo italiano, facilitado por la mezcla de la fría política de los negocios con las ideologías calientes de la exclusión, ha dado una de las legislaciones más severas contra los inmigrantes de toda Europa y la mayor desprotección posible del Estado hacia los extranjeros.

Precisamente donde peor suelen ir las cosas es allí donde el Estado se retira, dejando un vacío que sólo llena la delincuencia. El contexto no es únicamente de rendición gubernamental en el mantenimiento del orden público y el imperio de la ley. Calabria tiene el récord de evasión fiscal y es a la vez una región subsidiada y carcomida por la corrupción. No es el caso de un Estado mínimo thatcheriano, sino de un Estado privatizado y confundido con el poder económico de Silvio Berlusconi, ocupado estos días, como durante toda su larga etapa en el poder, en sortear sus procesos judiciales y conseguir la inmunidad ante los jueces, mientras sus socios de la Liga del Norte se dedican a aplicar y difundir sus contundentes ideas acerca de la inmigración.
El mal estado de la economía y el incremento de las cifras del paro son más combustible sobre estas brasas ardientes, pero no deben llevar a confundirnos. El problema central con el que se enfrenta Europa es el de construir un modelo eficaz, respetuoso y civilizado de integración de sus inmigrantes, que permita absorber la mano de obra necesaria para mantener su riqueza, sus valores y formas de vida y sobre todo el Estado de bienestar. Éste es el reto que plantea un mundo cambiante, en el que las próximas cuatro décadas contemplarán cómo Europa se encoge de forma drástica respecto al resto del planeta, tanto en su demografía como en su producto interior bruto y no digamos ya en su capacidad de acción política, merced esta última a su ya proverbial indolencia.
Este mes China ya ha superado a Alemania como primer país exportador y a Estados Unidos como primer mercado automovilístico del mundo. Durante 2010 puede superar a Japón en cifras de PIB, convirtiéndose en la segunda economía mundial detrás sólo de EE UU. En las cuatro próximas décadas Europa perderá a espuertas peso, riqueza y poder no sólo en relación a China sino a Brasil e India. Según ha señalado Felipe González, en un adelanto de sus reflexiones sobre el futuro del continente, para mantenernos en la carrera, empezando por la interior de nuestras economías y nuestro modelo de sociedad, necesitaremos para 2050 nada menos que 70 millones de trabajadores inmigrantes nuevos.
Frente a estos cambios radicales, la reacción digamos que espontánea de la población europea es conservadora y defensiva: ante la pérdida de peso y centralidad, la pluralidad y la diferencia, atrincherémonos en nuestra identidad e ideología. La lista es larga: el referéndum suizo contra los minaretes, la prohibición francesa del velo en las escuelas, el discurso de Ratzinger en Ratisbona, el ascenso de partidos xenófobos, las modificaciones en las leyes de asilo e inmigración o la hostilidad francesa y alemana al ingreso de Turquía en la UE. Como resultado, la imagen de una Europa fortaleza, que expulsa y criminaliza a sus inmigrantes, está pegando fuerte, mucho más de lo que se percibe desde la propia Europa, en todo el resto del mundo.
Contrariamente a lo que dice el manual progresista al uso, el suicidio de Europa no es la aplicación de un proyecto de extrema derecha. O no sólo. La tierra donde crece son las tensiones y dificultades que sufren sobre todo los más desasistidos: en Calabria hay también una guerra entre pobres. Desde los suburbios franceses lepenizados hasta los parados calabreses que la 'Ndrangheta manipula, la base social más genuina del populismo y de las pestes negras del signo que sea son siempre los menos favorecidos. Luego está el abono que los hace crecer: ese Estado ausente, corrupto y privatizado. Y una lluvia fina mediática hecha de antiprogresismo, incorrección política y comunitarismo occidental disfrazado de universalismo. Al fin lo que tiramos por la borda son los valores genuinamente europeos, las ideas de la Ilustración que han sido hasta ahora la tracción de la modernidad occidental. Por este camino, primero perderemos el alma, pero después lo perderemos todo, Estado de bienestar incluido.

!

el capital

De tant en tant, sentim com hi ha treballadors que tenen molta barra. Que agafen la baixa per qualsevol tonteria (ai, els metges que les signen... on són?), que s'escaquejen sempre que poden i més, que són mals companys (això és el pitjor), etc... Tots fem el de més i de menys, és cert, però el sentit comú ens assenyala ben nítidament els límits. I també que hi ha gent que els ultrapassa amb escreix. Es tracta d'una figura coneguda, d'un perfil popular: tothom en coneix algú, d'aquest tipus de persona. Ens en faríem creus, si algun pájaro d'aquests fos un líder sindical. És a dir: que representès als treballadors i els seus interessos algú que no dóna cap mena d'exemple -ans al contrari- com a treballador, que n'és l'antítesi. A Espanya passa justament això amb l'altre part de la dialèctica capital-treball (je, je, je): el representant dels empresaris és un mal empresari (i el que hi havia abans ni tan sols era empresari). Perquè escolleixen per a representar-los tipus així? O potser encara més cert: perquè tipus així s'encaramen fins a aquestes posicions, cop a cop? És possible el diàleg social, quan dels representants no es sap ben bé què representen?

lovers, magritte

the countdown

La ciutat ha estat un dels grans invents culturals. Va suposar l'aparició d'un nou tipus d'intel·ligència compartida. Per a valorar la seva importància només cal recordar les paraules que deriven de ciutat, urbs, civis o polis -el seu camp semàntic. Del llatí urbs prové urbanitat, que es refereix a les normes que cal respectar per a viure a la ciutat, lluny de la barbàrie. Civilització vé de civis. I del grec polis deriva política, que és l'ocupació més noble, doncs cerca la manera intel·ligent i justa de regular la convivència.

Una ciutat ha d'ajudar a satisfer tres necessitats: benestar, vinculació social i progrés. És a dir, ha d'afavorir el benestar, amb bons serveis públics -neteja, transports, cultura, esports, etc. Ha de fomentar la bona convivència veïnal, evitant les conductes bàrbares, és a dir, les no regides amb urbanitat, i promoure les virtuts cíviques. I ha d'augmentar les possibilitats de progressar, de crear, de realitzar els plans de vida propis de tots els ciutadans.

La ciutat és la unitat bàsica d'integració social. Quan s'aconsegueix mobilitzar a una majoria del veïnat cap un objectiu comú, laa seva capacitat resulta imparable, gegantina. Per això cal proposar als veïns -als ciutadans!!!- metes nobles i alegres, que siguin capaces de despertar la seva energia. Som-hi, doncs.

sennet

No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

duda

La duda siempre ha tenido mala fama. La tiene hoy, pero también ayer la tuvo. Y sin embargo, es imprescindible. Especialmente en esta época en la que todos llevamos un juez en el cuerpo. Sin la duda metódica no habría avanzado la ciencia. Y sin la duda el pequeño dios que llevamos dentro carece de contrapeso. La duda nos familiariza con el otro, con las miradas opuestas. La duda, ciertamente, corroe la propia identidad. Desconcierta y fatiga, sí, pero fomenta la prudencia y cultiva el respeto. Es problemática, pero democrática. Václav Havel (aquel escritor que, por circunstancias de la vida, se encontró ejerciendo de presidente de Checoslovaquia y más tarde de la República Checa) aprendió a dudar mientras mandaba. Y cuando dejó el cargo, en un discurso memorable, dijo: "Cada día me asusta más la idea de no estar a la altura. Cada día tengo más miedo de cometer errores, de dejar de ser alguien en quien se pueda confiar. Cada día tengo más dudas, incluso de mí mismo; y cuantos más son mis enemigos, más me pongo mentalmente de su lado". [Puigverd]

Els Bossi a l'aguait

A casa nostre els aspirants a emular a Umberto Bossi estan d’enhorabona. Com diria un vell dirigent marxista: comencen a estar a punt les condicions subjectives per tal de què un líder, i una avantguarda agosarada de fidels, impulsin les masses envers un escenari de mutació radical. Ajudarien al projecte la famosa crisi econòmica que cavalca incontenible generant atur, o els afers de corrupció que colpegen la moral col·lectiva... I, per si això fora poca cosa, ahir un articulista ens deia, encertadament, que a Espanya hi ha gent que fa veure que no hi veu i que cal desempallegar-se dels tics inquisitorials mesetaris. Afegeixin vostès, si ho prefereixen, unes gotes de xenofòbia antiislàmica veient salafistes sota qualsevol plat de cus cus, cuinat des de “els minarets de la por” de la Pilar Rahola, i obtindran el brou de cultiu idoni per a que megalòmans impresentables i histriònics, no disposats a desaparèixer dels mitjans de comunicació, es dediquin a excitar les emocions i els sentiments del personal. Si remenen bé aquests ingredients tindrem a l’abast les condicions per esberlar la societat catalana com mai. És el moment dolç dels que juguen a fer antipolítica des de la política per després viure de ella. Aprofitats, i aprofitades, d’aquests escenaris n’hi poden haver de dos tipus: els inspirats/des en Berlusconi, o Fini, i els que voldrien esdevenir una mena de Umberto Bossi a la catalana. Però....al loro! Catalunya no es la Padania. [Joan Ferran]

parlem-ne

Una de las causas principales de la crisis de la democracia es el incontrolable crecimiento de las demandas que se dirigen a los gobernantes, derivadas de la pluralidad/multiplicidad de opciones, ideológicas y políticas, que tienen su origen en la sociedad y buscan en ella su imposible satisfacción. La cuidadosa ocultación de esta imposibilidad y su embellecido travestimiento por la retórica política y por las incumplibles promesas de los políticos es hoy la más frecuente y penosa de las formas de corrupción de la democracia.

fa gràcia, oi?

abans d'ahir

L'article 9.2 diu: "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

També en això tenim feina.

la memòria mai es perdrà

puigverd, avui a lv

Quien más quien menos contribuye con su manera de informar a exacerbar las emociones. Y acostumbrado al juego del estímulo-respuesta, el Dios de la Audiencia exige sin cesar sorpresa y morbosidad. Los periodistas ya sólo pensamos en provocar grandes impactos. ¿Quién puede reflexionar sobre un conflicto histórico ante la visión de niños troceados por los bombardeos? La política se cuenta como una película de buenos y malos: el reparto del poder entre Catalunya y España, la crisis económica, el legado del fotógrafo Centelles, la corrupción o los sumarios de Garzón. Informar es narrar. Leemos novelas de corrupción, vemos combates de boxeo ideológico y nos presentan grandes misterios (todo es sospechoso). Somos empujados a juzgar cada capítulo de estas narraciones políticas como se hacía en el Coliseo de la vieja Roma. Embargados por la emoción, identificados con una u otra fiera, condenamos o aplaudimos sin cesar. Mejor dicho: generalmente linchamos. La razón –aquel ideal de los ilustrados– se perdió por el camino.

Llum!!!

un altre, si us plau

Diumenge, si us plau, feu un altre dos de maig (el dia del 2-6). L'autoestima del pais ho necessita, us necessita. http://www.unosaficionados.com/story.php?title=V%EDdeo_-_Real_Madrid_2_Barcelona_6

escepticisme optimista

El activismo no nos cura de la "necia sabiduría de la resignación" (Adorno). La esperanza no es ilusión sin conocimiento. Si tenemos derecho a seguir esperando es gracias a la conviccón de que los ideales de verdad y justicia tienen algún valor de explicación de la realidad y alguna viabilidad en este mundo; que la lógica de las cosas puede coincidir, al menos en parte, con la lógica de los valores. Un cínico es alguien que ha sustituido la esperanza por el conocimiento, mientras que un iluso es quien sustituye el conocimiento por la esperanza. Si existe algún motivo para, pese a todo, seguir esperando es porque no estamos condenados a elegir entre la ingenuidad y la resignación. Evitemos el dilema ruinoso entre una esperanza sin experiencia y un desencanto sin aspiraciones, como si no nos quedara más remedio que elegir entre estar ciego frente a las limitaciones o reprimir nuestros mejores deseos.

ocurrències

Les ocurrències pre-electorals de la dreta ja són cèlebres, en aquest pais. Tothom recorda allò de la selecció andorrana o l'excursió a cal notari. Ara, de nou, aconsegueixen algun titular avançant que en la propera campanya proposaran reduir el cost de l'acomiadament. Està bé, això: proposen per a unes eleccions catalanes una mesura que pertany a l'àmbit del govern central. La millor manera de guanyar la confiança de la gent... Segona derivada: la proposta és ideològicament propera a les que fa la patronal i la dreta espanyola; estaran preparant el camí per a pactar?

dilluns

ai!

responsabilitat

Les apel·lacions a la responsabilitat acostumen a respondre a un desig de personificar el malestar -el boc expiatori, l'anyell. La recerca de culpables compensa els dèficits de sentit.Caldrà atendre, si podem, a les estructures que fan possible l'error, el mal. El concepte tradicional de responsabilitat és infracomplex. Abans d'assenyalar imputacions normatives a actors concrets i d'acord a causalitats inequívoques, cal analitzar els processos complexos, que es caracteritzen perquè en ells hi ha accions i decisions que no podem descriure com a propietats d'un actor individual. Ara bé, això no ens ha d'impedir defensar amb tota fermesa el vell principi: qui la fa la paga. Només que no n'hi ha prou. Personalitzar la responsabilitat pot arribar a tenir un efecte pervers, en dissenyar un tipus de causalitat individual que no pot ser identificada amb claredat en els processos complexos -d'aquesta mena ho són tots els que es dónen en les estructures d'una societat com la nostra. Com que ningú pot fer-s'en responsable, les coses poden continuar irresponsablement el seu curs. I això si que no, eh?

gràcies

decisió

En condiciones de extrema complejidad una decisión racional puede consistir en decidir no decidir. Aquí encuentra su sentido, por ejemplo, la racionalidad de esperar.

No tots els problemes son més difícils de resoldre amb el pas del temps; per a alguns, és exactament al contrari. Determinar quan ens trobem en un o altre cas és una discriminació intel·ligent. Hi ha molts problemes que amb el temps no varien el seu grau de dificultat, n'hi ha que es simplifiquen, que es dissolen -si no és ressolen; a voltes, el que passa és que amb el temps milloren els instruments de resolució. Esperar sense fer res a què millorin les condicions objectives i, mentrestant, intervenir per a millorar les condicions subjectives és una forma raonable de planificació. Hi haurà ocasions en què serà raonable, per exemple, posposar el tractament d'un problema fins a assolir un acord suficient amb aquells amb qui actualment es manté una relació conflictiva. Ser pacient té sentit quan es tracta d'un problema que no pot empitjorar, i anar creant les condicions que assegurin una obertura suficient per a prendre la decisió correcta en el moment oportú.

Lo razonable es acertar a identificar el grado de complejidad de la situación en que nos encontramos (tarea para la que suelen ser de escasa utilidad tanto los autoengaños de la ilusión como los de la pereza) y adoptar la mejor decisión dentro de lo que la situación permite.

una valeriana, si us plau

La desmesura, la cridòria. L'exabrupte, la grolleria. A veure qui la diu més grossa. Ahir, i encara no era divendres 13, les vàrem escoltar de tots els colors, de tots els tons... El portaveu de la jerarquia catòlica condemnant al foc de l'infern a més de mig pais, the Arzullus returns parlant dels enemigos de este pueblo, el valencià Camps bramant que el volen veure mort, el germà diputat del president de l'Espanyol al congrés, el president de l'altre club de futbol de Barcelona que està a 1ª divisió a la seu d'una fundació propera als convergents... Per posar el debat públic al nivell del que a algunes teles triomfa - y gira la noria, gira.

records de l'esther

quina barra!

Lo de Millet y la Fundación Trias Fargas ha dado pie a un sonoro episodio de lo que Jordi Pujol describía, cuando presidía el Gobierno catalán, como la táctica de l'empastifada. Acosado en varias ocasiones por asuntos que terminaron en ceses de algunos de sus consejeros, Pujol se defendía recriminando a su vez a la oposición de izquierdas que lanzara innobles acusaciones o sospechas de deshonestidad contra el Gobierno de CiU para distraer la atención de los ciudadanos sobre sus propias debilidades y la carencia de alternativas políticas.
Sostenía entonces Pujol que con esa técnica se desgastaba quizá al Gobierno de CiU, pero al precio de desprestigiar irresponsablemente a la globalidad de los actores políticos. Quien, sin embargo, acaba de recurrir ahora mismo a este método ha sido justamente el director de una plataforma de Convergència Democràtica, la Fundación Trias Fargas, Agustí Colomines, a la que el escándalo Millet ha situado como receptora de unos fondos que nunca debió recibir. A Colomines no se le ha ocurrido otra defensa que acusar a las fundaciones de los demás partidos, sin prueba alguna, de recibir también fondos de origen inconfesable.
Ver ahora cómo los convergentes practican contra la izquierda nada menos que la en otro tiempo denostada táctica de l'empastifada es una de las cosas que todavía no había deparado la ya bastante larga travesía del desierto de los herederos del pujolismo. Una novedad casi del mismo calibre que la de ver convertido en independentista al partido de Miquel Roca.

infàmies variades

La cobertura que la televisió pública està fent de les convivències a Núria dels d'erc. Recordem la burla al president la nit de l'11 de setembe, després del discurs institucional. N'hi hauria prou per a fer plegar a tots els responsabes de tant sectarisme, oi?

Els peperos valencians i el que fa de president del fcb: tothom està contra mi, la culpa és dels demés que em tenen mania... N'hi hauria prou per a què se'ls negui el suport popular que els ha posat allà on són, oi?

clar i català

"Convertir el dinero", para decirlo en palabras de Amin Maalouf, "en el criterio para cualquier respetabilidad, en el fundamento de cualquier poder, de cualquier jerarquía, hace trizas, a la postre, el tejido social"

(...)

Si la coartada patriótica no puede aceptarse como explicación de lo que ocurrió, tampoco podemos permitir que sirva para ocultar potenciales terminales de esta espectacular estafa. De lo contrario, será el tejido social entero el que saldrá dañado.

dèficit de capital social

Un dels patrimonis nacionals més preuats és (era?) la vitalitat del teixit social. Hi ha una pila d'institucions que d'alguna manera són presents de manera significativa a la nostra vida -individual i col·lectiva. Les associacions són entitats: ens amb personalitat pròpia, amb una vida de la qual participem perquè ens dónen socialitat, cultura, sentit. Partits i sindicats, si, però sobretot l'ateneu o el centre parroquial, la mútua i la ONG, i tantes figures associatives. I les grans patums: el Barça, el RACC, la Caixa, el Palau. Estem en una crisi molt més profunda del que sembla, doncs dues d'aquestes referències nacionals estan mal dirigides. El club esportiu se'n sortirà: té en Guardiola guardant les essències. Però el Palau... ja veurem! L'han feta molt grossa! Ens han ensenyat noves formes d'infàmia, de comportaments incívics sota el vel del nacionalisme. Les afegim a les ja conegudes -portar els diners a Andorra, per exemple. El patriotisme no és una qüestió nominalista: dir tot afectats que ens estimem el país.

ai ai ai

y otras no, podemos encontrarnos con que inmigrantes con permisos concedidos en Andalucía acaben en la Comunidad de Madrid".
El recurso contencioso administrativo está basado en dos argumentos, según explicó el consejero de Inmigración y Cooperación de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty. El primero hace mención al artículo 149 de la Constitución, que señala que "el Estado tiene competencia exclusiva sobre (...) nacionalidad, inmigración, emigración, extranjería y derecho de asilo". El segundo incide en el hecho de que el Gobierno ha reformado el Reglamento antes de haber modificado la propia ley, lo que, a juicio de Fernández-Lasquetty, vulnera los principios constitucionales de legalidad y jerarquía normativa.
La reacción de la presidenta Aguirre tiene un calado político que va más allá de la inmigración. Lo que hace la presidenta madrileña es echar sal en la herida del Estatuto de Cataluña, que fue avalado por el Gobierno y recurrido por el PP, y que se halla pendiente de una sentencia del Tribunal Constitucional.
Así lo ha entendido el Gobierno catalán, para el que la decisión de Aguirre "demuestra el carácter antiautonómico del PP". El consejero de Relaciones Institucionales, Joan Saura, aseguró ayer que el recurso es una muestra de que al PP "siempre le va bien ir contra Cataluña" y calificó de "insólito" e "incomprensible" que una comunidad autónoma recurra contra una competencia de otra comunidad. "El traspaso no supone ninguna invasión de competencias, sino mayor

per favor!

prendre algo

Formatges i xoriços. Embotits de tota mena. Vins i licors. Pastes i dolços. Després de les vacances ("al poble" o en un viatge), tenim gust amb obsequiar-nos amb records saborosos dels dies d'estiu passats a un altre indret. Un detall per a mostrar l'afecte i demostrar que sí, que estem al teu costat. També una invitació a quedar un dia per a compartir-ho... Quedem una tarda i ens fem aquesta ampolleta amb una mica de formatge - és la resposta amable a un regal d'aquesta mena. Capital social gastronòmic. Xarxes d'amistat i complicitats. I, potser, un intent de conservar els gustos, les olors, d'allò que és autèntic. D'allò que volem pensar que ho és.

inquisició

"En cualquier país democrático, si la oposición dice que se siente observada y se le está espiando, lo que se hace por parte del Gobierno es abrir una investigación". Cospedal dixit.

La carga de la prueba recae en quien acusa. Es tracta d'un principi prepolític, de sentit comú. Si no són capaços d'entendre això...

estiu09

summer of love. 40 anys, ja. No en tinc record, però. Tot ha estat després, en els llibres. Pau, amor i música. De l'arribada d'un (dos) home(s) a la Lluna sí que en tinc, de record. És un fet d'aquells que marquen: recordem on èrem, amb qui, com... L'astorament del nen que veu, en blanc i negre i narrat per l'Hermida, un aconteixement sorprenent. Tenir un record d'una vivència de fa 40 anys... quin vertigen, el del temps. 30 anys de la revolució sandinista. D'això també ha quedat una petjada: les il·lusions que teníem, la fe. La creença en què havíen guanyat els nostres. El record és la nostra esperança... perduda??? La lucidesa dels anys, potser, i l'actual deriva cesarista de l'Ortega (en sintonia amb d'altres "líders carismàtics"), ens fan recordar amb una miqueta de vergonya aquelles esperances de l'estiu del 79, quan pensàvem que tot era possible. El record, tanmateix, també ens esperona: perquè renunciar del tot? Alguna cosa podem fer, hem de fer, fem... i farem.