la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.