maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?

la gran remor

Un llibre recent de Vargas Llosa ha obert un cert debat sobre la funció social de la Cultura. Utilitzant un motiu que de ben segur li era aliè -l'espectacle com a substància d'allò social- carrega amb intel·ligència contra la banalització dels productes culturals. La república de les lletres, per dir-ho de manera voluntarista, s'ha llençat a opinar sobre els suggeriments del llibre. Benvinguda la disputa pública, que sempre és motivadora. Encara que quedi circumscrita a uns medis concrets, encara que sigui de curta volada, encara que...

Sense tenir-hi res a veure, s'ha publicat també recentment el darrer llibre de Michel Onfray -sí, el del "Tratado de ateología". Relata de manera apassionada la dimensió filosòfica d'Albert Camus. Un autor que va ser públicament -cruelment, potser cínicament- criticat per Sartre. En tot cas, presència pública dels maîtres à penser.

Davant la frivolització de tot plegat, de l'aparició del món com a mercaderia espectacle... el silenci dels intel·lectuals encara és més eixordador. [ Igual que "república de les lletres", "intel·lectuals" és una expressió voluntarista ]. Ni que sigui per criticar el que diuen, per excitar o provocar. 

O potser sí que hi ha aquesta presència pública, i no la sabem veure prou perquè interessa poc. I no la posem en valor. Una feina a fer, ben engrescadora, seria doncs aquesta: cercar espurnes de pensament lliure en articles a diaris i revistes, en llibres actuals, en el youtube, en discos o concerts, en l'street-art, en blogs, en les e-xarxes, en... 

En el que anomenem "cultura" hi trobem la possibilitat de conrear el millor de nosaltres mateixos, tot allò que ens fa dignes: les virtuts humanístiques (més voluntarisme), la capacitat de pensar autònomament, l'empenta per a projectar col·lectivament futurs millors i possibles. 

Precisament aquest present és el que justifica -ara més que mai- el necessari combat per la cultura. Perquè la mutació històrica en marxa es juga en els cors i les ments de la gent. No és l'economia, sinó la ideologia!!!

republicanisme

Esperonats per les recents notícies al voltant de la casa reial, hi ha gent que està posicionant-se públicament a favor de la República. Persones, institucions i col·lectius de tota mena fan professió de fe pública de la seva adhesió al règim republicà. Al caliu de l’impacte mediàtic dels esdeveniments protagonitzats per diferents membres de la reial família, insisteixen en la obsolescència del model monàrquic i defensen un canvi. Ha caigut un tabú -ja es pot parlar malament del Borbó.

Aquesta reivindicació del republicanisme hauria d’anar, però, més enllà dels canvis en la figura del cap de l’Estat. Les prioritats potser són en un altre lloc. No en la República, sinó en reivindicar el republicanisme, que és un marc ètic i intel·lectual de valors i principis en l'acció Política –en la més propera i en la més general. Aquesta posició no és exclusiva de cap partit o grup, naturalment; no és patrimoni de ningú. Permet que ens hi identifiquem totes aquelles persones que creiem que la societat pot avançar en termes de justícia social i de drets ciutadans.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los -maldar per a la seva efectuació. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant lleis justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc... 

Sense igualtat -la màxima igualtat possible- és impossible la llibertat. I sense la Fraternitat, necessària com a vincle social i compromís amb allò col·lectiu, també ho és. O som un nosaltres, o no hi ha res a fer. 

lula

El Premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a l'expresident brasiler. Aquesta distinció, que honora a qui la concedeix, ha estat justificada pel jurat (presidit per Rubert de Ventós) amb l'acta que a continuació transcric. Necessitem exemples i exemplaritat, i amb tota la prudència del món, Lula no deixa de ser un referent:

El jurat del Premi Internacional Catalunya podria descriure la vida i l’obra de Lula da Silva, però tot això ho saben o poden trobar-ho fàcilment en la petita biografia que els adjuntem. D’aquí que el jurat vulgui destacar més aviat alguns dels trets de la seva acció política i el tarannà personal de qui ha estat l’artífex de la transformació d’un “país del tercer món” en una “potència emergent”.

En els vuit anys del seu mandat, les polítiques pragmàtiques de Lula han fet el joc de mans (o el prodigi) d’apujar el salari mínim el 20% i alhora reduir un 16% la despesa pública, cosa que ha suposat (com acabaren reconeixent els mateixos Time i Newsweek) “el millor programa conegut de transferència de rendes del món”. I tot plegat, mitjançant l’operació combinada de programes com Bolsa Família, Bolsa Escola, i Fome Zero, que inclouen microcrèdits, habitatge, protecció de la selva amazònica, alfabetització, desfavelització i eradicació del treball esclau (hereu encara de l’estructura colonial).

Però hem dit que el jurat ha volgut destacar especialment el tarannà personal de Lula da Silva, que entre altres coses es caracteritza per:

1. La transformació d’una esquerra ideològica i doctrinària en una força més pragmàtica que radical; una política més inductiva que deductiva; una política que no ha tingut escrúpols a reprendre i valorar --més que no pas denunciar-- bona part dels plantejaments de l’anterior president Fernando Henrique Cardoso. Tot plegat fruit de l’extracció del sindicalisme no marxista d’on prové Lula.

2. La capacitat de fer una política popular sense caure en el populisme en el qual tan sovint desemboquen processos semblants; una política transversal que sovint va més enllà de les caricaturals distincions teòriques entre conservadors i progressistes.

3. La transformació del seu sindicalisme d’origen en una força política que es distancià dels reflexos estrictament corporatius que sovintegen en el món sindical.

4. Una política exterior audaç que ha estat capdavantera de les relacions nord-sud i que des d’una política habitual de cooperació i amistat amb els EUA, ha recalcat el seu propi punt de vista quan ha cregut que calia (i no quan “vestia”).

5. La feina d’artesania amb el que ha aconseguit desenvolupar una societat civil i unes classes mitjanes que sembla que han de marcar la pauta dels anys que vindran.

6. La tenacitat personal de qui a) no ha intentat, com passa tan sovint, canviar la Constitució a fi d’allargar el seu període presidencial sinó que ha deixat el poder en compliment exacte de les dates fixades; i b) ha tingut la tossuderia i la paciència de perdre tres vegades les eleccions enfront de Collor de Mello i de Cardoso (1989, 1994, 1998) fins que a la quarta se’n va sortir.

Lula deixa temes i problemes irresolts, certament, des de la corrupció fins a la insuficient protecció de l’àrea amazònica o l’aposta radical pel bioetanol. Però per rematar i no fer massa seriosa aquesta presentació, deixeu-nos dir que en el seu mandat el Brasil ha aconseguit celebrar el Campionat Mundial de Futbol el 2014 i els Jocs Olímpics el 2016. Què més voleu?

són les institucions, ...

Hi ha un article avui al diari, d’Emilio Ontiveros, que explica, explicant un llibre d’aparició recent, la importància que les institucions tenen en el desenvolupament econòmic de les societats. Hi apareix una expressió força interessant: Institucions inclusives.

M’ha fet recordar un article de mestre Innerarity, a Claves: "La política después de la indignación". Hi ha una conferència amb el mateix títol, i suposo que explica el mateix. En el text també s'argumenta sobre la importància que tenen les institucions per a vertebrar la democràcia. La democràcia real, la possible. La forma que tenim d'estructurar la convivència. Extremadament millorable, sí, però ara per ara insubstituïble.

Des de l’11 de juny de l’any passat estic una mica obsessionat pel tema: per assegurar tantes coses imprescindibles, per anar vivint en comú, les institucions ens són necessàries. En els terrenys econòmic (l'article d'Ontiveros) i polític (la proposta d'Innerarity).

La provisió de béns i serveis públics, la cura dels més desafavorits, l'establiment de regles clares per a què el legítim interès individual no vagi en contra dels interessos col·lectius, l'atenció al bé comú... Qui i com, sinó hi ha les imperfectes institucions que vetllen per tot això? (de manera manifestament millorable, sí).

Hem de tancar files entorn d’elles. L'expressió i contrast de les nostres idees i posicions, en la seva rica pluralitat, són possibles precisament en el marc de les institucions. Ho hem de fer per a què segueixi essent possible la confrontació d'idees i propostes. I, sobretot, per responsabilitat envers tot allò que garanteixen. Són atacades per poderoses forces, en els extrems del pensament i les actituds socials. La millor defensa, potser, comença per comprometre'ns a regenerar-les.

per no caure

Quantes vegades ens hem queixat amargament de com és la gent. La gent: una abstracció còmoda, que ens permet de vegades valorar com som –sí, en el fons aquesta abstracció fa de mirall, i tot el que critiquem amargament es pot predicar de nosaltres mateixos.

Quantes vegades, doncs, hem lamentat amb amargura que la gent és indiferent, egoista i desconfiada davant de tot. Que la gent va a la seva, que no té cap interès en allò públic o comú. Només ens mouen interessos particulars –legítims, això sí (i ens quedem tan amples). Així doncs, pot resultar lògic que desconfiem de tothom. Que la gent desconfiï de tothom.

Més enllà dels exabruptes de barra de bar, aquest tret característic de la ciutadania és resultant del "neoliberalisme" -quina denominació fem servir, per esmentar "el sistema"?. Conformació de consciències, normalització, etc... –fa molts anys que ho sabem, que les xarxes del poder ens fan ser com som, una mica (optimista!... gràcies!).

El triomf del capitalisme, i la derrota de la Vida, s’estructura sobre el pitjor de la nostra matèria prima humana: tendències particularistes, ambicions materials, afanys sense mesura, i tutti quanti. El més lleig de la nostra "natura".

Ens hem tornat cínics gairebé del tot, sí. Però també, em sembla, extremadament fràgils i febles. S’obre davant nostre un forat immens, potser un abisme insondable; només un pas més i caiem.

Per això, ha d’haver-hi algú que ens doni la mà, fraternalment, eficaçment, per a no caure-hi. Per a superar, poc a poc, la situació a què ens hem vist abocats –culpables una mica tots plegats. Proposar alternatives creïbles i viables. Predicar-les amb l’exemple. Arremangar-nos i compartir suors.

sense tenir cap eina

La gran derrota se'ns fa present, aclaparadora, quan no veiem més enllà d'aquesta boira espesa. La dominació final, la victòria absoluta del capitalisme, no és tant una enganyifa dels de dalt o una violència extrema exercida sobre cossos i ments. Ja no cal. No és el NO, sinó que és un SI: produeix la realitat, configura allò que podem saber... estableix l'horitzó d'allò que és, delimita amb precisió l'àmbit de l'experiència -la vida. Es lo que hay.

Ja Gramsci ens ho va advertir (era Gramsci?): el poder del capitalisme no es recolza només -ni essencialment- en les estructures institucionalitzades de coercions i violències, sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural. Han passat tres o quatre vueltas de tuerca. La tendència natural del capitalisme -tant ben descrita, per cert, molts abans de Gramsci, per cert post-hegelià cèlebre- s'ha anat consolidant. I el sistema s'ha anat estenent, totalitzador, omplint-ho tot, sense deixar res fora de.

Perplexos, astorats, atemorits, perduts... ens sentim ara colpejats per una nova iniciativa que a l'Estat Espanyol va en la mateixa direcció: l'anomenada reforma laboral. Aprofitant la crisi -la gran coartada- s'imposa el programa capitalista al món de les relacions laborals. Fi dels precaris equilibris aconseguits per allò que anomenàvem "moviment obrer". S'ha acabat el miratge, ja no cal dissimular. Model anglosaxó pur i dur.

Caldrà oposar-nos a aquesta agressió, ni que sigui per dignitat. I a la vegada perseverar en el combat per la cultura. Resistir i obrir escletxes de sentit. Aprendre a lluitar sense tenir cap eina, potser.

a que no...

Avui m'han "picat" dues vegades. La primera ho he resistit: potser sí que en sabem, però pensem que no podem i per tant no volem.

L'altra ha estat el final de l'article d'en Ramoneda al diari. A l'acabar un article tant intel·ligent i provocador com sempre, es pregunta per la possibilitat de recuperar la credibilitat perduda (en un projecte d'utilitzar la política afavorint la justícia social, millorant les oportunitats per a tothom, etc...).

Doncs ja ho sabem, segurament no és tan difícil: treballant i, sobretot, donant exemple. Vivint les virtuts que volem representar (tolerància, respecte, fraternitat, proactivitat, etc). Liderant processos d'extensió i de vivència col·lectiva d'aquestes virtuts (a vegades diem valors, però aquesta paraula ja està massa gastada) A les trinxeres de la quotidianeïtat, en l'avorrida seqüència del cada dia. Des dels serveis públics de proximitat, des del teixit associatiu, des de qualsevol eina que ho permeti. Poc a poc i cop a cop. Perseverants, contracorrent, resistint...

le souci de soi

malgrat tot

Els rituals es repeteixen, les frases fetes, les convencions, els costums; tot plegat, la cansada cacofonia de les paraules repetides una i una altra vegada, un any rera l'altre. Celebrem, amb il·lusió, el cap d'any, aquí -no el fin de año. Mirem cap endavant. No som més que ningú, però tampoc som menys que ningú.

Potser hem entrat a l'època del gran restrenyiment. Després de l'eixordador silenci -silenci que manté encara el cap formal del govern-, ahir, des de Madrit, començava a sentir-se el sorollós tsunami de l'adequació manu militari al diktat europeu. I ja se'ns avisa que això no és més que l'inici de l'inici. Vé una època de glaciació. Tanmateix, alguns encara conserven una mica del vell paternalisme: ens prometen que, si seguim fent bondat, veurem algun dia la llum al final del túnel -gràcies!

No hi ha diners, no es pot pagar tot... Per culpa dels que hi havia abans, o per culpa de Madrit -ara, després d'un any amb la 1ª excusa, el nostre govern comença a utilitzar aquesta segona causa de les dificultats financeres. Estan creant l'escenari perfecte per a què acceptem l'inconcret i inconcretable "pacte fiscal" com a la solució de tots els nostres mals?

No tinc ni idea de fiscalitat, però em sembla que gravar a les rendes del treball (escurar nòmines) és massa fàcil, oi? Gravar-les a nivell escandalosament escandinau, sense que els sous ni -sobretot- els serveis ho siguin. Gravar-les sense apretar més per la part de les rendes del capital -la vella dialèctica, de nou d'actualitat: rendes del capital versus rendes del treball. I desgravar de nou per la compra de la vivenda, a qui beneficia -de nou- realment? A la pobre gent que necessita disposar d'un sostre per a viure?

Europa, sempre horitzó d'esperança, ho deixarà de ser? "Mogudes" interessants a seguir en l'any nou: la deriva filofeixista a Hongria, la campanya presidencial a la França, el procés d'Escòcia, Itàlia (sempre Itàlia). Comencem l'any Unamuno dubtant d'Europa -d'espanyolitzar-la, ja ni en dubtem. Avui mateix al diari es relaciona aquesta vella Europa, tot i la radical crisi que la té greument malalta, amb l'esperança. Ho escriu Sami Naïr:

ha estallado el grito: respeto a la dignidad social en una Europa sometida a la dictadura de los mercados financieros y a la irresponsabilidad de las élites políticas. Lo que venga después de 2011 se inscribirá inevitablemente en el eco de ese grito de esperanza

Bé, doncs això: esperar contra tota esperança -acte de fe. Fornir de raons la voluntat de creure. I arremangar-nos. Bon any nou, malgrat tot. Que tinguem salut i amor; i un poc de sort...

viure

La felicitació cívica del Nadal i les festes a Barberà ens ha permès descobrir un poema meravellós. És de Joan Maragall, de qui es celebra el centenari. El seu títol és tot una declaració de principis -de valors i principis: Elogi del viure. Diu així:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si

de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

El quadre de Klimt és, potser, el millor decorat per a acompanyar el poema: l'esperança. Perquè el principi esperança ha de bastir el futur volgut i desitjat... que només és possible si assumim com un deure indefugible acomplir el nostre deure amb amor. Sí, ja ho sabem: tot està ben fotut, i els mercats, i les dretes, i la ideologia del tenir, i els valors capgirats, i la gent que desprecia la gent per ser de fora o diferents. I cal plantar-ne cara, teixir aliances i resistir/crear. El primer pas, tanmateix, és el que ens afecta individualment: VIURE.

què fer

No hi ha res a dir, doncs. Incontestable la decisió que han pres la majoria dels que van anar diumenge a votar. Ens agradi més o menys la cosa està clara: el sistema de representació (democràtica) política consisteix en què la majoria de paperetes en urna estableixen allò que és. La democràcia real és això. Més enllà, les elucubracions i els somnis (als que ara haurem de tornar, segurament com a refugi i caserna hivernal).

Però allò real queda circumscrit pels límits d'allò que és possible, i el cercle és ben tancat -els mercats, sí... però no ho oblidem: les persones (+ de 10 milions) que van dipositar el vot a la dreta espanyola ho van fer segons la Constitució, que dicta que el congrés dels diputats serà escollit per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. ¡Lliure! Recordo alguna discussió, de jove, sobre la consciència que escolleix els Parlaments -en el marc de l'estudi de les alienacions i aquestes coses.

Sí, és clar, la lluita -pelea por lo que quieres- és cultural. No només en el camp de les idees, també i sobretot en el dels valors. Però no som posseïdors d'una perspectiva clara, científicament fonamentada i veritable, des de la qual jutjar que la majoria està equivocada. Bé, en tot cas, ens pot donar una miqueta de consol. Ni això: és el que té saber que no hi ha el saber, sinó sabers modests que ens ajuden a viure, treballar i estimar. De l'inoperant (inútil, doncs) consol a la lucidesa del no-saber. No et fa gaire feliç, això -tot i que et manté viu!

Què fer, ara? Viure, amb tot el que això implica: construir la fraternitat, per exemple, des de l'àmbit concret -per més petit que sigui- que ens correspon. A més, molt del que ara "toca" fer comença per RE: resistir, i també renovar, recuperar, refer, renéixer, reinventar, revitalitzar, reformar... En tot cas, la clau de l'operació RE està en les persones: en l'exemplaritat radical de les seves conductes i els seus gestos. Alguns en diuen Lideratge -que cal basar-lo en aquesta capacitat de "predicar amb l'exemple".

el laboratori italià

Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.

Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.

excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].

Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.

excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].

l'art, potser

Robert Rauschenberg, 'Erased de Kooning Drawing,' 1953.

Potser si, doncs; i per crear cal destruir. Tot i que la bombolla mediàtica dins la qual vivim ens recorda cada dia que no hi ha alternatives ni sortides ni res. I ens fa por imaginar-les... i pensem que seria insuportable viure-les.

fa temps que

A cops de calendari i de rellotge. Dos cops l'any, el canvi d'hora m'aboca, irremeiablement, al forat negre de pensar el temps. Enguany, el canvi cap a l'horari d'hivern coincideix amb les celebracions al voltant de la mort i la seva presència constant -als països catòlics celebrem tots els sants, déu n'hi do. Un altre motiu, la mort, per a enfrontar-nos de cara al dilema del temps. Un vers de mestre Martí i Pol deia allò de què hi fa ara saber el temps!. Doncs sembla que hi faci molt, doncs no podem deixar de medir-nos amb el seu caràcter inefable, irreductible. Tantes reflexions, tantes idees, tanta literatura... tant de temps!

El temps que ens pot i ens venç, potser. L'angoixa. El temps de camí ens indica, tanmateix, que podem arribar a pactes assenyats per a què no deixi de brollar, en els nostres actes d'amor, la Vida. A la ràdio -icatfm, of course- sóna una cançó que diu amb veu dolça que no tenim discurs, no tenim futur. Ens haurem equivocat de generació, potser.

punts tel·lúrics

Sant Pere del Burgal

Sant Benet d'Achel

Com que tot és complex i el que és es diu de moltes maneres, no n'hi ha només un, de punt arquimèdic. Almenys, i segons com, n'hi ha dos des dels quals es comprèn el món creat per "Jo confesso" -tan real o més que d'altres móns. N'hi hauria un altre: el despatx de ca n'Ardévol. I més...

reinventar la plaça

Assegura Jane Jacobs que els elements claus de la ciutat són la relació de les persones amb l'espai públic, la valoració i posada en relleu de les xarxes que la gent és capaç de crear per diferents necessitats i usos, i l'assegurament del carrer com a peça clau de la vida dels barris. Així, l'espai públic és/ha de ser l'àmbit on tot és possible, un espai de creativitat social que tots entenem com a comú.

No ens equivoquem massa si valorem que això no és exactament així. La dinàmica social (jeje) ha portat a uns usos de l'espai públic que són viscuts com a problemàtics per a alguns col·lectius. Veïns de tota la vida, per exemple, que viuen com una agressió intolerable determinats comportaments, determinades presències -i exigeixen més policia al carrer. Acostuma a passar als barris populars, on la gent que hi viu les ha passades de tots els colors. I ara creuen veure -amb por- que les voreres, carrers i places ja no són seus. Malestar social in crescendo. I no ho oblidem: les percepcions són la realitat.

Com recuperar l'espai públic en el significat/sentit que volem que tingui? (perquè ho volem, oi? és la nostra opció). Quines polítiques actives es poden dur a terme? Serem capaços d'elaborar un programa d'acció en aquesta línia? Per cert: ha de ser un objectiu a assolir, aquest? Alguns pensem que si, en la línia de què és responsabilitat de la governança local fomentar el capital social, ajudar a construir comunitat. Con lo que está cayendo, si a més de patir com més va més pel futur, no tenim la possibilitat de parlar-ne i d'imaginar junts com ens en podrem sortir... el que queda és esgarrifós. Inacceptable. El renaixement de l'espai públic, una altra assignatura pendent. Ja en tenim unes quantes.