La gran derrota se'ns fa present, aclaparadora, quan no veiem més enllà d'aquesta boira espesa. La dominació final, la victòria absoluta del capitalisme, no és tant una enganyifa dels de dalt o una violència extrema exercida sobre cossos i ments. Ja no cal. No és el NO, sinó que és un SI: produeix la realitat, configura allò que podem saber... estableix l'horitzó d'allò que és, delimita amb precisió l'àmbit de l'experiència -la vida. Es lo que hay.
Ja Gramsci ens ho va advertir (era Gramsci?): el poder del capitalisme no es recolza només -ni essencialment- en les estructures institucionalitzades de coercions i violències, sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural. Han passat tres o quatre vueltas de tuerca. La tendència natural del capitalisme -tant ben descrita, per cert, molts abans de Gramsci, per cert post-hegelià cèlebre- s'ha anat consolidant. I el sistema s'ha anat estenent, totalitzador, omplint-ho tot, sense deixar res fora de.
Perplexos, astorats, atemorits, perduts... ens sentim ara colpejats per una nova iniciativa que a l'Estat Espanyol va en la mateixa direcció: l'anomenada reforma laboral. Aprofitant la crisi -la gran coartada- s'imposa el programa capitalista al món de les relacions laborals. Fi dels precaris equilibris aconseguits per allò que anomenàvem "moviment obrer". S'ha acabat el miratge, ja no cal dissimular. Model anglosaxó pur i dur.
Caldrà oposar-nos a aquesta agressió, ni que sigui per dignitat. I a la vegada perseverar en el combat per la cultura. Resistir i obrir escletxes de sentit. Aprendre a lluitar sense tenir cap eina, potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada