viure

La felicitació cívica del Nadal i les festes a Barberà ens ha permès descobrir un poema meravellós. És de Joan Maragall, de qui es celebra el centenari. El seu títol és tot una declaració de principis -de valors i principis: Elogi del viure. Diu així:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si

de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

El quadre de Klimt és, potser, el millor decorat per a acompanyar el poema: l'esperança. Perquè el principi esperança ha de bastir el futur volgut i desitjat... que només és possible si assumim com un deure indefugible acomplir el nostre deure amb amor. Sí, ja ho sabem: tot està ben fotut, i els mercats, i les dretes, i la ideologia del tenir, i els valors capgirats, i la gent que desprecia la gent per ser de fora o diferents. I cal plantar-ne cara, teixir aliances i resistir/crear. El primer pas, tanmateix, és el que ens afecta individualment: VIURE.