En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la
clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut
dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola
benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del
forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència
que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat,
sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres
necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part
d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per
tracte, per intercanvi i per la compra”.
Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i
tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit
moltes vegades dient que «els vicis
privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen
a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de
cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta
s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.
Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He
venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final,
acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares
protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris
es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per
reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents;
quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.
Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses
impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de
combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió.
Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i,
alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada