Quantes vegades ens hem queixat amargament de com és la gent. La gent: una abstracció còmoda, que ens permet de vegades valorar com som –sí, en el fons aquesta abstracció fa de mirall, i tot el que critiquem amargament es pot predicar de nosaltres mateixos.
Quantes vegades, doncs, hem lamentat amb amargura que la gent és indiferent, egoista i desconfiada davant de tot. Que la gent va a la seva, que no té cap interès en allò públic o comú. Només ens mouen interessos particulars –legítims, això sí (i ens quedem tan amples). Així doncs, pot resultar lògic que desconfiem de tothom. Que la gent desconfiï de tothom.
Més enllà dels exabruptes de barra de bar, aquest tret característic de la ciutadania és resultant del "neoliberalisme" -quina denominació fem servir, per esmentar "el sistema"?. Conformació de consciències, normalització, etc... –fa molts anys que ho sabem, que les xarxes del poder ens fan ser com som, una mica (optimista!... gràcies!).
El triomf del capitalisme, i la derrota de la Vida, s’estructura sobre el pitjor de la nostra matèria prima humana: tendències particularistes, ambicions materials, afanys sense mesura, i tutti quanti. El més lleig de la nostra "natura".
Ens hem tornat cínics gairebé del tot, sí. Però també, em sembla, extremadament fràgils i febles. S’obre davant nostre un forat immens, potser un abisme insondable; només un pas més i caiem.
Per això, ha d’haver-hi algú que ens doni la mà, fraternalment, eficaçment, per a no caure-hi. Per a superar, poc a poc, la situació a què ens hem vist abocats –culpables una mica tots plegats. Proposar alternatives creïbles i viables. Predicar-les amb l’exemple. Arremangar-nos i compartir suors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada