31/12/11

malgrat tot

Els rituals es repeteixen, les frases fetes, les convencions, els costums; tot plegat, la cansada cacofonia de les paraules repetides una i una altra vegada, un any rera l'altre. Celebrem, amb il·lusió, el cap d'any, aquí -no el fin de año. Mirem cap endavant. No som més que ningú, però tampoc som menys que ningú.

Potser hem entrat a l'època del gran restrenyiment. Després de l'eixordador silenci -silenci que manté encara el cap formal del govern-, ahir, des de Madrit, començava a sentir-se el sorollós tsunami de l'adequació manu militari al diktat europeu. I ja se'ns avisa que això no és més que l'inici de l'inici. Vé una època de glaciació. Tanmateix, alguns encara conserven una mica del vell paternalisme: ens prometen que, si seguim fent bondat, veurem algun dia la llum al final del túnel -gràcies!

No hi ha diners, no es pot pagar tot... Per culpa dels que hi havia abans, o per culpa de Madrit -ara, després d'un any amb la 1ª excusa, el nostre govern comença a utilitzar aquesta segona causa de les dificultats financeres. Estan creant l'escenari perfecte per a què acceptem l'inconcret i inconcretable "pacte fiscal" com a la solució de tots els nostres mals?

No tinc ni idea de fiscalitat, però em sembla que gravar a les rendes del treball (escurar nòmines) és massa fàcil, oi? Gravar-les a nivell escandalosament escandinau, sense que els sous ni -sobretot- els serveis ho siguin. Gravar-les sense apretar més per la part de les rendes del capital -la vella dialèctica, de nou d'actualitat: rendes del capital versus rendes del treball. I desgravar de nou per la compra de la vivenda, a qui beneficia -de nou- realment? A la pobre gent que necessita disposar d'un sostre per a viure?

Europa, sempre horitzó d'esperança, ho deixarà de ser? "Mogudes" interessants a seguir en l'any nou: la deriva filofeixista a Hongria, la campanya presidencial a la França, el procés d'Escòcia, Itàlia (sempre Itàlia). Comencem l'any Unamuno dubtant d'Europa -d'espanyolitzar-la, ja ni en dubtem. Avui mateix al diari es relaciona aquesta vella Europa, tot i la radical crisi que la té greument malalta, amb l'esperança. Ho escriu Sami Naïr:
ha estallado el grito: respeto a la dignidad social en una Europa sometida a la dictadura de los mercados financieros y a la irresponsabilidad de las élites políticas. Lo que venga después de 2011 se inscribirá inevitablemente en el eco de ese grito de esperanza
Bé, doncs això: esperar contra tota esperança -acte de fe. Fornir de raons la voluntat de creure. I arremangar-nos. Bon any nou, malgrat tot. Que tinguem salut i amor; i un poc de sort...