Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.
Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.
excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].
Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.
excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada