preàmbul

Al preàmbul de la proposta d'Estatut que el Parlament va aprovar el 30 de setembre hi havia dues coses que m'agradaven especialment. Les cito textualment:

1. "Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui."

2. "Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d’anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles."

Em emblaven dues afirmacions prou contundents per a refermar la idea d'un enfoc no essencialista de l'Estatut -i, en general, del catalanisme propi del segle XXI.

A l'hora de cribar-ho a la ponència de la comissió constitucional a Madrid, l'afirmació de la interdependència ha desaparegut. Potser era una idea massa subtil per a què hagi d'expressar-se en una llei orgànica.

L'altre idea surt, amb matissos diferents. Al preàmbul, tal com ha quedat, s'hi diu que l'Estatut assumeix, entre d'altres principis, que "Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliure on cadascú pugui viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones". Almenys, queda explícitamen reconegut que no es tracta d'un nacionalisme romàntic, decimonònic, obsolet. Bé, doncs. Encara que els que no ho volen entendre no ho faran, impossibilitats pels prejudicis.