10/2/06

l'actualitat ens encega

La República de les Lletres era/és un vell/bell ideal humanista –sóc incorregible. M’hi sento membre, si més no en llegir el diari. Avui, per cert, El Pais http://www.elpais.es és extremadament generós en estímuls. Articles que obliguen a pensar, que exciten. I que em fan sentir tan poca cosa… N’hi ha un de Félix de Azúa que descriu força bé el que és realment l’administració pública de l’Estat espanyol. I un altre del professor Navarro defensant el tripartit. Però el tema més apassionant d’aquests dies és el de l’explosió d’emprenyament que es viu a tot el món musulmà per l’afer de les caricatures. M’agrada pensar les coses amb un cert retard, potser perquè cal fer-ho amb la distància de l’òliba hegeliana. Sóc incapaç d’entendre com és possible tenir una opinió pròpia sobre qualsevol cosa i de manera immediata. Per això, potser, admiro irracionalment als opinadors públics que publiquen reflexions sobre els temes d’actualitat en temps real. Tinc una carpeta amb papers i una altra a l’ordinador amb un munt de coses que vaig llegir quan va passar l’incendi social a França. I encara no m’he parat a pensar-ho de debó. És el que passa: que després no penso que vaig pensar que hi havia de pensar. La velocitat, la immediatesa. Deia això dels musulmans. Del tema aquest, per exemple, m’és totalment impossible entendre’n res. Res de res. El que vaig fent, això sí, és de formigueta: guardo textos i materials llegits, per reprendre més endavant la qüestió i provar de fer-me-n’en (s’escriu així? segur que no; és que sóc xarnego) una lleugera opinió –sempre provisional, és clar. Del merder aquest de les caricatures, dèiem. Avui al diari hi ha textos fets des de dues opcions diferents: la de Joan B. Culla i la d’en Goytisolo. El sionista i el proàrab. Però les etiquetes són injustes, perquè en realitat es tracta de dos textos davant dels quals no pots més de dir: si, és clar, això és el que penso. N’hi ha un altre parell: un de Carlos Mendo i un altre de Soledad Gallego-Díaz. Déu n’hi do. Per sucar-hi pa. I, sobretot, per no caure en el parany de la opinió precipitada. Que n’és de complexe i complicat, el món.