A propòsit de la celebració del 75è aniversari del 14 d'abril, molta gent està posicionant-se públicament a favor de la República. Ja va bé, això. Però hem de confiar en què no es tracti d'una moda ni d'una posició merament estètica. Ser republicà, com tot a la vida, no és dir-ho -per més emfàticament que es faci. Es tracta d'una manera de ser i de fer -tant en la vida pública com en la privada. Molts procurem seguir-lo, aquest ideal. José Luis Rodíguez Zapatero va declarar al Parlament, no fa gaire, que “molts dels objectius i de les grans aspiracions” de la II República tenen plena vigència, gràcies a les polítiques del seu govern. Aquesta reivindicació de la República va molt més enllà de la necessària recuperació de la memòria històrica. Apunta a tota una manera de fer i de participar en la política.
En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.
El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.
L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.
En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.
El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.
L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.
No es tracta, doncs, de perdre el temps amb la nostàlgia d’un règim polític irrepetible. O de perdre’l reivindicant un canvi en la figura del cap d’Estat. Les prioritats són, evidentment, unes altres. Però sí que cal reivindicar uns determinats valors i principis en la política –en la més propera i en la més general. I aquests valors els podem entendre millor sota el caliu ètic i intel·lectual del republicanisme. Aquesta posició no és, naturalment, exclusiva de cap partit ni patrimoni de ningú: permet que ens hi identifiquem tots aquells que no ens resignem a què la participació cívica es resumeixi en el model del mercat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada