Avanzamos hacia los agrios dominios de septiembre con el tesoro de agosto
hundido en nuestro corazón
31/8/10
19/8/10
l'obra
Déu n'hi do. Com que no en sé ni n'entenc, de literatura, no puc dir gaire cosa. Només que m'ha atrapat profundament, com el nom d'aquella rosa de l'Umberto Eco fa tant de temps (quan èrem joves), o les aventures de Jaime Deza més recentment. La recreació de dos mons que es creuen, que s'entrelliguen. La peripècia personal d'un senyor ben normal i el drama col·lectiu d'un país que inexorablement va cap a l'abisme. La creació d'un univers que dibuixa una realitat que fou ben real fa més de setanta anys i que ho és ara. La precisa i preciosa descripció minimalista de sentiments i idees de persones en qui ens podem reconèixer... i l'exposició brillant i veraç d'una època que sentim com la gran oportunitat perduda. I molt més, molt més, molt més.13/8/10
11/8/10
17/7/10
bucle històric
La fotografia és de 1932. I tanmateix... Poter és el destí col·lectiu que ens constitueix com a nació.12/7/10
30/6/10
som
Les referències a Catalunya com a nació i a la realitat nacional catalana no tenen eficàcia jurídica interpretativa, diuen. I què?
Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera– i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.
La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.
El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat. És per tot això que, seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:
• Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors.
• Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones.
• L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés.
• L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.
• Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut.
11/6/10
societat civil
La de debó, eh? No la que reivindiquen alguns -la dreta, les dretes. La iniciativa/creativitat des de sota. El teixit social, com dèiem fa temps. Assumir el nostre destí, superar la por a la llibertat. Compromís i responsabilitat. Velles melodies que ja coneixem... per estar a l'alçada dels temps.
Como buenos ciudadanos absentistas que somos, solo atentos a la política cuando algún interés nuestro específico se ve afectado, no estamos preparados para funcionar como una verdadera sociedad civil. Siguiendo un hábito atávico, más que pensar en las responsabilidades que nos incumben a cada cual, nos hemos concentrado en buscar a los "culpables", ya sean estos Zapatero o los famosos mercados. El culpable siempre está ahí fuera, nunca somos nosotros mismos. Y, del mismo modo, siempre debe de ser otro quien nos resuelva los problemas, somos incapaces de pensarnos como parte de la solución. Para eso creemos que tenemos el derecho de sufragio. El voto como arma dirigida contra los responsables y a favor de los nuevos encargados de sacarnos las castañas del fuego. Cuando de repente, como ahora, tomamos conciencia de su relativa inutilidad nos embarga la ansiedad, nos rasgamos las vestiduras y buscamos el cómodo prestigio de las víctimas.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.
Empoderar els actors/agents. Fomentar la generació de capital -allò a partir de què es crea la riquesa material i moral/cultural/intel·lectual d'una societat. Capital físic, humà... i social!!! Tot un programa d'actuació, socialisme del segle xxi. Liderar vol dir donar joc, governar significa corresponsabilitzar.
8/6/10
elemental
Si la política es fa a les clavegueres, aleshores són necessaris"aconseguidors" que agilitzin temes. Com que la política no es fa a les clavegueres, sinó a les places i carrers, als caps i als cors de la gent, aleshores els caradures "aconseguidors" són uns paràsits que cal destruir. Fer neteja a fons.
29/5/10
fe
Continues mirant els relats de la vergonya, a través dels papers dels diaris i de les imatges del telenotícies, amb una barreja estranya de sensacions. Estoy pasmao... Tantes tristeses de cop, tanta infàmia. El capitalisme salvatge internacional, els caradures nacionals, i tot plegat. Has vist, avui al diari, un petit senyal. Si més no, t'ha fet gràcia que un filòsof (i ex-alcalde!!!), acompanyat d'un matemàtic, intentin materialitzar l'anhel platònic... Tot i que l'escèptic que està creixent dins teu ho veu amb un punt de sarcàstica ironia: un altre intent de reconstruir la passió política. Ara bé: saps des de fa temps que has d'actuar -i pensar, i sentir- com si.
27/5/10
quin patiment
Tot dinant, mires per sobre el diari. Hi veus informació sobre les trames i les trampes de l'anomenat mediàticament "cas pretòria". Esfereïdor. Dos homes forts -molt forts!- de l'etapa de govern de la dreta (dels 23 anys de pujolisme) intercanvien opinions i impressions. Ho llegeixes poc a poc, tornant enrera contínuament, fregant-te els ulls. No és que no t'ho puguis creure, t'ho creus, i tant! Perquè ja havies intuït -i afirmat- que aquells 23 anys van ser un exercici constant de vertebrar xarxes clientelars amagades sota el discurs nacionalista -identificant ciu amb Catalunya. Potser és el que se li va escapar al President Maragall, quan va apuntar el problema del 3%. No, no és que no t'ho creguis. És que és molt pitjor que el podries haver imaginat, passarell de tu. Llegeixes que en les seves converses, els dos homes forts del pujolisme confiaven que Artur Mas desbloquegés alguns dels negocis si arribava a ser president. Encara més, penses... Amb tot el que han estat capaços d'aconseguir embaucant als més llestos/tontos que han arreplegat. Tornarem als 23 anys d'amagar la cartera sota la bandera? Déu n'hi do. Creus que aquesta és una època fotuda, difícil, impossible. Et dius i dius: ai, que patirem! Amb els servidors públics als peus dels cavalls -aquí sí que és cert que paguen justos per pecadors- per tot això de les retallades, el camí a la demagògia més barata està obert. La tormenta perfecta: gent passant-ho malament per l'economia, corrupteles, descrèdit de la política.. La berlusconització. Prens el cafè, t'aixeques i pagues. Temps obscurs. Anda revuelto el tiempo.
20/5/10
17/5/10
l'èxit, de nou
De tant que se n'ha parlat i es parla, ja ha esdevingut un trist tòpic típic parlar dels "valors" de l'equip de futbol que tantes alegries ens dóna. Aquell anunci de cervesa, tan ben trobat, ho expressava amb precisió i elegància. Malgrat el personatge que fa de president del Club -ja plega, ja plega-, els esportistes ens dónen un exemple continuat i sostingut de savoir faire -igual que els del nostre esport.
De tant repetir-ho acabem considerant-ho el guió per a fer anuncis publicitaris -i la multinacional de roba esportiva que patrocina al Club ho ha pillat perfectament. Tanmateix, hi ha una càrrega profundíssima de veritat que no podem permetre'ns banalitzar. L'esforç individual al servei de l'equip; l'equip al servei d'uns objectius clars i d'un estil definit; la prudència i la contenció, la humilitat; la feina, feina, feina; el respecte per tothom i per tot; el lideratge. I tants detalls...
En un país que és capaç de produir gent com aquesta hi ha motius més que racionals per a creure. Hi ha esperança, malgrat tot. Celebrem-ho !
10/5/10
29/4/10
le printemps
Quién me ha robado el mes de abril. Ara que comença a fer bon temps. Les agències de qüalificació ( ! ) diuen com són les coses... ai, la tragèdia grega. Els déus que ara diuen el què són els més absurds de la història. El com i el què, sense un perquè. I aquí tan mediocres com sempre.
28/4/10
és així, això
"Els polítics que fan populisme, que fan demagògia de temes seriosos, s’haurien de dedicar a altres coses", ha dit el diputat del PP al Parlament de Catalunya, Francesc Vendrell. Té raó.
5/4/10
31/3/10
dimecres sant
Dir que es demana perdó... i ja està? No pot ser. No n'hi ha prou. La memòria de les víctimes ens recordarà sempre que no n'hi ha prou. Tanmateix, quina és la reparació possible? Quin el càstig just? Cap i cap, potser. Justícia civil, humana. Tancar la paradeta, dissoldre la institució, vendre-ho tot i donar-ho als pobres. I tornar a començar. Radicalitat amb el seguiment de l'evangeli, autenticitat.
Un altre exemple, d'avui al diari: Serbia pide perdón por la matanza de Srebrenica. El Parlamento aprueba una resolución de condena por el asesinato de 8.000 bosnios musulmanes en julio de 1995. El Parlamento de Serbia ha aprobado una resolución de condena a la matanza de Srebrenica y pidió por primera vez perdón a las víctimas por no haber hecho más en prevenir la tragedia. El Gobierno prooccidental de Belgrado espera que esta resolución ayude al país en su objetivo de entrar en la UE. Hi ha precedents històrics per a actuar en casos així. No pot ser que n'hi hagi prou en dir que es demana perdó. 8.000 veus ho proclamaran per sempre.
30/3/10
dimarts sant
El que cal fer ja està escrit, també: "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el
que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i
segueix-me" (Mateu, 19, 21). Començar de nou, per imperatiu evangèlic.
que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i
segueix-me" (Mateu, 19, 21). Començar de nou, per imperatiu evangèlic.
29/3/10
dilluns sant
Aleshores, Jesús es va dirigir als seus deixebles i a tota la gent. "Els mestres de la llei i els fariseus", digué, "ocupen ara la càtedra de Moisés: per tant, tot allò que us diguin feu-ho i poseu-ho en pràctica. Però no heu de seguir el seu exemple, perquè ells diuen i no fan"... "Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat". (Mateu, 23, 1-3; 27-28).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)