la feblesa

A la França decimonònica, l'any 1848 hi ha una "moguda" que fa caure el règim. S'hi barregen els interessos dels sectors socials que en tenen (comerciants,industrials, financers... la "gent d'ordre") amb les necessitats i les urgències dels que no tenen res. Es proclama una República, i es redacta una Constitució.

Enmig de tensions de tota mena (també en el front exterior), la "Revolució" sembla que ha triomfat, i es programen unes eleccions per al maig de 1852.

"Qualsevol observador honest, fins i tot si no ha seguit pas a pas el curs del desenvolupament francès, ha d'haver pressentit la imminència d'una desgràcia no percebuda per la revolució. N'hi havia prou amb sentir els crits cofois de victòria amb els quals es felicitaven els demòcrates sobre les conseqüències esperadament favorables de maig del 1852. 

Maig del 1852 els hi havia esdevingut una idea fixa en els caps, un dogma com el dia de la reaparició del Crist i l'inici del Regne Mil·lenari en els caps dels quil·liastes. 

La feblesa s'havia refugiat de nou en la fe en els miracles, creia derrotat l'enemic quan només l'havia conjurat en la imaginació, i va perdre tota la comprensió del present en una glorificació inactiva del futur que els esperava i els fets que tenien en ment però que no volien dur a terme encara".

Rellegir 'El divuit de Brumari de Louis Bonaparte' amb ulls d'avui... un passeig ple d'aventures i de coneixences. Tot i que les circumstàncies són les que són (i són sempre diferents). I que la història mai es repeteix: i quan sembla que ho fa, esdevé una comèdia.

Tot i que... Però no deixa de ser alliçonador, això.