12/6/17

llegir, viure

Cercas, autor collita del 62. Ni que sigui per afinitat generacional, per la il·lusió de què veiem el món des del mateix punt -ja m'agradaria!. Amb El monarca de las sombras ho ha tornat a fer: m'ha atrapat, m'ha encisat... m'ha remogut per dins, m'ha fet sentir... sentir! Per tant, literatura.
Doncs el meu il·lustre coetani persevera en el noble empeny de complicar-nos la vida. Sí: la seva història va molt més enllà de ser la seva història. I ens diu moltes coses del passat -que condiciona el present molt més del que som capaços d'acceptar. Del passat-present, que com tot a la vida és polièdric.

Hi ha una dimensió, diguem-ne, sòcio-històrica (també cultural), que ens defineix, que parla de nosaltres. Cercas ho torna a fer, i ja ho ha fet en d'altres ocasions: també amb la Guerra Civil, i amb el 23F, i amb l'al·lucinant història d'Enric Marco. 

Tanmateix, allò que més em colpeix té a veure amb una experiència íntima, profunda. L'operació de dissecció que ja havíem vist en obres anteriors va una mica més enllà. Ara, utilitzant-se a si mateix com a matèria d'anàlisi detallada. A "si mateix", en el benentès que qui som és el compendi de tothom que ens ha precedit... i potser també de tothom qui vindrà. 

I de nou el mateix missatge, la mateixa conclusió. Les coses no són tan senzilles com pensem. Ni blancs ni negres, sinó tot el contrari. Tot el que és... és de tantes maneres que ens esgarrifa. Potser per això utilitzem reductors de complexitat:per a sobreviure. 

I és per això que cal agrair el "chute" de lucidesa que ens proporciona de tant en tant la literatura. Sí, és així, perquè suscita en nosaltres una mirada al món més honesta. Que ens situa davant la complexitat. Com ho fa Cercas.

Per cert: el joc dialèctic Aquil·les-Ulisses... Genial! Per si algú no hi havia caigut... situa el llibre allà on és: en l'etern debat sobre qui som, d'on venim, a on anem, quin sentit té tot això... ai, el misteri de l'univers!