i exemplaritat

En l’àmbit jurídic, existeix la figura del contracte d'agència. És el contracte en virtut del qual una persona natural o jurídica (l'agent) assumeix de forma estable i permanent l'encàrrec de promoure, en nom i per compte d'altre, l'execució de certes tasques com a intermediari independent.

De manera anàloga, els representants polítics (i per extensió els servidors públics en el seu conjunt), tenen amb els seus representats un vincle semblant: els representants de la ciutadania ostenten les capacitats que atorguen les lleis (el poder, en diuen alguns) només perquè els ciutadans els hi han confiat provisionalment aquesta capacitat. Són agents en un sentit contractual pur: actuen "en nom de".

Doncs bé: l’arrel d’aquest contracte d’agència és la confiança. Sense ella és insostenible, el contracte d'agència que permet desenvolupar les seves necessàries tasques als servidors públics. Potser aquesta, per cert, és una de les causes de la crisi institucional que per tot arreu ens fa patir.

La confiança, tanmateix, no s’imposa, ni es compra, ni es fabrica. La confiança s’inspira. Algunes persones susciten en l’ànim d’altres l’expectativa de què actuaran en el seu benefici, seran lleials a la paraula donada i no faran res que els pugui perjudicar.

La confiança va creixent a mesura que anem veient com és i com actua la persona que n’és dipositària. Ens preguntem sobre ella: “en conjunt, és fiable?”. Que en responguem afirmativament no dependrà d’un o altre fet en concret (tot i que hi ha conductes puntuals que maten la confiança per sempre); tampoc d’un mèrit especial, ni molt menys d’un títol acadèmic. Es tracta d’una interpretació general, d’una visió de conjunt sobre la fiabilitat d’una persona.

Només aquesta orientació general –un cert capteniment honest en tot allò que es fa- possibilita que una persona esdevingui algú que és digne de la nostra confiança. La inspiració de confiança brolla de l’exemplaritat personal, doncs.