confiança

Amb la publicitat donada a les conductes de dos personatges importants del pp, Pujalte i Trillo, hem tingut un nou exemple de xerrameca tòxica: si una conducta no és il·legal, es pot fer. Y punto. Opinadors de tota mena han aprofitat l’avinentesa per llaurar el camp retòric d’allò que és moral i/o legal, aportant a la cultura del país profundes disquisicions que separen o uneixen els dos àmbits amb precisió. Tanmateix, el més interessant d’això potser està en un altre lloc. Tanta tonteria ens mostra, dia rere dia, que hem perdut la confiança en els “nostres” representants. El ja vell crit als carrers, “no nos representan”, va expressar potser aquesta realitat de fons.

Els entesos diuen que les institucions socials es basen en ella. La confiança és una “institució invisible” (que deia Arrow, l’economista) que atorga legitimitat d’ús a la resta d’institucions –a les visibles i materials que ordenen la nostra vida en comú i la fan possible. La confiança acompleix una funció legitimadora, doncs. Atorga qualitat a la legitimitat de les institucions, agregant al seu caràcter procedimental (garantista) una dimensió moral (la integritat) i una dimensió substantiva (la preocupació pel bé comú).

La confiança també té una funció temporal: ens permet pressuposar el caràcter de continuïtat en el temps d’aquesta legitimitat ampliada, convertint-se en una garantia per a conductes futures. També és un "economitzador" sòcio-institucional, doncs permet estalviar-se tot un conjunt de verificacions i proves. Allà on hi ha confiança, no cal fer numerets amb la transparència i els codis ètics, podríem dir parafrasejant l’adagi aristotèlic (“On hi ha amistat no cal la justícia”).

Construir confiança, doncs. Més que recuperar-la, perquè potser hem viscut massa anys còmodament enganyats. Heus aquí el programa.