Ja fa temps que augmenten la fragmentació, l'heterogeneïtat i la individualització. La crisi sòcio-econòmica ha intensificat totes tres tendències de disgregació social i la banalització de l'acció pública. El coneixement científic no ens dóna eines suficients per a explicar-ho ni per actuar en la realitat segons el que creiem/volem. El debat en termes tècnics, fins i tot, resta obert en molts extrems. D'exemples n'hi ha a carretades: hi ha explicacions d'experts que defensen una cosa i d'altres que ho fan -amb la mateixa autoritat- amb la seva contrària. La política, per tant, és més necessària que mai.
Si els objectius a assolir són clars i compartits per una majoria evident, i els instruments per assolir-los són coneguts, no cal política. En els casos -cada cop menys- que les coses es disposen així, tenim professionals del ram que fan la feina, i la fan bé. Duen a terme plans viables i estandaritzats, tècnicament impecables. Eficàcia i eficiència assegurades, perquè a aquestes alçades n'hem après molt.
El problema és que aquests casos són ben pocs, i en tot cas són poc significatius. El problema és que el normal desenvolupament de la vida col·lectiva, a les nostres ciutats i barris, implica que els objectius no sempre són compartits i que els mitjans/instruments per assolir-los no sempre són coneguts.
La política és l'activitat de vetllar pel bé comú. I això s'ha de fer en un medi ambient de creixent complexitat. Ens cal aprofundir en les actituds que hem començat a practicar a l'hora de governar: negociació amb els múltiples actors/agents que intervénen en una qüestió, aprenentatge social, innovació... en definitiva: construcció col·lectiva de diagnosis plausibles dels problemes i de llurs corresponents solucions. Anem irreversiblement cap un règim de govern col·lectiu, la condició de possibilitat del qual és la seva fortalesa.
Fortalesa basada en àmplies bases socials i suports transversals. Fonamentada en conviccions profundes i compartides. Cal ser molt fort i tenir-ho molt clar per a obrir la mà i assegurar la governança necessària en els nostres barris i ciutats.
La crisi en les seves múltiples facetes ens hi obliga, a anar per aquí. La percepció generalitzada -auge dels populismes- de què les institucions pateixen un dèficit de legitimitat queda radicalitzada per la vessant econòmica de la crisi. El malestar social, en diuen. O sabem llegir honestament allò que ens passa -i el que ens espera- o se'ns en va tot a fer punyetes a 10 anys vista. O ens possem d'acord els que creiem que això té sortida -una sortida raonable, èticament compatible amb les nostres conviccions- o deixarem en mans de l'arbitrarietat absoluta el futur de les nostres ciutats i barris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada