27/4/09

més lluny


Avui al diari, una bona aportació al temps d'incerteses que patim. D'entrada, apostem fort: en periodos de crisis ser realista es cuestionar el presente e inventar el futuro: "Seamos realistas, propongamos lo imposible", se escribió en los muros de la Sorbonne.

Un matís: no creo que la utopía sea la respuesta a la crisis. Pero ante una crisis de sistema hay que plantear una alternativa como esperanza y como orientación de la acción diaria.


Per tant, benvingudes siguin les mesures internacionals per a embridar els mercats financers; tant de bo siguin útils/aplicables, perquè són justes i necessàries. I per descomptat que estan molt bé -perquè són imprescindibles- les mesures que arreu es van consensuant per a plantar cara a la crisi. En tots els nivells d'intervenció -europeu, estatal, nacional, comarcal i local- i amb tots els agents. Mesures que, amb tota la pluralitat i riquesa d'iniciatives, desenvolupen la recepta socialdemòcrata -la salida socialista, que evidentment SI existeix-: més inversió pública, més ajuts i més formació per als desocupats, foment de noves activitats econòmiques, etc.

Però cal anar més enllà, més lluny de l'avui. I és en aquest sentit que l'article esmentat apunta alguns suggeriments dels que, de ben segur, haurem de prendre nota: Sobre la oportunidad de inventar nuevas dinámicas (...), usar la imaginación en el presente como realidad futura, acciones transformadoras que también resuelven problemas inmediatos. Ocupación de edificios públicos y privados, rehabilitarlos y adecuarlos a nuevos usos como equipamientos o servicios autogestionados, centros sociales productivos, mercado de trueque. Recuperación de viviendas vacías para demandantes que no tienen o han perdido la suya, compra de hipotecas y gestión pública de las mismas. Mercados de intercambio de bienes, servicios, habilidades y tiempos. Promoción de profesiones poco reconocidas como usos y mantenimiento de los espacios públicos, convivencia y seguridad, apoyo escolar, diálogos interculturales y aprendizaje mutuo de idiomas, asistencia al hogar (llevar la ciudad a casa). Agentes de desarrollo local en los barrios, apoyo a iniciativas microempresariales, busca y generación de oportunidades generadoras de ingresos. Bancos populares y líneas de crédito alternativas. Consideración del espacio público como económico, gestión de la actividad informal, dar seguridad a los colectivos más vulnerables como la población de origen inmigrante. La lista puede ser infinita.
Vinga, doncs. Llibreta i llapis, i a dibuixar futurs possibles que vagin més lluny d'un demà conegut d'antuvi, pura repetició. I a provar-ho! La ciutat com a laboratori, no? Fem-ho! Sense fer trencadisses, sense faltar al respecte a ningú, sense sorolls. La cita de Hegel amb què acaba l'article ens reconcilia -una miqueta només, eh?- amb l'antipàtic pensador: La principal categoría histórica no es el recuerdo sino la esperanza, la espera, la promesa.
De l'hivern del descontent a la primavera de l'esperança? Bloch, Bloch, Bloch.