contra bords i lladres

Avui el diari que cal comprar ara més que mai -i passejar-se pel carrer amb ell sota el braç- ens porta un bell regal: un text intel·ligentíssim del pare Raguer, que ens recorda que no s'han de fer servir paraules gruixudes. No som a les portes d'un enfrontament civil. La crispació que fomenten les dretes no durà enlloc. Tant de bo, perquè de vegades tot això fa por. I algunes notícies que podem veure als medis esgarrifen: pot semblar, de fet, que comencem a lliscar pel pendent de les barbaritats. Els crits, els insults, el joc brut, la mentida... és un tipus d'acció política que la història ens mostra que porta al desastre. La pràctica d'això s'anomena feixisme, ho facin els que nominalment són de dretes o -encara pitjor- els que s'autoqualifiquen d'una manera diferent. En tot cas, sempre és el mateix: l'ús pervers d'algunes paraules sagrades -llibertat, participació ciutadana, democràcia-, repetides sense més. No ens enganyen, doncs sabem que són els fets i no les paraules allò que ens defineix. Però cal perseverar en el combat cultural, insistint una i mil vegades en els raonaments argumentats davant les consignes buides, les banderes i els "carismes" redemptors. A prop i lluny, en tots els àmbits. La irracionalitat està a l'aguait en qualsevol cantonada. Al mateix diari hi ha un article d'un filòsof de moda, que és eslovè i es diu Zizek, sobre la tortura i els EUA. D'una manera brillant ens recorda la necessària vigència de la reivindicació dels principis de la moralitat -que ell esmenta en termes kantians, ben senzills- com a primer fonament de qualsevol acció social i política. Com a punt de partida i dibuix precís del terreny d'allò comú en què ens entenem i som. Cal defensar una obvietat, doncs. Que a aquestes altures de la història haguem d'estar defensant allò que és obvi... Que encara no haguem fet la revolució cultural de la il·lustració...