No sé si és massa comú, però el fet de què les cançons d'en Llach fossin importants per a entendre'm mai m'ha impedit sentir coses semblants amb algunes cançons d'en Serrat. Esquizofrènia, potser. O no. Ahir a la nit el temps es va precipitar. El tedi que més o menys s'ensenyoreix dels dies en aquesta travesia pel desert va ser violentament trencat. De cop, i a l'hora, dos aconteixements. En Serrat al TMC, a casa. I en Llach per la tele (sort del video). En Serrat és un luxe. Res millor per acabar d'inaugurar el teatre, un luxe en si mateix. Cal felicitar a tots els que han fet possible el concert, a tots. Tot i que el lideratge va empenyent les coses en una determinada direcció -que es va notant força-, aquestes fites, que van definint el que la ciutat és, són sempre una obra col·lectiva.
Les cançons... les d'en Llach, i algunes d'en Serrat. Pinzellades de sentit, miralls. Vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada