9/4/18

prepolítica


Ja fa dies que hem assumit que vivim en temps de postdemocràcia. Doncs sembla com si alguns dels esdeveniments actuals ens aboquin a pensar allò que hi és abans, de la democràcia. La prepolítica; el conjunt de condicions que han de fer-la possible.

Dos exemples. Els abismes a què s’ha arribat, potser, ens fan girar la vista cap a (1) qüestions tan “toves” com l’empatia o simplement el saludar-nos; i (2) la necessària reivindicació de què les Institucions funcionin de manera eficaç.

Les Institucions haurien de garantir la radical igualtat de tothom... I per això són l’instrument cabdal per a assegurar que la immensa majoria no pateix les arbitrarietats de la minoria de poderosos. Que el diner no ho pot tot. Ingènuament, potser, treballem i estem compromesos en què això sigui així.

El poder judicial o les Universitats Públiques en són un clar camp on podríem millorar. Amb aires de justicier de western hauríem de dir: “Quita tus sucias manos de...”.

L’altre cas té a veure amb reconèixer-nos. Poder-nos mirar als ulls. Voler formar part d’un nosaltres. Honestedat i virtut cívica bàsica, potser (au, més ingenuïtats!). Entendre que no som si no és compartint un temps i un espai comuns.

Institucions serioses i ciutadans honests. Per cert: una i l'altra condició de possibilitat de la política/de la democràcia/ de la convivència es condicionen mútuament. 

Sense tenir res a veure... Donats els aires de guerra freda que sembla que tornen a córrer -els poderosos del món ho atien!-, ha estat pertinent recuperar algunes reflexions d’un interesantíssim pensador: Günther Anders. En un llibre publicat en el 1956, "La obsolescencia del hombre", exposava que el Nihilisme i la bomba (atòmica) són el mateix, mostrant el caràcter aniquilable de la humanitat. Com no valem res, com estem-aquí per a res, com no hi ha sentit... la bomba no empitjora res.

Som éssers condemnats a viure a l’ombra d’aquest inevitable acompanyant; contingents i finits. És a dir: sense esperança, sense projecte. Tanmateix...

La lluita contra la bomba era (és) una lluita de la humanitat com a tal -ho hauria de ser! I sota el nom "la bomba", posem-hi tota la tecnologia que és capaç d'anorrear el món. 

Allò que les religions i les filosofies, els imperis i les revolucions no han dut a terme –convertir-nos a nosaltres en una humanitat- ho ha assolit ella. Allò que ens pot impactar a tots ens afecta a tots. En tant que morituri, ara som nosaltres. Per primera vegada realment. És poc honrós que per això haguem necessitat la bomba. Però oblidem-nos. Ara ho som. Demostrem que també ho podem ser com a éssers vius; i esperem el dia en què considerem les pors apocalíptiques d’avui com a malsons del passat  i no vegem en paraules com les que aquí s’han expressat més que “Quin pathos tan superflu!”.

Abocats a l’abisme, doncs. Predre'n consciència, assumir-ho...com a condició de possibilitat de què pugui fructificar la llavor d’un nosaltres.