maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?