la deriva

Escoltant cançons de Leonard Cohen -metafísica chill out -, sorprenent premi "de las letras". Posant-nos al dia de lectures pendents (quin estiu de plaers indescriptibles ens espera!), acabo d'acabar amb l'"Espanya, capital París" (el tinc per cortesia d'un senyor de Barberà). Déu n'hi do! Evidències empíriques que no ens poden deixar indiferents. M'ha anat bé per enriquir les anàlisis de capçalera que per a mi són les que fa l'Enric Juliana -qui va posar en circulació això de la "deriva". No ens deixem endur pel victimisme (la culpa de tot la té Madrit i també el PSC) dels que ara tornen a manar -les coses han tornat al seu lloc natural. Però cal orientar el nostre federalisme de manera radical: les decisions que es van prenent en el camp de les infraestructures van consolidant un mapa de l'Estat (mapes, mapes) on tenim un problema greu.

De debó: de cara a la tardor (calenta tardor, aquest any) calrà tenir molt en compte la realitat descrita pel professor Bel. Per cert: em sembla que era això, allò del catalanisme postnacionalista -el que vam començar a pensar ja fa temps, quan el president Maragall va obrir-ne el camí i una mica abans. L'Eduard parla de ser independentistes per interès. I hi havia un llibre de l'amic del President, en Rubert de Ventós, que plantejava -a la seva manera- que cal voler la independència.

Bé, no crec en aquesta paraula, no crec que haguem de ser fetixistes amb això. Cal ser agosarats i pensar més enllà dels vells esquemes. Som al segle XXI i a Europa, inexorables són l'espai i el temps, condicions necessàries de la nostra condició -que hauríem de considerar a la manera de l'aire i el colom kantians: l'ocell pot pensar que l'aire el frena, però en realitat vola perquè n'hi ha, d'aire (era així, això?).